Enmig d'un context marcat per la crisi de l'habitatge, la precarització del dret a viure amb dignitat i la desconfiança creixent envers les institucions, hi ha històries que, tot i haver desaparegut del focus mediàtic, continuïn obertes. El cas d'“El Barco” n'és una. Més enllà de runes i expedients administratius, el que queda són persones: veïns que van veure com casa s'esvaïa d'un dia per l'altre, famílies que sentiren promesos de reallotjament que avui encara esperen, i una realitat incòmoda que connecta directament amb l'actual debat sobre l'habitatge públic, la gestió municipal i la fragilitat de qui queda atrapat entre informes, terminis i silenci.

L'edifici "El Barco", situat al carrer de la Riba a Esplugues de Llobregat, és una construcció històrica dels anys 50 que va ser desalojada el març de 2024 a causa de presumptes greus danys estructurals i risc d'esfondrament. La seva demolició va començar a finals d'agost del mateix any, afectant 38 famílies i marcant la fi d'un immoble icònic del qual ja només en queden fotografies i records.

Durant el 2024 la cobertura mediàtica dels desnonaments va ressonar a tot el país, tanmateix, després de gairebé dos anys ja no se'n parla. Des de nextllobregat.cat ens hem posat en contacte amb alguns dels antics residents perquè expliquin les seves experiències relacionades amb l'incident i que tinguin un canal per expressar allò que sentiren des de la fredor, frugalitat i moderació que els hi ha aportat el pas del temps.

Per què es va enfonsar

Per entendre el cas necessitem el context. Abans que l’edifici quedes en responsabilitat de l’Ajuntament, liderat per Pilar Díaz (PSC) — la que va ser alcaldessa d'Esplugues de Llobregat durant més de 18 anys (2006-2024)—, l’antic propietari era l’empresari Miquel Bonet, el qual no se'n feia gaire càrrec del sanejament i manteniment de l’edifici durant els últims anys. La família Bonet eren amos de l’extensió de terreny que inclou zones del Parc dels Torrents, per aquesta raó part de l’edificació estava afectada per situar-se en terrenys qualificats de zona verda segons el Pla General Metropolità (PGM) de 1976.

“Quan el Miquel Bonet era el propietari no hi arreglava gaires coses de l’edifici i l’anaven ficant multes, però un cop va passar a ser propietat de l’ajuntament no van reparar tampoc res. De fet, ens van comentar que ens expropiarien i fotrien fora”

En aquella mateixa extensió de terreny es troba immediatament adjacent l’Espai Baronda recuperat d’una antiga fàbrica de ceràmica que va funcionar entre finals dels anys 40 i 90 del segle passat i que des del 2009 aproximadament  és seu d'un bon nombre de serveis municipals i un centre d'empreses. La rehabilitació de la fàbrica  va guanyar el premi Bonaplata 2010 de Rehabilitació de Béns Immobles. Aquesta informació aporta un imaginari de com era l’immoble: pensat i construït per allotjar treballadors. Malgrat que la construcció era antiga s'observava una estructura sòlida i un disseny molt ferm, que hi comptava amb petits horts al costat per a la comunitat.

“El dia del enderrocament justament havien compostat el Parc dels Torrents i la pudor de femta era insuportable, la citutadania pensava que era d'El Barco, però no”

, comenta Maite Rubio, una de les residents que hi vivia a l’edifici conjuntament amb la seva mare. Un cop l’immoble ple d’habitatges de lloguer va pertànyer a l’ajuntament es va sol·licitar un seguit d’inspeccions arran d’un incident sense importància infraestructural “d’un fals sostre”, expliquen alguns veïns que classifiquen l’esdeveniment com “l’excusa perfecte”. Segons el veïnat “a l’edifici sempre hi passaven coses, petites fuites, humitats, escletxes, però res que no s’hi pogués solucionar tenint en compte la casuística”. Les inspeccions, a càrrec d’una empresa privada, van ser molt exhaustives. “Aixecaven sostres, ho deixaven tot capdavall i tractaven les coses fatals, després hi feien quatre fotos i fotien el camp. Semblava que ho tinguessin guionitzat”, assegura Maite.

Una setmana abans del desallotjament, al ple municipal, ja s’hi comentava que anava a passar el que va passar. Però sense alguns detalls. Un cop fetes les inspeccions i l’anàlisi infraestructural encarregades per l’ajuntament, el veïnat va sol·licitar una segona opinió, la qual cosa va ser denegada, però van trobar un altre camí. “En última hora vam poder entrar amb la nostra advocada i un arquitecte que va estar mirant i que ens va assegurar que a l’estructura no hi havia risc de col·lapse. Era el que volien fer-nos creure, que tot cauria en qualsevol moment, però no era veritat. Ho van accelerar i forçar tot per què era la manera més ràpida de treure'ns del mig”, afirma Sarai Idalgo, una altra resident que hi vivia amb la seva parella.

