Enric Molina té 69 anys, va néixer a Barcelona, al carrer Diputació, però una part essencial de la seva biografia transcorre lluny d’aquí: “Als 16 anys vaig anar a viure a Mallorca i m’hi vaig quedar fins als 55”, recorda. Aquella etapa insular va modelar-lo profundament, però seria l’amor qui, anys després, el faria tornar a Catalunya. “Em va fer tornar l’amor”, diu amb un somriure que anticipa l’esperit vital que impregna tota la conversa.

Treballador des dels 15 anys, va començar com a botons en un banc mentre estudiava art dramàtic a les nits i, més endavant, relacions laborals. Tot i les oportunitats professionals que li oferien (“podria haver arribat a ser interventor o director”), sempre va sentir que aquell lloc no era casa seva. “El banc m’avorria molt i als 30 anys el vaig deixar”, explica. Aquella decisió, que a molts els hauria fet vertigen, per ell va ser alliberadora. “No m’hi veia sent un empleat de banca”, sentencia, obrint així la porta a la seva veritable vocació: la cultura com a eina de transformació.

Un camí d’expressió

En deixar el banc, va fundar una empresa de dinamització sociocultural que marcaria un abans i un després en la seva trajectòria. “Ajudàvem joves tutelats, dones amb problemàtiques diverses i també persones de presons”, explica amb orgull. L’art no era, per a ell, un luxe estètic, sinó un pont de retorn a la dignitat. “Fèiem experiències de teatre amb les dones i també va ser la primera vegada al país que un grup de teatre d’una presó sortia a la ciutat per fer una representació". Aquell projecte pioner va ser, com ell mateix diu, “una experiència personal i professional molt bona”, i el va situar al centre d’un teixit associatiu que no deixaria de créixer.

Amb els anys, la seva activitat es va ampliar i el seu perfil públic també. Va ocupar càrrecs de representació a la Federació de Petites i Mitjanes Empreses de Mallorca i va col·laborar amb nombroses entitats. Tot plegat el va preparar, sense que ell ho sabés, per a la seva tornada a Catalunya, on encara tenia molta vida cultural per crear. 
Instal·lat de nou a Sant Joan Despí, va obrir el gastrobar De Pinyol Vermell: “Feiem recitals de poesia, exposicions, hi havia bon menjar i un sentiment de germanor". Tot i la seva curta existència, aquell espai va deixar una empremta fonda. “La gent en té un bon record”, afirma, com si encara pogués sentir l’eco de converses, versos i rialles.

Quan va arribar la jubilació, lluny de veure-la com un punt final, la va entendre com una nova etapa per explorar. “Un cop em vaig jubilar vaig fer una mirada a les iniciatives del municipi”, explica, i d’aquella observació en va néixer un impuls creatiu que no ha cessat. “Un conjunt de persones vam crear un programa a Ràdio Despí que es diu Connectat amb la vida, que ja té 217 programes". La ràdio li ha ofert una manera diferent de connectar generacions i de donar veu a col·lectius sovint invisibles.

El món de l’art escènic

Però la seva relació amb l’art no havia dit encara l’última paraula. Va reprendre la poesia, va impulsar activitats culturals a la biblioteca Miquel Martí i Pol, i aviat va tornar als escenaris, aquesta vegada com a director. “He estat dirigint els últims quatre anys un grup de teatre intergeneracional que vol representar l’obra El banc del temps". Paral·lelament, ha entrat de manera creixent al món audiovisual: “Aquests últims anys he col·laborat en dos curtmetratges i una pel·lícula, Anhels soterrats, Puro Ruído i L’últim adeu, i començaré el meu debut professional al teatre amb una obra que es diu Inquilines".

Quan mira enrere, reconeix que durant la joventut no va poder dedicar-se plenament a l’art: “El temps era el que era, amb la formació, la feina o més tard amb els fills". Ara, però, viu aquest retorn com una reparació i una plenitud. “Intento estar al dia de l’actualitat, m’agrada molt viure”, diu, i afegeix que tot i els moments difícils, “la vida m’ha anat donant oportunitats per seguir sent feliç". El seu concepte d’èxit no passa pel patrimoni: “No tinc patrimoni de res, però mai ha estat una prioritat". Per ell, el que compta és el vincle i l’aportació social. “El reconeixement no és èxit, potser l’acompanya, però s’ha de tenir clar el que realment importa". 
 

La política no ajuda, i les institucions tampoc

Aquesta manera de mirar la vida també impregna la seva visió sobre els joves i la societat actual. “El jovent és el mateix ara que quan la meva generació era jove. Però les xarxes socials influeixen molt". Afegeix que hi ha hagut una fallada en la influència familiar i la transmissió de valors: “Una franja d’edat entre 45 i 60 anys no ho ha fet gaire bé, no han sabut transmetre la memòria històrica". Ni l’escola ajuda gaire, diu: “Les escoles i instituts no transmeten el que va significar la dictadura". Tot plegat, segons ell, facilita l’entrada de discursos hostils. “Fatxes hi ha hagut tota la vida, d’ençà que soc petit”, diu sense embuts. Tot i això, confia que la societat sabrà frenar l’onada de racisme, antifeminisme i extremisme. 

