Arts | Comunica

El FIC de l’Hospitalet entrega els premis Insurrectes a qui "ha fet de la seva solidaritat una forma de vida”

Img El FIC de l’Hospitalet entrega els premis Insurrectes a qui

Next Llobregat
14 Febrero 2026

Comparteix

L’entitat Marea de Pensionistes/Marea Blanca, que batalla en favor de la sanitat pública de qualitat a l’Hospitalet; els artistes Xaro Castillo i Agustín Fructuoso del Taller de Pubilla Casas; i, a títol pòstum, Leandre Gassó, sacerdot d’Olesa de Montserrat que va ser vicari a Sant Andreu de la Barca, a Esplugues i que des de 1961 va obrir la nova parròquia al barri de Sant Josep de l’Hospitalet, han estat els guardonats amb els títols de Fills Insurrectes Predilectes en la quarta edició del sopar de gala que organitza l’Associació Foment de la Informació Crítica (FIC) de l’Hospitalet.

L’entitat FIC es va constituir el 2018 per commemorar el quarantè aniversari del llançament de L’Estaca, el primer i únic setmanari independent que l’Hospitalet ha tingut en la seva història. Des de fa dos anys, la seva junta directiva manté una revista digital amb el mateix nom que publica una peça informativa i crítica cada dia. El seu president, Luis Berbel, va aclarir el 13 de febrer a l’hotel Konik Lex de Santa Eulàlia, on es va celebrar la gala de lliurament dels premis Insurrectes 2026, que “el pensament crític no vol dir pensament negatiu, ben al contrari, perquè volem ser una eina útil perquè l’Hospitalet no sigui només la segona ciutat de Catalunya en població, un cop ajudem a superar tots els dèficits en tots els àmbits que patim”.

Berbel, abans d’iniciar el lliurament dels premis “a gent que ha fet de la seva solidaritat una forma de vida”, va denunciar que l’alcalde David Quirós “es nega a concedir-nos una entrevista perquè diu que li donem molta canya” i que per això també “ens veten un representant al consell de direcció dels mitjans de comunicació públics de la ciutat, quan som els més actius”. Jesús A. Vila, membre de la junta directiva del FIC, va recordar que la Nit dels Insurrectes va sorgir “de manera divertida” després que l’anterior alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, atorgués el títol de fill predilecte a l’empresari nord-americà John Hoftman, CEO del Mobile World Congress.

Magatzem de pobres

Després d’anunciar que el vuitè llibre que publicarà el FIC versarà sobre les onades migratòries i de tornar a reivindicar en el Dia Internacional de la Ràdio l’obertura de Ràdio l’Hospitalet, Vila va criticar el govern municipal “que prefereix que ens queixem en lloc de proposar”, i també l’oposició a l’Ajuntament de l’Hospitalet per “no ser valenta”, ja que té majoria (14 dels 27 regidors electes). “Per fer de l’Hospitalet una ciutat de la qual algun dia ens sentim orgullosos, celebrem aquest acte de restitució de la dignitat perduda d’aquest magatzem de pobres en què s’ha convertit”, va sentenciar. I va afegir: “perquè sempre hem perdut davant les necessitats de Barcelona, en el seu dia la meitat del municipi i ara perquè es construeixin 1.200 nous habitatges a Can Rigalt al costat del nou Hospital Clínic i nous gratacels al Biopol de Gran Via per mantenir inamovible la submissió a Barcelona”.

L’actriu Mariona Montes va ser l’encarregada de glossar la figura dels tres Insurrectes premiats enguany amb un diploma dissenyat pel dibuixant del FIC, que fa una vinyeta diària a lestaca.com, Miquel Porres, i una escultura dissenyada per la joiera de l’Hospitalet Paca Hernández. Els artistes Xaro Castillo i Agustín Fructuoso, artífexs del Taller de Pubilla Casas, van confessar que “per primera vegada en els nostres 54 anys de matrimoni hem consensuat alguna cosa: és un honor recollir aquest guardó per venir de les persones que l’atorguen en aquesta ciutat on hi ha hagut milers de persones i centenars d’entitats treballant per la dignitat”.

Cultura elitista, sí, però per a tothom

Fructuoso va recordar com el funcionari de l’“ajuntament franquista va donar el 1977 el permís per obrir el Taller de Pubilla Casas amb una llicència d’acadèmia de taekwondo”, i va assegurar que a la pregunta de què ha canviat en els 49 anys des de l’obertura del taller-escola, es respon amb la frase que Burt Lancaster diu a Alain Delon a la pel·lícula El Gatopardo, dirigida el 1963 per Luchino Visconti i basada en la novel·la homònima de Giuseppe Tomasi di Lampedusa: “Tot ha de canviar perquè res no canviï”. Fructuoso va assegurar en aquest punt que “el que no ha canviat és el mèrit que té néixer aquí i no una mica més enllà (referint-se a Barcelona), un extrem que fa que les persones tinguin més oportunitats per al seu projecte de vida”.

