El SeniorLab, una iniciativa impulsada pel Citilab de Cornellà, és un laboratori comunitari pensat perquè les persones sèniors puguin investigar, aprendre, experimentar i desenvolupar projectes propis en un entorn col·laboratiu. No es planteja com una aula clàssica, sinó com un ecosistema on el coneixement es construeix de manera pràctica i col·lectiva, i on cada participant aporta la seva motxilla vital per orientar processos de creativitat tecnològica. És un lloc on la digitalització deixa d’imposar-se des de fora i es converteix en un instrument posat al servei de la curiositat i l’autonomia.

En aquest context, el director gerent del Citilab de Cornellà, Javier González Abad, coneix bé els reptes que enfronta la població sènior. La seva trajectòria professional ha estat marcada per la convicció que la innovació no pot existir sense inclusió i que la tecnologia té un deure moral: no deixar ningú enrere. Amb una experiència vinculada a la gestió pública, la innovació social i la dinamització comunitària, González Abad ha treballat per consolidar el Lab com un espai obert, participatiu i radicalment humanista. Ell mateix resumeix l’esperit de la seva feina en una idea tant directa com necessària: “El primer que fem des del Citilab és reconèixer que tothom té la capacitat de fer recerca i innovar més enllà de l’edat”.

Els grans en el centre de la ciutat

Aquesta mirada és especialment rellevant en un moment en què l’edatisme es consolida com una de les formes de discriminació silenciosa de la nostra societat. Ell mateix ho expressa sense rodejos: “Tot algun dia afortunadament arribarem a ser sèniors, però malauradament el col·lectiu ara es troba amb aquest concepte que es diu edatisme, que en essència és discriminació”. 

Les dades ho corroboren i ell les coneix de primera mà: infantilització en el tracte, impaciència, invisibilització i una por creixent que fa que moltes persones renunciïn a activitats que els interessen per evitar prejudicis.

González Abad insisteix que la primera resposta davant l’edatisme és posar les persones grans al centre: “Si volem una societat empoderada, el que hem de fer és incloure, no excloure a la gent gran arran d’estereotips i prejudicis”. Per a ell, el valor d’un sènior no és una qüestió estadística ni productiva; és una qüestió humana i moral: “Després de totes les experiències vitals que han viscut les persones sèniors, no se’ls pot infravalorar, sinó animar al fet que hi participin”.

En aquest punt, el SeniorLab adquireix sentit ple. Segons explica, moltes persones que han viscut transicions tecnològiques abruptes necessiten un espai d’aprenentatge digne i adaptat al seu ritme. No es tracta només d’ensenyar a utilitzar eines digitals, sinó de reconstruir confiances i impulsar projectes que connectin amb interessos reals. “Tenim l’obligació moral d’adaptar els processos d’aprenentatge a les capacitats de cada persona, sobretot en un món on tot canvia molt de pressa”, afirma. Per això, el SeniorLab treballa amb una metodologia basada en comunitats de pràctica, on el projecte és l’excusa i la tecnologia, l’eina. 

“La motivació intrínseca o l’interès de les persones sèniors és la que és, i nosaltres acompanyem les iniciatives que ells lideren mitjançant un aprenentatge pràctic i experiencial”.
El director gerent alerta també del risc real de desigualtat digital, especialment en aquelles generacions que han hagut de fer en dècades un salt que els nadius digitals fan en mesos. “Durant molts anys la societat ha viscut en una etapa analògica, però ara estem en una disrupció molt forta on la tecnologia té un impacte brutal”. 

Davant d’aquesta realitat, el SeniorLab no busca convertir ningú en expert, sinó oferir eines perquè cada persona se senti part de la societat del coneixement. “El que hem d’aconseguir és trencar la por d’afrontar la tecnologia i el que és digital”, sosté.

“El que hem d’aconseguir és trencar la por d’afrontar la tecnologia i el que és digital”

El treball intergeneracional és un altre punt clau. González Abad descriu diversos projectes que han permès unir experiències i sabers diferents, des de videotutorials sobre tràmits digitals fins a la formació per entrenar intel·ligències artificials. En tots els casos, la col·laboració flueix de manera orgànica: “Si una persona jove o sènior tenen un coneixement comú i un projecte al cap, poden fer match”.

