Jesús A. Vila és una veu singular del Baix i l’Hospitalet: un periodista que ha viscut el territori Llobregat des de dins. Explica la realitat amb la força de qui ha presenciat transformacions profundes: la fi del franquisme, les primeres migracions massives, el naixement dels moviments veïnals i l’arribada d’un món digital desbordat de soroll. El personatge és memòria viva d’un territori construït a cop de lluita, immigració i reivindicació i entén el periodisme com una manera d’estar al món, no només com una professió. Als seus 74 anys, reflexiona amb lucidesa sobre com informem, com convivim i com ens perdem entre opinions i pantalles. Vila és testimoni i part activa d’una generació que resisteix, que pensa i que es pregunta què queda de les il·lusions que la movien.

La seva formació de jove neix en un ecosistema que combina teatre, grups polítics clandestins i una escola pública de barri que li desperta el gust per escriure i observar. A l’Institut Santa Eulàlia va fer el Batxillerat i ell defensa que “un es fa d’on fa el batxillerat”. En aquest barri de l’Hospitalet descobreix mestres que li obren finestres i companys que l’acompanyen en les primeres passes culturals i socials. D’aquell nucli en neix un grup de teatre que marca totes les carreres dels seus integrants: alguns acaben en política, d’altres en les arts escèniques i ell en el periodisme.

Vila comença a escriure l’any 1973, en plena crispació política als darrers anys del franquisme. Com a corresponsal del territori Llobregat cobreix conflictes laborals, protestes veïnals i reivindicacions estudiantils. “Amb el periodisme t’hi involucres, et converteixes en part de la realitat quotidiana”, afirma. Treballa per l’agència EFE, continua al Diari de Barcelona i arriba a ser-ne redactor en cap. Però mai abandona la vocació inicial: entendre com canvia la societat i quins són els fils invisibles que la mouen.
 

Una comarca forjada amb maletes

Quan parla del Baix Llobregat, Vila explica que aquesta és una comarca construïda sobre l’arribada de gent de fora: primer del sud d’Espanya, d’Extremadura, de Castella, i després del Marroc, de Llatinoamèrica i d’altres parts del món. “La procedència canvia, però el mecanisme és el mateix: la gent ve a buscar una vida millor”. Per a ell, la multiculturalitat no és una paraula buida: és la realitat que enriqueix carrers, mercats i escoles. I també és l’origen del dinamisme polític i social que caracteritza la zona.

El Baix, motor antifranquista

També li dona importància a, les fàbriques: SEAT, CIEM, i moltes més, plenes de treballadors polititzats i mobilitzats. Diu Vila que son la base del moviment antifranquista més potent de Catalunya. A Cornellà, el Prat i l’Hospitalet i, en general a tot el Baix Llobregat, neix el moviment antifranquista amb assemblees, vagues i reivindicacions. “Hi havia una consciència clara que les coses es poden canviar”, afirma. Aquestes lluites són les que, més tard, expliquen dècades de governs municipals d’esquerres. “Aquí hi ha ciutats que fa quaranta-cinc anys que tenen el mateix partit al capdavant”, recorda.

La democràcia millora serveis, escoles, centres cívics. Però conserva un problema d’arrel: el creixement desordenat. El territori es densifica fins al límit. “L’àrea metropolitana està saturada; no hi ha espais verds i això resta qualitat de vida”, sentencia. Sobre el futur és clar: “Caldrà aturar el creixement demogràfic. No hi ha lloc”. Aquesta situació tindrà conseqüències en la immigració futura: “no és rebuig social, és manca física d’espai”, afirma.

La societat actual: mateixos problemes, nous sorolls

Quan se li pregunta si avui es viu pitjor, respon amb ironia: “Abans tampoc hi havia feina ni pisos”. Però sí hi ha un canvi radical: les maneres d’informar-nos. “Abans t’informaves a través de professionals; ara qualsevol opinió arriba a tothom”. I utilitza una metàfora: la veïna del segon, que abans murmurava darrere la persiana, avui té un altaveu indiscriminat a través de les xarxes socials. Això genera confusió, crispació i una democratització falsa de la informació: tothom parla, però poca gent contrasta.

Aquesta confusió s’agreuja amb la intel·ligència artificial. Vila ho té clar: “Pots veure una imatge o un vídeo que semblen reals i que no han passat mai”. La línia entre realitat i ficció es desdibuixa. Per això insisteix que la clau no és controlar la tecnologia, sinó cultivar el criteri. “Sense esperit crític, qualsevol pot creure qualsevol cosa”.

Criteri, flexibilitat i contactes

Una part inesperada de l’entrevista és la seva autocrítica. Admet que sempre ha tingut opinió pròpia i que l’ha defensat massa durament. “Amb els anys penso que hauria d’haver estat més flexible”, diu. Ho transmet als seus fills: mantenir criteri sí, però discutir-lo també. A més, insisteix en la importància dels contactes i de saber tractar-los bé, “perquè és com funciona la vida”, afirma. Sense ells, es tanquen portes; amb ells, s’obren camins.

Quan parla de la seva vida present, explica que té dos fills i quatre nets, i que això és “el millor de tot”. Té amics de sempre, d’altres de nous, i una xarxa social que el manté actiu. Llegeix, passeja, fa bicicleta i diu que no s’avorreix mai. “Arribar als setanta i poder dir que ets un home feliç no té preu”, reconeix. Quan li preguntem com voldria ser recordat, respon que vol ser recordat per la família i els amics. “La resta és igual”, diu. “He fet el que he pogut per millorar les condicions de vida. Si això queda, ja n’hi ha prou”.

Cronista social

Jesús A. Vila és periodista i cronista del Baix Llobregat. Neix a Sants i es forma a l’Institut Santa Eulàlia, on descobreix els mons del teatre, la política i l’escriptura. Comença a treballar el 1973 com a corresponsal en plena efervescència antifranquista, cobreix lluites laborals i veïnals i col·labora amb l’agència EFE i el Diari de Barcelona, on arriba a ser redactor en cap. Coneixedor del territori i de les seves transformacions, Vila reflexiona avui sobre informació, immigració, societat i criteri en un món saturat d’opinions i pantalles.

La batalla pel criteri en temps de soroll

Un dels fils conductors del pensament de Vila és la defensa del criteri propi. En un context on les xarxes converteixen qualsevol opinió en veritat i on la intel·ligència artificial crea relats inexistents però convincents, ell insisteix que la clau ja no és produir informació, sinó saber rebre-la. Reivindica la reflexió, la comparació i l’autonomia intel·lectual com a eines per no naufragar en el soroll constant. Per això, defensa que cal educació crítica i menys impuls emocional. “Sense criteri, tot s’enfonsa”, afirma.