Gumersindo Nuño, encara que tothom li diu Nuño, va néixer a Santa Cruz de Mudela, a Ciudad Real. Va arribar a Catalunya amb cinc anys i recorda clarament la pobresa i les dificultats d’aquell període. Eren set germans i, com diu ell mateix, “vam passar molta fam”. Tot i això, guarda moments positius, com quan el mestre insistia que ell tenia talent per estudiar matemàtiques i li proposava a la família que li paguessin una carrera. La resposta sempre era la mateixa: no es podien permetre ni llibres ni despeses.

Així que amb dotze anys va deixar l’escola i va començar a treballar. Primer carregant grava al riu, després conduint un carro, i finalment, amb només catorze anys, va entrar en un taller de torneria a Sant Vicenç dels Horts. Aquell ofici ja no l’abandonaria mai més. “Ha estat un ofici dur i complicat”, reconeix, “però ha estat tota la meva vida”.

“Sant Vicenç ha canviat molt: abans tenia mala fama, ara és un poble tranquil”

Durant dècades va combinar la feina de torner amb tasques d’electricista de manera autònoma. Ho explica sense dramatismes ni orgull exagerat: simplement era el que calia fer. La seva vida laboral anava molt més enllà de l’horari oficial. De fet, diu que sovint plegava a les cinc de la tarda i continuava treballant fins tard per encàrrecs particulars.

Una de les experiències que recorda amb més detall és la mili. Per les seves habilitats amb els números, el van posar a gestionar la cantina i la comptabilitat. Explica que “mai vaig robar ni un duro”, però que entre propines i comandes va poder estalviar diners. Quan en parla, hi ha humor i orgull, però sobretot consciència del que representava tenir recursos en aquella etapa de la vida.

Avui, amb 83 anys, encara no ha deixat d’implicar-se en la comunitat. És tresorer de l’Associació de Gent Gran Esplai Montserrat i de la Vicentina, i continua ajudant amb assumptes d’electricitat quan cal. A qui li pregunta per què segueix treballant, respon amb una pregunta senzilla: “Què he de fer a casa?”. Per ell, la jubilació no és deixar de fer, sinó redirigir l’esforç cap al que té sentit.

“Els avis pels nets som referents, tot i que els hi fem una reganya de tant en tant”

Avui, amb 83 anys, encara no ha deixat d’implicar-se en la comunitat. És tresorer de l’Associació de Gent Gran Esplai Montserrat i de la Vicentina, i continua ajudant amb assumptes d’electricitat quan cal. A qui li pregunta per què segueix treballant, respon amb una pregunta senzilla: “Què he de fer a casa?”. Per ell, la jubilació no és deixar de fer, sinó redirigir l’esforç cap al que té sentit.

La seva mirada sobre l’edatisme és matisada. No sent que personalment hagi estat tractat de manera injusta per l’edat, però reconeix que existeixen situacions en què les persones grans són tractades com si no fossin capaces. Diu que el problema no és la tecnologia en si, sinó el ritme amb què s’ha imposat: “No és que no ho entenguem, és que de vegades no ens donen temps”.

Quan parla dels joves, també evita estereotips. Per ell, la clau és el respecte mutu i el model familiar. “Els meus nets ens estimen moltíssim”, diu, i ho atribueix al fet d’haver mantingut un vincle actiu i present amb la família.

Si pogués retornar al seu jo adolescent, només hi afegiria un element: estudi. Reconeix que li hauria agradat tenir una carrera no ho diu amb amargor, sinó com qui reconeix una finestra que no va poder obrir. Tot i això, afirma que ha estat un home feliç i que el treball li ha donat estabilitat, identitat i xarxa social.

Un poble fet de persones, no d’estereotips

Tot i haver viscut trajectòries diferents, l’Amparo i en Nuño coincideixen en un punt molt clar: no es pot jutjar una generació, ni una comunitat, per quatre persones desagraïdes o maleducades. Tant ella com ell rebutgen els tòpics sobre joventut, immigració o vellesa, i defensen que cada persona té la seva pròpia història i el seu propi camí.

També recorden que, anys enrere, Sant Vicenç dels Horts tenia mala fama. Expliquen que hi havia bars conflictius, grups de joves problemàtics i una imatge exterior que no ajudava. Però això diuen, ja és passat. Ara només en queda “el rastre”, aquella influència residual que encara pot fer aparèixer alguna poma podrida o alguna “ovella negra”.

Però ells ho tenen clar: el municipi d’avui és un poble de gent honesta, treballadora i orgullosa del que ha construït. Tant l’Amparo com en Nuño asseguren que aquí han trobat lloc, comunitat i reconeixement. I quan se’ls pregunta què significa Sant Vicenç dels Horts per a ells, la resposta és senzilla i contundent: Som feliços aquí.