En una societat que canvia a una velocitat vertiginosa, Jaume Funes, psicòleg, periodista i una de les veus més influents en educació i adolescència, insisteix a mirar els joves sense por ni prejudicis. Als seus 78 anys, afirma que encara se sent interiorment jove. "Por a dins em sento jove", assegura. “Si em dediqués a queixar-me del món, seria un vell rondinaire.” Aquesta actitud, diu, és la que permet continuar interpretant una realitat que no deixa de transformar-se.

Fill d'una família humil del barri de Sant Ildefons, a Cornellà, va créixer en un pis petit amb cinc germans i la necessitat de compaginar estudis i feina. "Treballar i estudiar em va donar una perspectiva molt clara del món real." Hauria volgut ser metgessa, però la situació familiar el va aixecar cap a la Psicologia i el Periodisme. D?aquí ve la seva doble mirada: pensar científicament i explicar humanament.

A finals dels seixanta i setanta, va participar en la transformació de les escoles parroquials en centres de pedagogia activa. "La societat de cop i volta havia inventat l'adolescència", recorda. "Abans es passava de nen a adult. I les institucions no sabien què fer amb aquesta nova etapa." Aquest desconcert col·lectiu va ser l'origen de la seva dedicació: entendre què vol dir créixer enmig del canvi.

Pare de dos fills, reconeix que ser especialista en adolescència no sempre li feia un pare més segur. “La pregunta és: com van viure ells tenir un pare que s'hi dedicava?” Evoca aquella etapa com un període intens: "Els pares tenim l´obligació d´acompanyar, i els adolescents, la necessitat d´oposar-se." Avui els seus fills treballen a nivell social i psicològic. "Va ser una relació profitosa i sense conflictes exagerats."

Els pares no són permissius: estan perduts

Funes repeteix sovint que els pares no han deixat de posar límits; el que passa és que no saben cap a on eduquen. “No és permissivitat, és desconcert”, diu. “Educar no és fer feliç un fill de manera superficial. És ajudar-lo a tenir ganes d’aprendre, a sentir-se acceptat, a construir projectes de vida.”

Segons ell, no existeix una única adolescència, sinó moltes. “Hi ha tantes adolescències com contextos: econòmics, familiars, culturals.” I en totes observa la presència aclaparadora del món digital. “Les influències avui són enormes. Abans venien del carrer o la televisió; ara arriben de qualsevol lloc del món a qualsevol hora.”

Aquesta hiperconnexió, afirma, ha generat una cosa nova: la desaparició del futur com a horitzó. “Vivim en el presentisme. Molts adolescents no pensen en el demà perquè el veuen impossible o negatiu.” Per això la funció adulta és essencial: “Cal donar-los eines per pensar, dubtar, decidir. Aprenen equivocant-se, però ningú no els ensenya a aprendre dels errors.”

Els adults no saben traduir els seus valors

Quan parla de valors, és directe: “Els adults no sabem comunicar-los. No els sabem traduir al seu llenguatge.” Utilitza un exemple clar: “Si vols que entenguin què era el franquisme, digues-los: imagina’t que demà et prohibeixen Instagram.” Per a ell, el repte és connectar experiència adulta i món adolescent sense imposicions.
El seu compromís amb l’educació i la justícia social té arrels en el cristianisme de base i els moviments comunitaris dels seixanta. Aquell univers li va donar tres principis que encara manté: estar al costat de qui té menys, mirar cap al futur i defensar la comunitat per sobre de l’individualisme.
 

Assetjament escolar i justícia restaurativa

Sobre l’assetjament escolar, és contundent: “L'assetjament escolar no es resol amb protocols.” Considera que els centres han de mirar realment què passa a les relacions quotidianes. “Sense observar, no hi pot haver intervenció.”

Com a impulsor de la mediació en justícia juvenil, defensa que la justícia restaurativa funciona perquè obliga l’agressor a sentir el dolor de la víctima. “Aquest és l’inici real del canvi.”
Pel que fa a l’escola, manté una crítica profunda: “És més lenta que la societat i reprodueix desigualtats.” Creu que hauria d’estar molt més connectada amb la vida real dels adolescents. La seva conclusió reuneix tota la seva trajectòria: “Educar no és imposar, és construir humanitat en comú.”
 

Una vida dedicada a mirar els joves amb respecte

Nascut a Cornellà de Llobregat el 1947, Jaume Funes Artiaga és psicòleg, periodista i educador social. Ha treballat en salut mental, serveis socials, justícia juvenil i en la renovació pedagògica catalana dels anys setanta. Autor de llibres molt influents sobre adolescència, com Educar en l’adolescència sense perdre la calma, és una de les veus més sentides en l’àmbit educatiu. Ha dedicat tota la seva trajectòria a comprendre els adolescents i a ajudar els adults a mirar-los amb més respecte i menys por.

L’adolescència com a etapa de risc, desig i límits

Funes defensa que l’adolescència és una etapa on conviuen desig, impuls, fragilitats i manca de consciència del risc. “Molts adolescents neguen les seves limitacions i no perceben el perill.” Per això, considera imprescindible que els adults acompanyin sense jutjar i ajudin a trobar alternatives segures a allò que volen fer. Segons ell, cal parlar cas per cas, evitar generalitzacions i estar presents emocionalment. “Ajudar-los a reconèixer el que poden i no poden fer és una manera de protegir-los sense imposar.”