Un acte a Viladecans recupera el paper de militants, parròquies i moviments catòlics en la resistència antifranquista i la construcció democràtica del Baix Llobregat. La democràcia no va arribar al Baix Llobregat des dels despatxos institucionals. Abans de fer-se visible a les urnes, s’havia obert pas durant anys a les fàbriques, les parròquies, les associacions veïnals i també en habitatges particulars que van servir com a refugi i punt de trobada de l’oposició al franquisme. Una taula rodona celebrada a Ca n’Amat, a Viladecans, ha recuperat ara el paper que van exercir els cristians progressistes en aquella lluita per les llibertats i en la transformació social de la comarca. A la imatge que encapçala aquesta crònica, els participants i el president del CECBLL posen per a nextllobregat.cat.

La trobada ha reunit activistes, religiosos i representants del moviment veïnal que van participar en la resistència antifranquista i van viure en primera persona el trànsit cap a la democràcia. La sessió s’emmarca en la tretzena convocatòria de Recerca Col·lectiva impulsada pel Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat (CECBLL), titulada «1975. El Baix Llobregat», un projecte que estudia la contribució de la comarca a la recuperació de les llibertats durant el franquisme i la Transició.

La recerca està dirigida pel catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona Joan Botella, que no va poder assistir-hi per motius familiars d’última hora, i està coordinada per la doctora en Història Contemporània Carme Sanmartí. El Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat (CECBLL) organitza el projecte amb el suport de la Generalitat, la Diputació de Barcelona, l’Àrea Metropolitana de Barcelona i l’Institut Ramon Muntaner.

La regidora de Medi Ambient de Viladecans, Encarni García Jiménez, i el president del CECBLL, Jordi Sicart, van obrir l’acte reivindicant precisament aquesta democràcia construïda des de baix. Entre els exemples va aparèixer el d’Antònia Donyate, coneguda com «la mare», la casa de la qual es va convertir en lloc de reunió i refugi per a persones vinculades a l’oposició. Allà es distribuïa premsa del PSUC, s’hi celebraven trobades polítiques i s’hi acollien joves militants.

La fe connectada amb els problemes socials

L’activista cristiana Mercè Solè, encarregada de conduir la taula, va situar l’origen d’aquell compromís en el moment en què una part del cristianisme va començar a relacionar la fe amb les condicions de vida de la classe treballadora. Una de les organitzacions decisives va ser la Joventut Obrera Cristiana (JOC), fundada el 1925 pel sacerdot belga Joseph Cardijn. El moviment defensava que els joves treballadors havien d’assumir un paper actiu tant en la societat com en l’Església. Implantada a Catalunya des del 1932, la JOC va estar present en les mobilitzacions obreres de les dècades de 1960 i 1970.

El periodista i escriptor José Luis Atienza Ferrero va reconstruir l’aportació de la família Comelles a la lluita antifranquista i a la Transició a Viladecans. La seva intervenció va estar marcada per la proximitat personal amb Joan Comelles, de qui va ser amic i amb qui va compartir habitatge durant els seus últims anys de vida.

Atienza va recordar com la casa d’Antònia Donyate i Maria Comelles va servir per protegir dirigents clandestins i ocultar propaganda antifranquista. També va destacar Andreu Comelles, implicat en el moviment veïnal, impulsor de l’Associació de Veïns de 23 Torres i promotor d’iniciatives en defensa de la cultura catalana i la democràcia. Després de les primeres eleccions municipals democràtiques, va participar, a més, en la substitució de noms franquistes del nomenclàtor. Un dels canvis més simbòlics va ser el de l’avinguda del Generalísimo, rebatejada com a avinguda de la Generalitat.

La seva defensa del català va deixar també una frase que Atienza va recuperar durant l’acte. En una reunió del PSUC, Andreu Comelles va reivindicar el seu dret a expressar-se en la seva llengua amb una contundència inequívoca: «Parlo amb la llengua que em surt dels pebrots».

De l’Església del règim a les parròquies obertes

El vicari general de la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat, Josep Maria Domingo Ferrerons, va explicar l’evolució que va portar una part de l’Església catalana des del suport inicial al franquisme fins a l’enfrontament amb la dictadura. Aquell alineament amb el bàndol vencedor va estar condicionat pel trauma de la Guerra Civil i l’assassinat de nombrosos sacerdots i religiosos.

El contacte posterior amb la classe obrera i la immigració, el treball contra la pobresa, la influència d’altres moviments religiosos i, sobretot, el Concili Vaticà II van anar modificant aquesta posició. Les noves idees sobre llibertat religiosa, consciència i drets humans xocaven amb el nacionalcatolicisme. En aquest context, algunes parròquies es van acabar convertint en espais per a reunions, protestes i activitats clandestines.

El jesuïta Josep Maria Rambla va centrar la seva intervenció en Joan García Nieto, una figura inseparable del moviment obrer del Baix Llobregat. Format en Economia i professor durant els seus primers anys professionals, García Nieto es va instal·lar a Cornellà el 1966 i va bolcar la seva activitat en el món del treball. Va combinar la fe cristiana amb el pensament marxista, va militar en la clandestinitat al PSUC i a Comissions Obreres i va impulsar iniciatives com l’Institut d’Estudis Socials i Cristians pel Socialisme.

Rambla va dibuixar també la dimensió quotidiana i propera de García Nieto, capaç de conviure amb una intensa activitat política i religiosa. El seu llegat es manté en entitats com Cristianisme i Justícia, la Fundació Utopia i el centre cultural de Cornellà que porta el seu nom.

Dones, barris i escoltisme

La jornada va incorporar també el testimoni de Núria Jiménez Huertas, vinculada a Acció Catòlica Obrera (ACO) a Sant Just Desvern. Jiménez va repassar la seva trajectòria com a treballadora, mestra i militant cristiana i política. Després d’assumir responsabilitats familiars des de molt jove, va estudiar Pedagogia i va participar en projectes comunitaris. En les últimes dècades ha defensat especialment el vincle entre cristianisme, feminisme i transformació social des de col·lectius com Dones en l’Església i Càritas.

El torn de preguntes va ampliar el reconeixement a altres espais de socialització democràtica, entre els quals els grups d’escoltisme catòlic, coneguts com «els caus». A Viladecans, l’Agrupament Escolta Sant Joan va ser durant els anys setanta i vuitanta una escola de formació, convivència i participació juvenil.

D’aquell teixit associatiu van sorgir persones que després es van incorporar a organitzacions polítiques i sindicals. Durant l’acte es van citar noms com Inés, primera dona regidora de l’Ajuntament de Viladecans, Jaume Montfort, Joan Pi de la Serra i Ana Mont. Les seves trajectòries van tornar a confirmar la tesi que va travessar tota la jornada: les llibertats democràtiques es van conquerir també lluny dels focus, gràcies a una xarxa de militants, comunitats cristianes, famílies i entitats de barri que van sostenir l’oposició al franquisme quan fer-ho encara implicava assumir riscos.