El director gerent també subratlla que aquestes iniciatives són possibles gràcies al compromís de les institucions públiques. “Són possibles perquè el sector públic està empenyent, com són l’Ajuntament de Cornellà o l’Àrea Metropolitana”. Tot i això, defensa la importància de les aliances amb entitats, fundacions o universitats: “La innovació no és sinònim d’individualisme”.

Sobre l’edatisme als mitjans de comunicació, és prudent però clar: “Els estereotips, de manera conscient o inconscient, els pots veure… tot i que cada cop aquesta percepció està canviant més”. Admet que hi ha hagut continguts que avui serien inacceptables, però confia en un futur que vagi “cap a millor”.

Al final, el seu discurs tendeix cap al llegat generacional, un concepte que ell reivindica amb fermesa: “Els estereotips fan mal a un col·lectiu que ens podria donar molts consells. Necessitem com a societat la maduresa i l’experiència sènior”. I afegeix: “És una qüestió de llegat… un llegat que s’ha de mantenir, cuidar i sobretot respectar”.

González Abad veu esperança en totes les generacions i considera que tant sèniors com joves comparteixen un mínim comú denominador: la voluntat de viure amb dignitat i contribuir a millorar la societat. “Confio en els sèniors i en la gent jove, en l’humanisme dels valors”, diu amb una convicció que fa de síntesi final.

El SeniorLab es presenta així com un model on la tecnologia ja no és un destí, sinó un camí compartit. Un espai on aprendre, crear i col·laborar torna a ser una experiència humana abans que digital. I, sobretot, un recordatori que una societat que menysprea els seus sèniors és una societat que s’empetiteix. En canvi, una societat que els escolta, els valora i els fa protagonistes és una societat que es permet a si mateixa un futur més savi.

Suren Vázquez: el paper invisible que fa possible l’aprenentatge

En qualsevol procés d’aprenentatge col·lectiu hi ha figures que, sense ocupar titulars, sostenen l’arquitectura del projecte. Al SeniorLab, aquesta figura té un nom propi: Suren Vázquez, dinamitzadora i formadora. La seva tasca és tan discreta com imprescindible: aconseguir que cada sessió sigui un espai d’acompanyament, d’escolta i de motivació tecnològica per a persones que busquen mantenir-se actives en un món accelerat.

Vázquez coneix profundament la diversitat dels grups amb què treballa. “Ara tenim tres grups… els dos primers són d’uns vint participants i un altre amb nou integrants”, explica. Grups mixtos, amb dinàmiques pròpies i, fins i tot, amb noms triats per ells mateixos: Invictus, Cornellà Sàvia i les CiberMinervas. Cadascun d’aquests col·lectius té el seu ritme, la seva història i les seves expectatives, i la formadora és qui tradueix aquesta pluralitat en activitats que tinguin sentit per a tothom.

Ella admet que harmonitzar coneixements és un desafiament constant: “És complicat de gestionar perquè no tothom té els mateixos antecedents tecnològics”. Però en lloc de convertir aquesta diversitat en un obstacle, la transforma en motor: les sessions parteixen de “dinamitzar a partir d’allò que sap la persona i afegir un valor que desperti l’interès”. La clau és simple i potent: vincular la tecnologia amb la vida real.

El treball de Vázquez també transcendeix l’espai presencial. Per a aquells que no poden desplaçar-se, coordina una comunitat virtual amb recursos, materials i videotutorials: “Tenim una comunitat Classroom per aquelles persones que no es poden mobilitzar… i jo m’encarrego de gestionar-ho”. D’aquesta manera, el SeniorLab es manté viu més enllà de les sessions setmanals, i cada participant pot continuar explorant el món digital al seu ritme.

La seva feina és, en definitiva, la de teixir confiança. Fer que la tecnologia deixi de ser una amenaça i passi a ser una oportunitat. Fer que cada persona senti que és capaç. I això només ho aconsegueix un perfil de formador que entén que abans d’ensenyar cal escoltar, i abans de dinamitzar cal reconèixer les experiències dels qui té al davant.