Hi ha projectes que neixen per ocupar un espai que ja existia però que ningú no havia mirat prou. Catalunya disposava d’un impressionant llegat gastronòmic transmès per generacions de dones grans que havien mantingut viva una cuina quotidiana, territorial i resilient. Però aquest tresor, acumulat en llibertes de receptes gastades, quaderns plens d’anotacions i històries explicades a cau d’orella, s’estava esllanguint enmig de la velocitat contemporània. En aquest context apareix Gastrosàvies, una iniciativa que posa al centre les àvies i el seu coneixement culinari, i que reivindica la cuina tradicional catalana com un patrimoni cultural en plena vigència.

Impulsat pel Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació amb el suport tècnic de la Fundació Alícia, el projecte s’inscriu en el reconeixement de Catalunya com a Regió Mundial de la Gastronomia 2025. Aquesta distinció serveix d’altaveu internacional, però també de marc per entendre internament per què una iniciativa així és necessària en un país que sovint mira més cap a la innovació gastronòmica que cap als fogons que li donen sentit. El treball de camp ha estat intens: divuit sessions de treball, un centenar d’entrevistes i la recopilació de més de 300 receptes, una xifra que arriba a superar les 400 si es compten els últims enregistraments facilitats internament. Més de 300 dones grans han participat en aquest procés, cedint receptes, però també relat, memòria i una manera d’entendre el menjar que difícilment pot reproduir-se sense contacte humà.

Un mapa emocional del territori

Aquest esforç de documentació no s’ha limitat a reunir plats. Cada recepta s’ha contextualitzat dins de la seva comarca, l’estacionalitat dels productes, les festivitats associades i les pràctiques familiars que hi donen vida. És un mapa afectiu del territori que converteix el receptari en un arxiu cultural. I tot aquest material s’ha traduït en diferents formats divulgatius, entre els quals destaca el projecte audiovisual anomenat “12 mesos, 12 paisatges”. Dotze videoreceptes, una per mes, vinculades a un paisatge concret i a un producte de temporada. La iniciativa no només treu a la llum plats com la cassola de tros del Pla d’Urgell o la sopa escaldada de la Garrotxa, sinó que reforça la idea d’una cuina lligada al territori i al calendari agrícola.

Gastrosàvies també ha tingut presència al llarg del 2025 en diferents fires, jornades i esdeveniments gastronòmics. Ha estat visible al Gastronòmic Forum Barcelona, al Mercat de l’Oli Nou, a la Fira MOS de Lleida, a les jornades de la poma de Barbens i a activitats com “Les padrines del Serrallo” de Tarragona. Aquest recorregut reforça la idea que el projecte no és només un acte commemoratiu. És una estructura viva que ha impregnat l’any gastronòmic català i que ha situat les àvies en un espai de representació que tradicionalment els havia estat negat.

La culminació del projecte ha estat la gran trobada celebrada a Món Sant Benet el 24 de novembre. L’acte ha congregat les participants en un espai de transmissió de coneixement, amb ponències d’experts en patrimoni i cultura alimentària i demostracions culinàries en directe. El conseller Òscar Ordeig reivindica el paper social i cultural de les àvies afirmant que són “saviesa pura” i que el seu llegat ens dona una dimensió internacional que cal preservar. La trobada ha funcionat com un homenatge col·lectiu, però també com un reconeixement públic de la seva autoritat gastronòmica. 

I, en un país acostumat a celebrar xefs de renom, no deixa de ser significatiu que enguany la màxima autoritat culinària reconeguda institucionalment siguin un centenar llarg d’àvies que cuinen a casa. Alhora, aquesta iniciativa no representa un punt final, sinó l’inici d’un camí que continuarà impulsant la visibilització del seu llegat i la seva contribució essencial a la cultura gastronòmica del país.

Diàleg necessari entre tradició i alta gastronomia

La participació d’experts com Toni Massanés, director de la Fundació Alícia, i la complicitat de cuiners de prestigi mundial com Joan Roca, dona al projecte un caràcter transversal que combina tradició i innovació sense oposar-les. Massanés aporta la mirada científica i patrimonial, imprescindible per convertir la cuina tradicional en un relat estructurat i divulgable. Roca hi suma autoritat internacional i reforça el missatge que la gastronomia d’alt nivell no s’entén sense la cuina popular que la sosté.

Gastrosàvies visibilitza dones grans en un moment en què sovint se les aparta del relat públic. Les reconeix com a expertes, com a fonts legítimes de coneixement i com a agents culturals actius. Aquesta reivindicació és clarament una lluita consolidada contra l’edatisme. La cuina de les àvies no només nodreix col·lectivament, sinó que també desafia la idea que l’edat resta valor. En aquest projecte l’edat és, precisament, el que dona autoritat.

Experiència emocionalment poderosa

El vincle entre gastronomia i envelliment actiu és evident. Moltes de les àvies participants han expressat que recuperar receptes, explicar-les i veure-les reconegudes ha estat una experiència emocionalment poderosa. Implica memòria, autoestima, socialització i un sentiment de continuïtat. A més, la cuina tradicional catalana està lligada a l’ús de productes frescos, temporals i de proximitat, elements que formen part d’un estil de vida saludable. El que aquest projecte posa sobre la taula és que menjar bé no és només qüestió de nutrició, sinó d’arrelament i de relacions socials.