Després de realitzar projectes per tot Catalunya, tot Espanya, tota Europa i fins i tot als Estats Units, Canadà i Xile, entre molts altres països, “la imatge que ens representa és que la cultura ha de ser elitista, sí, però per a tothom”, va afirmar Fructuoso. Una afirmació que encarna una paradoxa que busca reconciliar la recerca de l’excel·lència intel·lectual i artística amb l’accés universal. Aquesta postura suggereix que la cultura no ha de rebaixar els seus estàndards (no ser “fàcil” o populista) per ser consumida, sinó que tots els ciutadans han de tenir les eines i l’oportunitat d’accedir a la màxima qualitat cultural.

El projecte del Taller de Pubilla Casas és el que la Xaro havia imaginat amb una amiga de Belles Arts per combinar l’aspecte pedagògic i el creatiu de les arts plàstiques, allunyant-se dels àmbits pedagògics tradicionals, per intervenir i donar resposta a les tensions que es vivien en aquells anys de la Transició. El setembre del 1977, la Xaro deixa les classes a l’Institut i obre un espai de 40 metres quadrats al cor de Pubilla Casas, en un petit local que els pares del seu marit Agustín tenien al barri. La idea, com van explicar aleshores, era treballar l’evolució artística personal a partir de la pròpia experiència i fugir de l’estereotip de l’escola de Belles Arts influenciada pel franquisme i per personatges com Francisco Ribera, professor d’aquella escola i pintor arquetípic del star system del règim.

Particular recorregut estètic de dos artístes

El nom de Taller de Pubilla Casas va venir donat per l’època i pels objectius. En lloc d’escola o acadèmia es va decidir anomenar-lo taller per les seves connotacions més relacionades amb una investigació basada en l’experiència personal molt més que en uns dogmes acadèmics inalterables que no representaven ningú, si no era el poder establert. Per cert, el primer TPC va acabar convertint-se en TPK per les connotacions europees de tot allò que sona a alemany, en l’òrbita del Kunsthalle, a partir del moment que la Fundació Cultural Europea va escollir el taller com a projecte model per realitzar un estudi sobre els seus mètodes pedagògics i una possible implantació a escala europea en l’àmbit d’ensenyaments artístics no reglats.

El TPK es converteix ja en aquests moments en un centre de formació, creació i difusió artística d’alt nivell, i ocuparà l’Espai Molí dins del Centre Cultural Metropolità Tecla Sala, passant d’un espai de 240 metres quadrats a un altre de 635, que després cap a l’any 2000 encara creixerà més, ocupant actualment un espai de 1.136 metres quadrats dins del recinte de la Tecla Sala. Xaro Castillo i Agustín Fructuoso són dos artistes que han mantingut, d’altra banda, el seu particular recorregut estètic. Actualment continuen desenvolupant la seva trajectòria artística tant individual com col·lectiva, realitzant exposicions i projectes nacionals i internacionals i presentant projectes com “Ceci n’est pas”, que durant deu anys s’ha dut a terme al Museu de l’Hospitalet

“La sanitat pública es defensa, governi qui governi”

El premi Insurrecte 2026 a l’entitat va ser recollit per dos representants de la Marea Pensionista/Marea Blanca, que ha assumit les reivindicacions per la sanitat pública i que va tenir el seu primer moviment a partir de la Rebel·lió Bellvitge, on també va participar personal sanitari i treballadors del centre sanitari de la Residència de Bellvitge. Tot i que Marea Blanca com a tal no existeix a l’Hospitalet, la lluita per una sanitat pública, per la reducció de les llistes d’espera, per l’obertura de nous Centres d’Assistència Primària (CAP), per la construcció d’un nou hospital ha estat assumida íntegrament per la Marea Pensionista. D’aquí que ambdós moviments estiguin unificats a l’Hospitalet i que parlar de Marea Blanca o Marea Pensionista vingui a ser el mateix.

La defensa de la sanitat pública i de qualitat sota el lema “governi qui governi, la sanitat pública es defensa” ha estat el leitmotiv de les accions regulars que es duen a terme tots els dimecres de l’any a l’Hospitalet. També hi ha concentracions periòdiques als hospitals de Bellvitge i a l’antic de la Creu Roja i, un cop cada dos mesos, es concentren les nou Marees que existeixen al Baix Llobregat en un punt determinat de la comarca per donar suport a una reivindicació territorial concreta, l’última a Castelldefels.

