L’il·lustradora, dissenyadora gràfica i integradora social Elisabeth Justicia parla obertament sobre l’edatisme i com aquest impregna el nostre llenguatge, les relacions i la manera d’entendre l’envelliment. Explica que el seu projecte “Dominga habla sola” va néixer gairebé sense premeditació, com una resposta íntima a aquest fenomen. “Dominga neix una mica sense pensar què suposaria. No esperava que creixés tant com ho ha fet fins ara”, admet. Segons l’artista, el personatge va sorgir “de la necessitat d’expressar les meves frustracions, les meves reivindicacions i el que sentia en un món que gairebé no escolta les dones grans”.

Justicia explica que la llavor de Dominga és personal i emotiva. “Quan em vaig plantejar crear un personatge per parlar del que em passava, el que em passava era la meva àvia, perquè és qui m’ha construït en certa manera. Jo soc qui soc gràcies a ella”. Recorda que va viure amb la seva àvia des dels quinze anys, en plena adolescència, “una etapa en què tot t’influeix molt. Mentre les meves amigues admiraven les Spice Girls, jo començava a admirar la meva àvia”. D’aquella convivència va néixer, diu, “una visió de la vellesa com una etapa plena, no com final”.

Invisibilitzar també és discriminar

La il·lustradora sosté que l’edatisme té molt a veure amb la invisibilització. “Invisibilitzem a una generació supervaluosa i plena d’experiència vital increïble, amb la qual avançaríem molt”, sosté. Assegura que les dones grans “són les que carreguen amb el pes familiar, les cuidadores per excel·lència, les que més pressió pateixen en l'àmbit estètic i mediàtic”. I denuncia la doble moral entre homes i dones: “Els homes maduren i poden lluir canes i arrugues com un símbol d’atractiu; en canvi, una dona amb canes sembla descurada. Aquest és un clar reflex d’edatisme i sexisme combinats”.

El personatge de Dominga, una dona gran, fràgil però inconformista, representa precisament aquesta veu silenciada. “Va ser fàcil construir-la, perquè és la personalitat de la meva àvia: la ironia, l’humor, el no callar, enfadar-se si cal i mostrar-se vulnerable quan és necessari. És un personatge molt fidel a ella”, relata l’autora del llibre “Dominga habla sola, mejor hablar sola que callar acompanyada”. Amb el temps, explica, el projecte va créixer fins a convertir-se en un altaveu social. “Quan vaig començar a tenir més veu, em vaig adonar que allò que feia des de casa podia tenir repercussió. Hi havia gent que adoptava les opinions de Dominga o el seu llenguatge. Vaig començar a sentir una responsabilitat que abans no tenia”, confessa.

Percepcions socials errònies

La creadora de contingut a xarxes socials alerta que l’edatisme també es manifesta en el tracte quotidià. “Quan una dona gran té una aparença fràgil, se li parla com si fos una nena petita. És una humiliació total”, lamenta. I afegeix: “Quan una mare va amb la seva filla i es dirigeixen a la filla per parlar sobre la mare, la ignoren completament. Això fa molt de mal”.

L’artista creu que aquest menyspreu neix d’una societat “massa guiada per la producció”, on el valor de les persones es mesura per la seva productivitat. “Es creu que si deixem de produir som menys vàlids, i això afecta tant la gent gran com la jove.” En aquest sentit, explica que als tallers intergeneracionals que imparteix sovint sorgeixen debats entre dones de diferents edats: “Algunes àvies reivindiquen la seva llibertat, mentre que d’altres continuen centrant la seva vida a cuidar. No es tracta de ser millors o pitjors àvies, sinó d’entendre que ens han educat per sacrificar-nos i posar-nos sempre en segon pla”.

Reivindicar la soledat i la comunitat

La il·lustradora també reflexiona sobre la soledat, una experiència sovint estigmatitzada per l’edatisme. “S’ha convertit en una mena de malaltia, però la soledat no sempre és dolenta. També pot ser un espai per conèixer-nos i prioritzar-nos”. Reivindica, en canvi, la importància de les xarxes socials i comunitàries per combatre l’aïllament real: “Tenim l’oportunitat de viure més anys i hauríem de fer visible una vellesa amable i còmoda. Necessitem relacions, amistats i comunitat en aquesta societat tan individualista”.

Per a ella, part del canvi implica recuperar el significat positiu de paraules com ‘vella’. “Dir soc vella és dir: estic aquí, a veure si hi arribes tu a la meva edat. Però hem embrutat tant aquesta paraula que sembla un insult. Només és bo el vi i el formatge vells, i no hauria de ser així”, explica.

Per concloure, Elisabeth Justicia defensa que l’educació intergeneracional és la millor eina contra l’edatisme. “El diàleg i la convivència entre generacions són l’antídot. Escoltar-nos, aprendre les unes de les altres i reconèixer-nos és la millor manera d’avançar”. I ho resumeix amb una de les frases més compartides de Dominga: “El secret d’envellir bé és arribar a ser la vella que vols ser”.

Autora, il·lustradora, dissenyadora gràfica i integradora social

Elisabeth Justicia és il·lustradora, dissenyadora gràfica i integradora social, llicenciada en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València i amb un màster en Producció Artística. Originària d’Alacant i resident a Barcelona des de fa tres anys, és la creadora de Dominga habla sola, un personatge que representa una dona gran, fràgil però inconformista, que encarna allò que la societat rebutja: envellir. Amb més de 200.000 seguidors a Instagram, utilitza l’humor i la il·lustració per reflexionar sobre l’edatisme, la soledat i el pas del temps. També és autora del llibre Dominga habla sola, mejor hablar sola que callar acompanyada.

Elisabeth Justicia va trobar en el dibuix una manera de parlar del que sovint s’amaga. Va crear “Dominga habla sola” gairebé sense planificar-ho, com una forma d’expressar emocions, frustracions i mirades sobre l’edat i la feminitat. A través de les seves vinyetes i de tallers intergeneracionals, defensa la soledat escollida, la llibertat d’envellir i la necessitat d’escoltar totes les edats. Inspirada en la seva àvia, amb qui va conviure d’adolescent, Dominga és una veu tendra i crítica alhora, que qüestiona el model de dona gran submisa i invisible. La descriu com “una dona gran que no sentia la vellesa que la societat li imposava”.