La conversa avança cap al terreny polític i social. “Els polítics tenen una gran part de culpa”, diu referint-se a l’espectacle de crispació que sovint es veu en institucions. “Ha provocat polarització, corrupció, mentides, i això ha generat desconfiança i inseguretat, cosa que l’extrema dreta ha aprofitat". També parla de la por, especialment entre els sèniors. “Un problema és viure amb por. Però ho generen aquells discursos d’odi". Fa poc el van atracar per primera vegada en 69 anys, però rebutja convertir l’anècdota en discurs: “Lladres n’hi ha hagut sempre i de tota mena. És ridícul tergiversar".

Mitjans de comunicació i edatisme

Al parlar dels mitjans i de la gent gran, l’edatisme és un altre tema que sent a parlar. “Malgrat el que es digui, dins de l’esfera de comunicació que consumeixo, no veig tant d’edatisme". En l’àmbit mediàtic, assenyala una altra problemàtica: “Busquen perfils per riure, gent amb poca cultura o riquesa comunicativa. Busquen la declaració distreta, extremada…” Tot i això, també reconeix que hi ha programes amb professionals veterans i que “potser encara manquen referents amb valors, però cada cop l’edatisme ressona menys". I si parla de mitjans, ho fa també per reivindicar: “Tenim de les millors televisions públiques". El respecte, diu, hauria de ser un principi mèdiatic innegociable: “S’ha de tenir respecte per tothom".

També aborda el món laboral: “L’etapa laboral s’allargarà". Creu que hi ha menys edatisme a les empreses i que “cada cop s’aposta més pels espais intergeneracionals". Tot i això, adverteix que aquelles empreses que continuïn amb polítiques edatistes “acabaran cedint o conduint a un cert fracàs". I deixa un missatge als joves: “La gent jove ha de saber que hi ha feina que s’ha de fer. Es pot estudiar i fer feina, ho ha fet molta gent". El secret, diu, és ser proactiu.

Però aquí matisa, sobre l’edatisme: “El que més em preocupa és el maltractament arran del capacitisme". Quan una persona gran perd autonomia, diu, sovint és tractada “com si fos una càrrega més que una persona”. Per això reivindica que “els últims anys de les persones sèniors siguin de felicitat i d’introspecció".

Ser un mateix d’inici a fi

Quan parla de la mort, ho fa amb una serenor desarmant. “Em feia més por de jove que ara". Creu que som energia i que en el moment de morir “una cosa fuig de la persona". Però allò que més l’ocupa no és el final, sinó com arribar-hi: “Soc amant de la vida i la lluitaré fins a l’últim moment. Espero morir a casa, en plenes facultats i sense angoixa". I si hagués de donar-se un consell a ell mateix, adolescent o jove, només seria un: “No deixis de ser tu mateix".

Connectat amb la vida: programa fet per i amb la gent gran

Connectat amb la vida és un programa radiofònic impulsat per la regidoria de Gent Gran de l’Ajuntament de Sant Joan Despí, amb una missió clara: donar visibilitat al col·lectiu sènior i reivindicar el seu paper actiu dins la comunitat. L’espai, emès cada diumenge de 18 h a 19 h, proposa una estructura variada amb seccions que combinen memòria, actualitat, cultura i participació.

Algunes seccions tenen periodicitat setmanal, com La cançó de la teva vida, T’interessa saber, Avui recomanem…, Viatges i Una vida de pel·lícula. Altres s’alternen quinzenalment, com Salut i benestar, Entrevistem a…, Cultura o Històries del poble. El resultat és un format coral que connecta experiències personals, coneixement pràctic i testimonis locals.

L’equip està format per Enric Molina, Aurora Tresserras, Giuseppe Borsa, Manuel Escobar, Sebas, Pilar Boncompte i Teresa Collado. El programa convida les persones grans a participar, escoltar i reconèixer-se com a part activa d’una societat diversa i intergeneracional.

Tornar a la passió després de la jubilació

Hi ha qui pensa que la jubilació és una retirada, però per moltes persones és exactament el contrari: és el moment de recuperar allò que un dia els feia vibrar. En el cas d’Enric Molina, aquesta etapa ha significat retrobar-se amb les arts escèniques, amb la poesia, amb la cultura i, sobretot, amb una part d’ell mateix que havia quedat en un segon pla durant dècades. L’escenari, que havia descobert de jove, ha tornat a ser el seu lloc natural, i avui actua, escriu, dirigeix i participa en projectes que li aporten sentit i entusiasme.

Recuperar una afició, sigui esportiva, artística, acadèmica o professional, no és un luxe, és una forma de salut emocional. Fer música, pintar, estudiar, ensenyar, començar un projecte social o simplement dedicar temps a allò que ens mou pot transformar la manera d’habitar aquesta etapa de la vida. La invitació dels voluntaris d’aquest anuari és clara: no renunciar a allò que encara pot emocionar-nos. No cal fer-ho amb perfecció; n’hi ha prou amb gaudir-ho.