Sense referents del passat agrícola
El canvi de paisatge que s’ha pogut apreciar durant la seva xerrada ha estat radical: l’any 1958, l’Hospitalet comptava amb més de 2.000 hectàrees de zona agrícola altament fèrtil. Tanmateix, l’arribada d’onades migratòries, el creixement urbanístic desmesurat i l’expansió de naus industrials han reduït aquest espai a la mínima expressió, deixant les generacions actuals i les noves sense referents del seu passat agrícola.
Ireneu Castillo explica que les masies no eren construccions sense un motiu aparent, sinó que aquestes edificacions històriques servien com a centres de vigilància i producció del camp, adaptades al medi. A causa del clima, les masies estan orientades al sud per maximitzar la insolació, una herència de la “Petita Edat de Gel” —dels segles XIII al XIX—, quan el clima era molt més fred.
La jerarquia visual tenia una correlació entre l’entorn i la construcció: els arbres grans indicaven una masia de grans dimensions, mentre que els arbres petits corresponien a masies d’una sola planta. L’ús de bigues de fusta era un dels principals recursos constructius pel fet de ser un material econòmic, però entre els masos també s’hi troben materials com la pedra o la ceràmica.