El Parc Agrari del Baix Llobregat és com l’aldea de la Gàl·lia d’Astèrix i Obèlix que resisteix heroicament a l’ocupació urbana. Els investigadors de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB) alerten de la dràstica reducció de l’agricultura periurbana metropolitana amb una pèrdua de fins al 70 per cent de la superfície agrícola. Actualment, només el 8,5 per cent del territori metropolità es destina a usos agrícoles, cosa que equival a 16 metres quadrats per habitant. Malgrat aquest escenari, l’estudi assenyala que encara existeixen oportunitats per frenar i fins i tot revertir la tendència. La solució està a seguir l’exemple de la nostra comarca.

Els investigadors de l’ICTA-UAB defensen la necessitat de reconèixer l’agricultura periurbana com un element estratègic per al futur de les ciutats davant amenaces com el desproveïment provocat per les guerres, i posen com a exemple d’integració real en les polítiques urbanístiques el cas del Parc Agrari del Baix, on es demostra que la protecció activa del sòl agrícola “pot contribuir a mantenir l’activitat agrària en entorns metropolitans altament pressionats”.

Augment del risc alimentari

Més enllà de la producció d’aliments, els investigadors adverteixen que la pèrdua d’agricultura periurbana té implicacions directes sobre la resiliència urbana. Com adverteix l’investigador Johannes Langemeyer: “Històricament, la desvinculació de la producció agrícola de l’entorn de les ciutats és un fenomen relativament nou i excepcional. En moments de crisi —afegeix—, per exemple, econòmiques o en cas de guerres, aquesta desvinculació augmenta el risc alimentari a les ciutats”. La proximitat d’aquestes àrees agrícoles permet reduir la dependència de cadenes de subministrament globals, disminuir les emissions associades al transport d’aliments i contribuir a la regulació climàtica, la biodiversitat i la qualitat del paisatge. Tanmateix, aquests beneficis continuen estant infravalorats en la planificació territorial.

L’anàlisi científica també posa de manifest tensions creixents entre l’activitat agrària i les polítiques de conservació ambiental. A les zones periurbanes de relleu elevat de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), com la Serra de Collserola, la Serralada Marina, al Maresme al nord metropolità; o la Serra de l’Ordal, al sud-oest a la zona del Baix Llobregat, l’abandonament agrícola ha afavorit l’expansió forestal, transformant el paisatge i dificultant la recuperació d’usos agraris. A les zones planes, especialment al delta del Llobregat, la urbanització i determinades mesures de protecció ambiental generen conflictes amb el sector agrícola, agreujats per problemes com la proliferació de fauna salvatge o la limitació d’usos del sòl.

Canvi urgent en la planificació

En paral·lel, factors tecnològics com la pèrdua d’infraestructures de reg, l’accés limitat a l’aigua i la fragmentació del territori per infraestructures viàries dificulten la viabilitat de l’agricultura professional. Aquestes condicions també han afavorit l’aparició de formes d’agricultura informal, que generen noves tensions en l’ús del sòl periurbà.

En aquest context, l’Àrea Metropolitana de Barcelona es troba en una cruïlla. Frenar la pèrdua de sòl agrícola i revaloritzar les seves funcions productives, ambientals i socials es presenta, a parer dels investigadors, com un repte urgent per avançar cap a un model urbà més sostenible, resilient i equilibrat.

Retrocediment a passos de gegant

L’agricultura periurbana de l’Àrea Metropolitana de Barcelona es troba en una situació crítica després de dècades de retrocés. El nou estudi de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB) alerta de la dràstica reducció de l’agricultura periurbana a la zona, amb una pèrdua de fins al 70 % de la seva superfície agrícola, en gran part a causa de l’expansió urbana, l’especulació immobiliària i la manca de rendibilitat del sector agrari. Actualment, només el 8,5 % del territori metropolità es destina a usos agrícoles, cosa que equival a 16 metres quadrats per habitant.

La investigació, que combina anàlisi espacial de l’ús del sòl entre els anys 2003 i 2015 amb entrevistes i tallers participatius, assenyala que aquest declivi no respon a una única causa, sinó a la interacció de factors socials, ecològics i tecnològics. Durant els anys previs a la crisi de 2008 es va produir la major pèrdua de terres agrícoles, coincidint amb el boom immobiliari, mentre que en l’última dècada el ritme de transformació s’ha estabilitzat, tot i que sense revertir-se.

L’estudi identifica la pressió urbanística com un dels principals motors d’aquest procés. L’augment del valor del sòl a zones periurbanes ha incentivat la seva transformació en usos residencials, industrials o d’infraestructures, sovint en detriment de terrenys agrícoles fèrtils. A això s’hi suma la baixa rendibilitat de l’activitat agrària, condicionada per la competència dels mercats internacionals, la fragmentació de les parcel·les i la dificultat d’accés a la terra i a l’aigua, així com pel règim de protecció d’altres ecosistemes, com els boscos. Aquesta situació també ha contribuït a la pèrdua de relleu generacional, un factor clau en la continuïtat de les explotacions.