Per retre homenatge al nostre amic Hilari, ens hem reunit i vist la projecció del documental Pasolini a Barcelona, magnífic testimoni de les visites del poeta i cineasta a Barcelona durant els anys 60 i 70, i de la seva relació amb la intel·lectualitat progressista de l'època. A la imatge que encapçala aquestes línies, una fotografia de Joana Rodríguez de la trobada d’homenatge.

Hilari M. Pellicé ens va deixar el passat novembre, però, si no fos suficient el record que mantenim viu dins nostre, tenim un testimoni fílmic de primera magnitud sobre un dels personatges més rellevants de la cultura del segle XX, que ens apropa la seva mirada i la seva veu en una conversa sense fi, i que finalment esdevé en la immortalitat de la nostra estima. Director i guionista cinematogràfic i escriptor en català i castellà, Hilari va ser membre i ponent del Cafè Filosòfic d'Esplugues i de l'Ateneu Santfeliuenc de Sant Feliu de Llobregat. 

En presència de la seva família: Laura, Sergi, Carles, Cristina i Júlia, un grup d'amics que vàrem coincidir amb ell aquests darrers anys hem arribat a dir unes breus i apressades paraules, car el temps constrenyia: Angel Merino, Luis Carceller, Juan Manuel García Ferrer, Ramon Alcoberro, Salvador Llopart, Cari Oriol, i jo mateix, que també he llegit un missatge de Vicenç Altaió.

Emotiva trobada

Ha estat força emotiva la trobada, perquè l’Hilari era amic de tots. Proper i afable, es guanyava la confiança i l'estima de tothom qui es relacionava mínimament amb ell. Brillant conversador i polemista, sempre recordarem les llargues sobretaules i les passejades per Barcelona, fins a l'Ateneu Barcelonès, la Filmoteca, l'Espai Brossa, i tants llocs on la seva curiositat insaciable ens aplegava, tot interpel·lant artistes i creadors, i fent nous amics contínuament. La seva cultura era vastíssima, i, a tall de polímata nostrat, no hi havia cap aspecte del coneixement humà a qui fos aliè i que no motivés el seu interès. S’apropava a qualsevol manifestació cultural amb una exquisida sensibilitat, que sadollava amb la seva recerca artística.

Compartíem amb ell, tots nosaltres, la passió per la bona taula, i en són la prova les nombroses visites que vam fer, amb qualsevol pretext, a l'Empordà, a les Terres de l'Ebre darrere d'un bon arròs; a Castellote a la cerca de l’excel·lent ternasco amb la família Carceller, i explorant nombrosos restaurants arreu. Sense desmerèixer d'altres saboroses menges, mai deixàvem de fer un tast de les millors croquetes, afició que ens unia a tots. Aquell esperit de la convivialitat, que sempre ha estat la nostra bandera, ha quedat permanentment encarnat en la seva figura.

Resulta difícil d’esbrinar quina és l’espurna capaç d’encendre la flama de l’amistat, però el caliu es nodrirà per sempre amb la veu i la mirada que ens ha deixat i que no s’apaivaga. Aquesta vegada amb el seu Pasolini a Barcelona; per sempre més amb el ressò de la seva conversa.