Darrerament, la Marea ha iniciat una recollida de signatures reivindicant la construcció promesa i incomplerta d’un nou hospital general als barris del nord de la ciutat, del qual depèn l’atenció sanitària de 150.000 veïns que s’han de desplaçar a l’Hospital Moisès Broggi de Sant Joan Despí. L’atenció primària saturada, les urgències, impossibles de donar el servei necessari, i les interminables llistes d’espera provoquen la desconfiança amb la sanitat que és de tothom i la deriva cada cop més buscada cap a l’atenció privada. “No és un fenomen casual, és una estratègia provocada en benefici de les mútues i les assegurances que afavoreix la privatització encoberta i la transferència sistemàtica de recursos públics cap a la sanitat privada”, es va assegurar en el lliurament del premi.

Mossèn Josep Jiménez, relleu de mossèn Leandre Gassó

El rector de la parròquia del barri de Sant Josep de l’Hospitalet, mossèn Josep Jiménez, va ser l’encarregat de recollir el guardó a títol pòstum de mossèn Leandre Gassó, juntament amb Carles Ferrer i uns amics que van tractar l’emblemàtic sacerdot que va morir recentment després d’assolir els 101 anys.

El dia de Sant Jaume de l’any 1953, amb 32 anys, Leandre Gassó és ordenat sacerdot i celebra la seva primera missa solemne el dia 2 d’agost del mateix any, l’aniversari de la mort del seu pare, assassinat per anarquistes. Havia acabat la guerra amb 18 anys i no s’havia ordenat sacerdot fins 14 anys més tard. Ell mateix va explicar les causes durant una missa a la parròquia de Sant Josep un altre 2 d’agost: “No podia ser capellà fins que no fos capaç de perdonar els assassins del meu pare”.

Així era el pare Gassó. Va ser vicari a Sant Andreu de la Barca, a Esplugues de Llobregat i al Poblenou de Barcelona, fins que l’arquebisbe de Barcelona li encarrega el 1961 obrir una nova parròquia al barri de Sant Josep de l’Hospitalet. Durant aquells primers set anys, mossèn Leandre, sense casa i sense temple, va ser acollit per diverses famílies del barri que li van oferir sostre i suport: la família Tena, la família Balart-Garriga, la família Arenós-Ibáñez i finalment la família Oliveros-Llopis, fins que va poder llogar un piset modest i econòmic al carrer Joan Maragall, on va viure sempre fins que es va haver de retirar a la residència de capellans, l’estiu del 2017, poc abans de la seva mort.

Activitat antifranquista a la parròquia

La parròquia que va fundar i de la qual va ser rector aviat es va caracteritzar per la seva activitat gairebé frenètica: catequesi, una escolania, l’organització de joves d’acció catòlica, cursos prematrimonials. Atent a les necessitats del barri, obria el temple a les causes nobles. Cap als anys 60, el mateix full parroquial feia d’altaveu de les necessitats socials: escoles, espais de joc, zones esportives...

Durant els anys 70, la parròquia va seguir el ritme de l’antifranquisme militant i es va obrir a esdeveniments ja històrics com l’assemblea de CCOO del juny del 76 o les reduïdes assemblees de treballadors d’empreses en conflicte: del metall, del vidre... Algunes tan reconegudes com Indo, Vanguard, Mecalux, Cetrisa, etcètera. A la parròquia de Sant Josep es van reunir els sindicats USO, CNT i altres, i durant les primeres eleccions democràtiques, les seves parets van acollir mítings del PSUC i del PSC. L’any 1978 va ser a la parròquia de Sant Josep Lluís Maria Xirinacs durant la constitució local del PSAN. Una mica abans havia cedit l’església per a un acte en memòria dels advocats laboralistes assassinats a Madrid.

Els sense papers, els més pobres dels pobres

El 1982 va acollir una vaga de fam de l’assemblea d’aturats de l’Hospitalet, al vestíbul de la parròquia durant deu dies. Entre els vaguistes hi havia persones significades com el llavors secretari general de CCOO de l’Hospitalet, Jaume Valls. I, en múltiples casos, la parròquia participava activament en la recollida de solidaritat amb el poble sahrauí i amb totes les campanyes que pretenien el suport solidari recollint roba, medicines, etc.

Cap a l’any 2000 els immigrants sense papers que havien estat desallotjats de la plaça de Catalunya de Barcelona també van ser acollits a Sant Josep. Mossèn Leandre ho recordava amb aquestes paraules: “Els sense papers, ara són els més pobres dels pobres. No són ningú. Oficialment no existeixen perquè no tenen papers, però és evident que existeixen. Calia ajudar-los. Després d’aquell dia, s’han convertit en amics i han vingut a la parròquia moltes altres vegades, els diumenges, per fer les seves pregàries. I els hem deixat el temple.” Aquell mateix any 2000, a l’octubre, el ple municipal per unanimitat li va atorgar la medalla d’or de la ciutat.

Tornar al llistat