Jaume Grau té setanta anys, viu a Molins de Rei i fa temps que és una figura reconeguda en determinats cercles culturals del Baix Llobregat per la seva tasca al capdavant dels Cafès Filosòfics d’Esplugues i de l’Ateneu Santfeliuenc. La seva trajectòria vital, però, no respon al patró acadèmic clàssic ni a una carrera lineal. Ell mateix reconeix que mai no ha tingut un currículum universitari “ni complet ni important”, malgrat haver transitat per estudis de psicologia, sociologia i, ja més tard, geografia i història. La seva formació s’ha anat construint a partir de l’experiència, la lectura i el debat, elements que avui vertebren la seva activitat cultural.

Durant bona part de la seva vida laboral va treballar com a agent comercial, una professió que ell prefereix definir amb el terme “viatger”, perquè el va portar a recórrer bona part del territori i també a conèixer altres països. Ara continua actiu com a autònom, encara que amb una intensitat molt menor. Explica que “segueixo treballant com autònom perquè la jubilació dels autònoms és penosa”, i afegeix amb realisme que el volum de feina també ha disminuït perquè “s’han mort la meitat dels clients, i a l’altra meitat, Amazon se’ls ha carregat professionalment”. Aquesta mirada directa sobre el món laboral i l’edat serveix com a punt de partida per moltes de les seves reflexions.

Escoltar abans que convèncer

En el marc dels Cafès Filosòfics, Grau ha construït una proposta basada més en la conversa que no pas en la doctrina. Ell mateix ho sintetitza afirmant que “no venc idees, senzillament, ara em dedico a escoltar i compartir idees que plantegem tots plegats als Cafès Filosòfics”. Aquesta voluntat de diàleg serè, allunyat del soroll i de la polarització, és un dels trets distintius del projecte, que busca generar espais on el pensament crític pugui desenvolupar-se sense presses.

El format respon també a una manera d’entendre la cultura com a experiència compartida, no com a producte de consum ràpid. En un context marcat per la immediatesa i l’excés d’estímuls, Grau defensa el valor de la paraula dita i escoltada, i reivindica el temps necessari per pensar col·lectivament.

Envellir, actitud i solitud

Quan reflexiona sobre l’estat emocional de les persones grans, Jaume Grau fuig de qualsevol generalització. Considera que “no es pot generalitzar, l’actitud de cada persona depèn de les experiències, oportunitats, traginar, constitució que hagi tingut al llarg de la seva vida”. L’edat, per si sola, no determina ni el benestar ni el malestar, però sí que pot accentuar determinades fragilitats.

La solitud és una de les qüestions que identifica com a més visibles a partir d’una certa edat. Apunta que “és un problema que es pot manifestar també de molt joves, però crec que és més flagrant en persones amb una edat superior als 70 anys”. Tot i això, recorda que l’augment de la longevitat ha permès que moltes persones arribin a edats avançades acompanyades, especialment en el cas de parelles que han envellit juntes. El cop més dur, segons ell, arriba sovint amb la jubilació, que per a alguns esdevé “una patacada molt gran”.

Davant d’això, posa l’accent en la importància dels vincles afectius i de les xarxes de suport, i alerta contra els estereotips. “Tampoc s’han d’estereotipar els mètodes que cadascun té per fugir de la solitud”, afirma, tot recordant que no totes les persones jubilades responen al tòpic del bar i el dòmino. Avui, diu, existeixen múltiples alternatives per mantenir-se actiu, i fins i tot hi ha persones que “es mouen més ara que quan treballaven”.

Associacionisme, mercat i tercera edat

Des de la seva experiència personal, Grau considera que el territori on viu disposa d’una oferta àmplia d’iniciatives socials i culturals. Assegura que “la societat catalana, sobretot la més pròxima a Barcelona, la d’aquí del Baix Llobregat, som molt rics en oferta d’iniciatives i en associacionisme”, un fet que ha generat una xarxa de suport rellevant per a moltes persones grans.

