La Penya Barcelonista Sant Vicenç dels Horts (PBSV) no és només un club de futbol. És, des de fa més de dos anys, un espai on la discapacitat no limita, sinó que transforma. L’any 2022, en col·laboració amb la Fundació Iris, el club va impulsar tres equips genuïns formats per persones amb discapacitat intel·lectual. Aquesta iniciativa neix d’una preocupació social i d’un compromís amb la igualtat d’oportunitats, que ha trobat en el futbol un vehicle d’integració, superació i comunitat.
 

Quan el futbol és inclusiu, l’esport esdevé una eina de transformació social.
 

A diferència d’altres activitats d’oci o esportives que sovint resulten inaccessibles per preu o ubicació, aquest projecte busca eliminar barreres i fer del futbol una eina real d’inclusió. Tot plegat, però, implica un esforç econòmic i humà considerable. "Tots els clubs hauríem de tenir una part social. Aquestes persones també tenen dret a tenir un lloc estable on jugar", defensa el president del club, qui xifra en uns 17.000 euros anuals el cost de mantenir els tres equips.
 

Una estructura decidida

Aquest pressupost inclou conceptes com l’equipació, els arbitratges, el personal tècnic i el manteniment bàsic del dia a dia. Sense una xarxa de finançament sòlida, el club ha optat per la creació d’una associació pròpia encarregada de cobrir les necessitats dels equips genuïns, però també d’impulsar activitats com el campus d’estiu, i fins i tot buscar un local on els jugadors puguin reunir-se i sentir-se part d’una comunitat més enllà del camp de futbol.
 

El projecte se sosté gràcies al compromís humà més que als recursos econòmics.
 

Aquest model, però, és altament dependent del voluntariat. L’entrenador dels equips genuïns no només adapta cada sessió a les necessitats cognitives, motores o socials dels jugadors, sinó que dedica hores amb una implicació emocional profunda. “He portat molts equips, però la sensació de plenitud que et queda després d’un entrenament amb aquests nois és única”, afirma emocionat.
 

L’esport com a medicina

L’impacte que té el projecte en els jugadors és innegable. N’hi ha que, amb autisme sever, han passat de l’aïllament a mantenir converses amb companys, entrenadors i fins i tot aficionats del club. Alguns participen activament en grups de WhatsApp, animen altres equips de la Penya i es relacionen amb normalitat a les graderies. “És una passada veure com es desenvolupen, com s’obren al món gràcies al futbol”, explica l’entrenador.
 

El futbol millora l’autoestima, la comunicació i el benestar emocional dels jugadors.
 

També la Fundació Iris destaca aquest efecte transformador. Segons la seva psicòloga, el projecte ha esdevingut un referent perquè a la comarca no hi havia cap proposta similar. “Molts dels nostres joves havien de desplaçar-se fins a Barcelona per accedir a opcions d’oci adaptades. Aquest projecte és una oportunitat propera, real i carregada de valors”, destaca.
 

Més que un entrenament

L’origen d’aquesta iniciativa és tan senzill com emotiu. L’entrenador, afectat personalment per la discapacitat d’un familiar, va contactar amb la directora del centre Iris per proposar el projecte. “Des del primer moment vam veure que no ho feia per la foto, sinó des del cor. Només ens va demanar suport en la difusió i orientació. Ara ja tenim tres equips, famílies implicades i molts somriures”, recorda.

Per als participants, el projecte és molt més que un entrenament setmanal. És una família. “M’ho passo molt bé. Sempre riem, ens animem entre nosaltres, i em sento feliç”, diu un dels jugadors. Aquest sentiment de pertinença ha estat clau per retenir joves que, tot i haver estat contactats pel Barça Genuine, han preferit quedar-se a la Penya. “Aquí se senten escoltats, estimats i protagonistes”, afegeix el president.
 

Entre precarietat i perseverança

Econòmicament, la iniciativa es manté gràcies a petits patrocinadors locals, alguna empresa que col·labora puntualment i el suport logístic de l’ajuntament -que cedeix instal·lacions- i del Consell Esportiu del Baix Llobregat, que ofereix els àrbitres de franc. Però no hi ha cap ajuda econòmica pública consolidada. “Les administracions haurien d’exigir que una part de les subvencions als clubs es destini a projectes com aquest. És justícia social”, reclama el president.
 

Cada torneig que organitzen costa entre 2.000 i 4.000 euros, segons l’empresa especialitzada que col·labora. Tot es fa amb un equilibri fràgil entre passió i escassetat de recursos. Tot i això, la resposta de la comunitat ha estat positiva

Un model inspirador

A la comarca del Baix Llobregat, altres iniciatives d’esport inclusiu també estan en marxa. La UE Cornellà compta amb l’equip InserCOR, la UD Viladecans ofereix activitats adaptades i el Disport FC de Pallejà treballa amb persones amb paràlisi cerebral. També la Confederació Mundial de Penyes del FC Barcelona ha impulsat tornejos de futbol 7 inclusius.
 

Sense suport estable, la inclusió esportiva continua sent fràgil.
 

Tot i això, la PBSV ha estat pionera al seu municipi, omplint un buit que altres no havien abordat. El seu èxit no només s’explica per l’esforç del club, sinó per una xarxa de complicitat entre famílies, entitats i institucions que entenen l’esport com una eina d’equitat.