L’escultor Ferran Soriano i Rivero acaba de celebrar el 50è aniversari de la inauguració de la seva primera escultura pública, ‘Vol de coloms’, instal·lada el 1976 al barri de Santa Eulàlia de l’Hospitalet. L’efemèride serveix ara per reivindicar la trajectòria d’un artista que ha construït bona part de la seva obra lluny de museus i galeries convencionals i sempre a prop de la gent, al carrer, treballant el ferro amb les mans i amb el rerefons de la memòria col·lectiva i obrera de la ciutat on viu des de fa 57 anys. Encapçalant aquestes línies, l’escultor posa davant d’una de les seves obres.

Nascut a Barcelona l’any 1944, al barri de les Corts, Soriano està profundament vinculat a l’Hospitalet, ciutat on ha crescut com a persona i com a artista. La seva biografia explica bona part del seu llenguatge creatiu. Les seves arrels obreres s’expliquen des de ben jove, ja que va començar a treballar amb 14 anys com a aprenent de planxista a la fàbrica Citroën, seguint l’ofici del seu pare. Va ser precisament entre trossos d’acer, eines de soldadura i peces metàl·liques on, quan tenia uns 20 anys, va descobrir de manera espontània la seva inclinació per l’escultura. Abans havia dibuixat i pintat, però va ser el ferro el material on va trobar la seva veu més personal.

Museu a l’aire lliure, sense parets

En la commemoració d’aquests 50 anys, l’artista proposa, més que una exposició tancada, un museu sense parets: un recorregut per algunes de les seves obres públiques al lloc al qual sempre han pertangut, l’espai urbà. Entre elles destaca ‘Conseqüències d’equilibris’, al parc de Bellvitge, una peça amb un fort rerefons social que homenatja la lluita veïnal pels serveis essencials durant l’etapa de construcció dels barris. També ocupa un lloc especial el seu ‘Sant Jordi’, una de les obres preferides del mateix artista.

Soriano forma part d’aquella generació de creadors que van haver de compatibilitzar durant anys el seu art amb la feina de taller. Tot i que el 1975 va obtenir una beca de l’Ajuntament de l’Hospitalet per estudiar a Roma amb l’escultor Ricardo de Miceli, aviat va comprendre que els mètodes acadèmics tradicionals no encaixaven del tot amb el seu caràcter ni amb la seva manera d’entendre l’escultura. El seu camí va continuar vinculat al diàleg directe amb el metall, a la intuïció i a l’ofici.

Amic de Candel i Martí i Pol

Al llarg de la seva carrera ha realitzat més de 75 exposicions individuals, ha participat en nombroses mostres col·lectives a Espanya i a l’estranger i compta amb 36 obres en espais públics del món, 29 de les quals a Catalunya. Entre les seves peces hi ha treballs a l’Hospitalet, Barcelona, Sant Boi i al Jardí de la Masia del FC Barcelona. La seva trajectòria inclou, a més, una dotzena de premis i reconeixements, tot i que algunes veus l’han definit com el “referent artístic oblidat de l’Hospitalet”.

En el seu recorregut van ser decisius alguns noms propis, com l’escriptor Paco Candel, a qui va conèixer als anys setanta i de qui va ser gran amic. Candel li va obrir les portes de la premsa i del reconeixement públic. També va presentar algunes de les seves exposicions, va escriure sobre la seva obra i va acabar redactant una biografia de l’escultor editada el 1988 per l’Ajuntament de Barcelona. També el poeta Miquel Martí i Pol va elogiar el seu treball i el va definir com un artista “apassionat i mediterrani”.

Recorreguts imprescindibles

Soriano té una dimensió més íntima i territorial perquè se sent unit al Baix Llobregat, a l’Hospitalet i a Sant Boi, no només com a escenaris de vida i treball, sinó com a paisatges sentimentals. Recomana recórrer el carrer Xipreret fins a L’Harmonia i el Museu d’Història de l’Hospitalet per entendre el valor històric i arquitectònic de la ciutat. També manté una relació especial amb Sant Boi, on durant gairebé tres dècades va tenir el seu estudi i on trobava inspiració al seu nucli antic, les Termes, Cal Ninyo i la Rambla.

Un dels reconeixements més importants per a ell va ser el Premi de Reconeixement del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, que va rebre quan sortia d’un càncer de llengua. Soriano el recorda com una “injecció d’ànim” i com un moment que va reforçar encara més el seu vincle amb les persones i la terra del Baix Llobregat.

Víctima dels fons voltor a Sant Boi

La pèrdua del seu estudi de Sant Boi el 2023, arran de la pressió immobiliària i dels fons voltor, va marcar un punt d’inflexió dolorós. Soriano ho ha descrit com “perdre el seu món”: no només un lloc de treball, sinó l’espai on se sentia més lliure i on havia creat i exposat bona part de les seves escultures, pintures i poemes durant 30 anys. A això s’hi van sumar problemes de salut que van frenar la seva producció escultòrica més intensa i van orientar part de la seva energia cap a la poesia.

Avui, mirant enrere, Ferran Soriano resumeix aquestes cinc dècades amb dues paraules: treball i il·lusió. Sense la il·lusió, diu, no hauria començat a esculpir; sense el treball, no hauria arribat la inspiració. La seva obra roman integrada en carrers, parcs i places, com una forma de memòria pública d’una ciutat obrera i d’un creador que va convertir el ferro en relat vital.