Alhora, no obvia la dimensió econòmica de l’envelliment. Assenyala que la tercera edat s’ha convertit en “una font d’ingressos molt gran” per al mercat, amb serveis i productes pensats específicament per a aquest col·lectiu. Posa com a exemple paradigmàtic “allò que envolta l’Imserso i el seu programa de turisme”, que il·lustra aquesta idea d’un mercat constant orientat a les persones grans, amb efectes ambivalents entre la integració social i la mercantilització.
 

Implicació cívica i desencís polític

Grau també reflexiona sobre la participació social i política, i rebutja la idea que la manca d’implicació sigui una qüestió generacional. “Jo crec que les generalitzacions no són positives”, afirma, i atribueix bona part del desinterès actual a “la polarització, la crispació i la saturació”. Segons ell, els escàndols polítics constants erosionen la confiança i resulten “molt tristos i poc exemplars”.

Defensa una visió clàssica de la política com a exercici cívic, no com a professió, i admet que el context actual “ajuda molt poc a la confiança dels joves en el seu futur”. Aquesta mirada crítica no es tradueix en passotisme, sinó en una exigència ètica que reclama més coherència i responsabilitat.

“Hi ha gent jove amb molta implicació i amb una quantitat d’activitats que fatiga només escoltar-ho”

Memòria històrica en temps accelerats

Apasionat per la història, Grau és un ferm defensor de la preservació de la memòria. Considera que “tot el que es faci en preservació de la història serà bo i mai serà poc”, tot i reconèixer que de vegades es té la sensació de repetir-se massa. Les diferents generacions, explica, interpreten el passat des de vivències molt diverses, i això enriqueix el relat col·lectiu.

Al mateix temps, mostra una certa preocupació pel context actual, marcat per l’acceleració i la saturació. “El mercat evoluciona d’una manera molt contrària al silenci que necessitaríem per trobar-nos i dialogar amb nosaltres mateixos”, adverteix, i expressa una visió força pessimista sobre el rumb de la societat, tot alertant que “no estem en un moment del qual podem estar orgullosos”.

“Jo crec que tot el que es faci en preservació de la història serà bo i mai serà poc”

Tecnologia, comunicació i pensament crític

Pel que fa a les noves tecnologies, Jaume Grau manté una postura matisada. Reconeix que “el que és comunicació i posar en contacte a la gent sempre és positiu”, i recorda que internet es va concebre com una plaça pública per compartir coneixement. No obstant això, alerta que les xarxes han estat “dominades pel mercat” i condicionades pels interessos de les grans tecnològiques.

La irrupció de la intel·ligència artificial incrementa, segons ell, aquesta sensació d’inseguretat. “La IA pot ser una eina molt positiva si ens ajuda”, però adverteix que pot comportar “un risc enorme pel pensament crític” si fomenta la dependència o la passivitat dels usuaris.

 “Un dels problemes és quan per interessos econòmics les polítiques públiques reforcen el consum de certs productes, i darrere d’aquests, es lucren certes empreses”

Sostenibilitat i discurs verd

En l’àmbit de la sostenibilitat, Grau és especialment crític amb l’ús instrumental del discurs ecològic. Denuncia que sovint, sota l’etiqueta verda, s’amaguen interessos econòmics molt clars. “La natura s’hauria de valorar quins costos té”, afirma, tot lamentant que un moviment seriós pugui acabar convertit en espectacle.

Malgrat tot, no cau en el derrotisme absolut. Reconeix que el canvi climàtic és un problema greu i assegura que, tot i veure “tot molt fosc”, manté “esperança i confiança en les motivacions actuals de la gent jove”.

“No venc idees, senzillament, ara em dedico a escoltar i compartir idees que plategem tots plegats als Cafès Filosòfics”

Espiritualitat i espais intergeneracionals

Finalment, Grau observa que, mentre la filosofia continua despertant interès entre alguns joves, l’espiritualitat adopta formes molt diverses, sovint allunyades de les religions tradicionals. Aquest pluralisme no li sembla nou, sinó una constant històrica adaptada als temps actuals.