Veïns:“Demanàvem una segona valoració, però ni la Pilar Díaz, ni l’Eduard Sanz, l’actual alcalde, no volien. L’empresa a càrrec de les inspeccions semblava fraudulenta”

De dos anys a mitja tarda

Durant els plens i reunions anteriors, la Maite i la Sarai ens expliquen que l’ajuntament havia establert un termini aproximat de dos anys fins que l’expropiació i el desallotjament fos una realitat, i que mentrestant anirien fent reparacions. Però aquest període es va transformar passada una setmana, el 25 de març de 2024,  un cop es van publicar els informes d’inspeccions i infraestructura. Aquells papers segons un comunicat de l’ajuntament decretaven l'estat de ruïna i el cessament immediat de l'habitabilitat de l’edifici. I aquell mateix migdia, posteriorment a una reunió de l’ajuntament a l’Espai Baronda on també es van citar als veïns d’"El Barco", la comunitat va ser notificada de què hi havien d’abandonar les seves llars durant la tarda i estar fora en poques hores. Sarai Idalgo:

“Ens va citar l’ajuntament a l’Espai Baronda i després ens van dir que no podíem tornar a casa, només per agafar algunes coses amb la policia i marxar. Va ser un engany per fer-nos sortir a tots”
 

Per part de l’ajuntament es va posar en marxa un protocol de desallotjament que va incloure la creació d‟una Oficina Municipal de suport i atenció a les famílies afectades, així com l‟activació del Centre d‟Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB). Intentant reubicar a tantes famílies com era possible amb urgència, oferint un allotjament puntual durant les primeres 48 hores mentre que en col·laboració amb l'Agència Catalana de l’Habitatge a aquelles famílies que no tenien una alternativa habitacional immediata.

Aquella nit molts veïns la descriuen com “inhumana”. Per exemple: Said Elkaid, un veí que residia amb la seva família nombrosa i amb menors d’edat, ell relata que va ser una de les pitjors experiències de la seva vida i que no li desitja a ningú. “Ens vam sentir completament impotents, traïts i nus davant les institucions”, comenta. “La policia baixava la mirada i s’avergonyia del que feien”; “Un bomber em va dir que desgraciadament eren problemes politicosocials i que per la seva part no hi havia res a fer”; “Va ser molt trist, serà una cosa inoblidable”, són algunes declaracions que expliquen els veïns.

L'endemà el carrer de la Riba, sense sortida, estava acordonat per la policia que feia guàrdia perquè ningú sense permís hi accedís i els bombers van fer una revisió exterior.

Quatre parets i un sostre no és una llar

Cal recordar la dada, 38 famílies. “Va ser una vergonya”, repeteixen residents del que va ser "El Barco".  La majoria de contractes de lloguer eren anuals, exceptuant els de renda antiga, per aquesta raó la gran majoria d’inquilins van rebre una indemnització d’uns 10.000 euros o un import major segons l’estat del contracte, tipus d’habitatge i context adaptat a cada cas. També podien optar per altres tipus d’indemnitzacions de caràcter d’ingrés mensual. Said Elkaid:

“Ens van fer fora el dia 25 de març, jo ja hi havia pagat aquell mes de renda, encara segueixo esperant que em tornin aquells diners”

Pel que fa a les reubicacions, l’ajuntament va estar treballant per oferir condicions adaptades a segons les situacions laborals, jurídics, educatius i socials dels veïns, però alguns d’ells al·leguen tot el contrari. La gran majoria de família van ser traslladades de manera temporal a pisos de lloguer, pisos de la generalitat, pensions, hotels, però com s’ha mencionat anteriorment i com expliquen algunes persones desallotjades “només en van ajudar fins al juny".

Said Elkaid - “Com teníem diners estalviats  no ens van deixar accedir als registres perquè suposadament no estàvem en risc, però després tampoc teníem prou ingressos mensuals per permetre'ns amb viabilitat accedir a un habitatge al municipi”
 

Mentre que algunes famílies d’“El barco” vagaven a la deriva pivotant d'immoble a immoble, o fins i tot de municipi en municipi va arribar l’agost. Durant l’estiu del mateix any 2024 va començar l’esfondrament de l’edifici, d’una manera gens fàcil. Segons els veïns, a la maquinària li va costar molt fer la seva feina.”Si fos veritat el que es deia l'edifici s'hagués esfondrat ràpidament, de fet l’estructura era més resistent del que ningú s’esperava”, explica la Sarai. “Crec que se'ls hi van espatllar les màquines en veure que no queia”, comenta el Said. Un cop acabada l’operació, es van retirar les runes i no va quedar res, més que imatges, records i un mal gust. “Era una comunitat normal, no hi havia cap okupa, les persones es coneixen una mica, però res fora del comú”, explica Sarai.

El fi d’una batalla a contracorrent?

Després de gairebé 2 anys encara els veïns reclamen respostes i solucions. Alguns d’ells es van agrupar per denunciar els fets a la justícia, amb demandes i querelles. “Esperem que els sancionin per no col·laborar amb la justícia”, expliquen alguns implicats darrere aquestes denúncies, sobre uns presumptes primers informes o expedients derivats d'inspeccions o actuacions prèvies al desallotjament que l’ajuntament no proporciona. Com també algunes fonts es formulen altres especulacions que consoliden les seves desconfiances amb les institucions municipals assenyalant possibles vinculacions dels fets a interessos polítics o econòmics. 

Si bé és cert que la ferida no és recent, encara sagna i per algunes persones mai tancarà. Entre la crispació política nacional, la problemàtica amb l’edat d’emancipació, la manca d’habitatge per bombolles immobiliàries i els lloguers pels núvols és difícil sortir cap endavant, una cosa que han fet moltes persones que han tornat una pel·lícula de por en un drama de superació que encara no ha acabat. 

Des d´aquest mitjà ens hem posat en contacte amb l´Ajuntament d´Esplugues de Llobregat per conèixer la seva versió dels fets i obtenir aclariments sobre la situació actual de les famílies afectades, així com sobre l´estat de les promeses de reubicació i habitatge públic. Tot i això, en el moment de la publicació, no hem rebut cap resposta ni declaració oficial al respecte.