La gastronomia catalana travessa un moment d’hipervisibilitat internacional. Però enmig d’aquest soroll, Gastrosàvies proposa una tornada als orígens. Una cuina que no necessita espuma de cítrics ni reduccions impossibles per emocionar. Una cuina que demana temps, paciència, memòria i afecte. El país, que sovint busca la modernitat en les noves tendències culinàries, descobreix així que una de les seves expressions més profundes continua bullint en cassoles de fang, amb receptes que han passat de mà a mà, de mare a filla, d’àvia a neta.

Amb aquesta iniciativa, Catalunya no només documenta les seves receptes tradicionals. Documenta una manera de viure, una manera de compartir i una manera d’entendre el món. I ho fa amb la convicció que la saviesa que es cou a foc lent pot ser la millor resposta davant d’un futur que sovint sembla accelerar-se massa.

Abufluencers: persones sèniors com actors contra el malbaratament i les desigualtats alimentàries

En el debat sobre alimentació saludable, sostenibilitat i equitat, les persones grans emergeixen com un actor inesperat però essencial. La campanya Abufluencers, impulsada per AECOC, va néixer precisament amb aquesta idea: reconèixer als avis i àvies com els veritables “influencers” de l’aprofitament alimentari, guardians d’un coneixement acumulat que avui és més necessari que mai. El concepte és, en si mateix, un gir cultural: atorga prestigi públic a pràctiques domèstiques que durant dècades han estat invisibilitzades, tot convertint la saviesa quotidiana en una eina de transformació social.

La iniciativa parteix d’una evidència històrica: “si algú ha contribuït a donar valor als aliments i a treure’n el màxim partit, han estat els nostres avis i àvies”, recorden els responsables d’AECOC. En un moment en què el malbaratament global és una emergència —i en què la cuina d’aprofitament, tradicionalment associada a una economia de supervivència, adquireix una dimensió ambiental i ètica—, posar el focus en aquesta generació és més que un homenatge: és un retorn al sentit comú.

El concurs Abufluencers va convidar les famílies a presentar vídeos d’un minut on els seus majors expliquessin una recepta d’aprofitament. No es tractava només de cuina: era un exercici de transmissió intergeneracional, d’afecte i de reconeixement públic. L’impacte comunicatiu de la iniciativa demostra que les persones grans no són simples receptores de polítiques assistencials, sinó productores actives de coneixement cultural i ambientalment rellevant.

Desigualtats alimentàries metropolitanes

Aquest enfocament dialoga amb una altra realitat menys amable, recollida per la cartografia alimentària de l’Àrea Metropolitana de Barcelona: la gran majoria de la població viu immersa en pantans alimentaris, zones saturades d’oferta poc saludable. Tot i que els deserts alimentaris són residuals, les desigualtats econòmiques generen miratges ecològics en barris vulnerables, on l’oferta saludable o ecològica existeix, però no és assequible. És en aquest context que el paper pedagògic i comunitari de les persones grans adquireix rellevància. 

La cuina de les àvies i el seu llegat familiar

La cuina de les àvies és un dels pocs llenguatges universals que encara es mantenen vius en moltes llars catalanes. A través d’ella es transmeten sabers culinaris, però també afectes, records i una manera concreta d’entendre el temps i les relacions. Mentre el món modern avança a un ritme frenètic, la cuina que preparaven les àvies continua oferint un espai de calma i de continuïtat. La seva importància en l’àmbit familiar va més enllà de la nutrició, perquè és una forma de construir identitat.

El divulgador gastronòmic Pau Gómez, més conegut com a @persucarhipau, una de les veus joves més destacades a xarxes socials en la preservació de la cuina tradicional catalana, reconeix que el seu interès per aquest patrimoni cultural sorgeix directament de la seva àvia. Durant el confinament va tornar a casa seva i es va retrobar amb els seus estris, els seus llibres i els seus plats preferits. Afirma que receptes com l’escudella i carn d’olla o els canelons li evoquen moments de felicitat compartida amb l’àvia i li recorden la importància d’identificar-se amb un plat tradicional per mantenir els records i generar-ne de nous.

Aquest testimoni resumeix bé el que representa la cuina de les àvies per a moltes famílies. És una forma de transmissió cultural que no necessita grans discursos. S’articula a través de gestos senzills, com remenar una cassola o explicar per què aquell plat només es fa a l’hivern. En aquest sentit, la cuina tradicional crea vincles entre generacions i ajuda a preservar una memòria col·lectiva que seria difícil de mantenir d’una altra manera.

Les àvies cuinen amb temps i amb paciència, dues coses que sovint escassegen. La seva cuina és un exercici de cura i d’atenció cap als altres, d’amor. I potser per això, quan un plat d’àvia arriba a taula, no només alimenta, sinó que reconforta. En un món on tot sembla provisional, aquests sabors són una de les poques certeses que encara es mantenen.