Pel que fa als Cafès Filosòfics, admet que encara no han aconseguit una presència juvenil significativa. “Ens agradaria absolutament fomentar un espai més intergeneracional”, diu, amb la voluntat que el projecte tingui continuïtat i relleu. Com a consell per ell mateix quan era jove resumeix amb una frase tan simple com contundent: “que faci el que doni la gana i esperi les conseqüències. Que gaudir la vida ja és prou cosa”.

La bioètica en conversa: quan la filosofia baixa a taula

La bioètica sovint es percep com un àmbit reservat a especialistes, metges o comitès acadèmics. Tanmateix, les seves preguntes ens afecten a tots: com afrontem el final de la vida?, quins límits ha de tenir la tecnologia aplicada al cos humà?, qui decideix sobre el sofriment, la dignitat o la cura? El llibre Un cafè filosòfic sobre bioètica proposa un canvi de perspectiva: treure aquestes qüestions del despatx i portar-les a la conversa compartida.

L’obra neix directament de l’experiència dels cafès filosòfics impulsats per Jaume Grau, i recull l’esperit que els defineix: pensar en comú, des de l’escolta i la diversitat de veus. Lluny d’oferir respostes tancades, el llibre reprodueix el clima de diàleg que es genera en aquestes trobades, on la bioètica es presenta com un problema humà abans que tècnic.

A les seves pàgines, la reflexió s’articula a partir de preguntes concretes i situacions reconeixibles, abordades amb un llenguatge clar i accessible. La participació d’especialistes en filosofia moral i política, com Margarita Boladeras, aporta rigor sense trencar el to proper. El resultat és un text que convida a pensar, no a assentir.

Més que un manual, Un cafè filosòfic sobre bioètica és una invitació a recuperar la conversa com a eina de deliberació moral. Davant la lògica del dictamen ràpid o de l’eslògan, el llibre defensa la necessitat de prendre’s temps per pensar col·lectivament qüestions que afecten la vida, la mort i la responsabilitat compartida.

En definitiva, una proposta coherent amb el projecte que l’inspira: fer de la filosofia una pràctica viva, arrelada a l’experiència quotidiana i oberta a tothom. Perquè, com demostra aquest llibre, la bioètica també pot —i potser ha de— pensar-se al voltant d’una taula, amb un cafè pel mig.

Pensar plegats en temps de pressa

En una època dominada per la immediatesa, les opinions ràpides i les pantalles, els cafès filosòfics s’han convertit en petits oasis de reflexió compartida. Lluny de l’academicisme i del debat crispat, aquestes trobades recuperen una tradició antiga: la de conversar pausadament sobre les grans preguntes que travessen la vida quotidiana.

El format és senzill però exigent. Un filòsof o pensador introdueix un tema —la veritat, l’ètica, el poder, l’experiència, l’art o la memòria— i, a partir d’aquí, la paraula circula. No es tracta d’impartir lliçons ni d’imposar conclusions, sinó de crear un espai on cada participant pugui pensar en veu alta, escoltar l’altre i matisar les pròpies certeses. Com recordava Sòcrates, filosofar és sobretot dialogar.

Impulsats a França fa més de tres dècades pel filòsof Marc Sautet, els cafès filosòfics es van estendre ràpidament per Europa com una resposta cívica a l’empobriment del debat públic. Al Baix Llobregat, aquesta experiència va prendre cos a partir del 2015 gràcies a la iniciativa de Jaume Grau, que els va posar en marxa a Esplugues i Sant Feliu de Llobregat, convertint bars i ateneus en espais de pensament viu. “Els Cafès Filosòfics van néixer fa vora una dècada com a iniciativa vinculada a la USLA, Universitat Social, Lliure, Autogestionada. És una subsecció diguéssim de l’Ateneu Santfeliuenc, que és l’espai on ho fem, i  una col·laboració amb els Cafès Filosòfics d’Esplugues”, explica.

En un món saturat de soroll, reunir-se al voltant d’un cafè per reflexionar col·lectivament esdevé gairebé un acte de resistència cultural. Un gest senzill, però profundament polític: recuperar el temps per pensar plegats.