Però que quedi clar el sentit de conquesta (que som gent pacífica i no ens agrada cridar), ni tan sols amb la vana pretensió de colonitzar les ments. Si parlem de conquesta és la dels cors, el més semblant a l’encís; a la complaença de l’amor cortès a la manera dels nostres trobadors. I, sobretot, una seducció ben treballada amb les arts de l’intel·lecte i les mans destres. Comença aquesta sèrie amb Xesco Mercé, que apareix en la fotografia que encapçala aquesta informació amb la seva exposició.

“Mirador”, de Xesco Mercé, a La Gòtika de l’IEI, del 30 de juliol al 26 de setembre

Amb ganes de descobrir com s’ho fan els nostres artistes a la Terra Ferma, ens hem acostat a l’IEI (Institut d’Estudis Ilerdencs), a la inauguració de l’exposició “Mirador”, de Xesco Mercé, nascut a Ivars d’Urgell (Pla d’Urgell), però que es va establir a Esplugues de Llobregat fa més de trenta anys, on ha estat professor a l’Escola Isabel de Villena. Artista multidisciplinari, llicenciat en Belles Arts, ha realitzat més de 50 exposicions individuals i 140 de col·lectives en una dotzena de nacions d’Europa i Àsia. 
https://www.xescomerce.com/

L’obra de Xesco Mercé ens motiva una reflexió sobre les segones oportunitats. A l’antiga Mesopotàmia, sovint els reis obligaven a perdonar els deutes dels camperols que els estaven pagant amb el seu esclavatge o el de la seva família; a retornar-los els camps i utensilis expropiats i donar-los l’oportunitat d’una segona vida d’homes lliures. Aquesta bona pràctica va donar lloc al jubileu bíblic, del qual encara ens queda una part molt important del Parenostre (“…i perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors”)

Xesco Mercé, demiürg de la matèria amb els atuells de la polisèmia, des de la seva talaia (el seu mirador), no atorga cap innecessari perdó, sinó que dona una segona oportunitat a petites obres d’artesania: pintures velles recuperades (“… han estat abandonats per la moda o per la història oficial”. X. Mercé), i a restes industrials i orgànics reciclats (carabasses, estris tecnològics, plàstics, radiografies recuperades de la brossa d’un hospital, etc.), plens de macadures i nafres, que els atorguen la bellesa de la història viscuda, lluny dels cànons de la perfecció i l’estandardització del “nou de trinca”, i ens motiva a reflexionar que sense cicatrius no tenim història, som com robots perfectes, però atemporals. Alhora, ens convida a fer una passejada assossegada al món exterior, i un esguard crític a la realitat, en constant transformació, que ens envolta i ens aclapara.

“A mig camí entre el dibuix, el collage i l’assemblatge”, aquestes obres de gran format ofereixen una gran riquesa cromàtica, que exalta el color i la llum, l’alegria del renaixement, del retorn a la segona vida. Un esclat de vida per obra d’un nou organisme i una nova gramàtica, que torna a reeixir i s’obre pas enmig de les restes abocades de la civilització, enaltides i elevades a la categoria d’obres d’art en virtut de la mirada de l’autor. Xesco Mercé “relliga” tots aquests elements en una nova creació de “deu políptics de format vertical acabats amb un arc de mig punt”, i és aquí on adquireixen plenament el seu sentit, dins l’ambient sacre de La Gòtika de l’IEI.

A la mateixa sala, 28 collages sobre paper de Capellades, i dibuixos amb la tècnica del grafit sobre paper en format de butxaca (dinA5). Ens diu Xesco Mercé: “En un temps d’empatx tecnològic febril, de pirotècnia electromagnètica i metallenguatges  redundants i perillosament endogàmics, tornar al llenguatge auster (i alhora infinit) del dibuix és, gairebé, un posicionament o compromís tant ètic com estètic”.