Les dades publicades per Aigües de Barcelona a l’agost de 2025 confirmen amb xifres una realitat que fa temps que es percep sobre el terreny: el Baix Llobregat és un dels territoris més castigats per les pèrdues d’aigua de tota l’àrea metropolitana. A Molins de Rei, el 26,4 % de l’aigua que entra a la xarxa no arriba mai als usuaris, i gairebé tot aquest volum —un 24,8 %— es perd per fuites o escapaments. A Corbera de Llobregat, la pèrdua total se situa en el 6,6 %, amb un 3,3 % atribuïble directament a fuites. El cas més greu és el de la Palma de Cervelló, on gairebé la meitat de l’aigua —un 47,5 %— es perd pel camí, i un 44,2 % ho fa a causa del mal estat de la xarxa.

Aquestes xifres posen en context la situació dels municipis del Baix Llobregat inclosos en la nova concessió d’abastament impulsada per l’Àrea Metropolitana de Barcelona. No arriben a aquesta licitació en igualtat de condicions. Al contrari: arrosseguen des de fa anys una combinació de problemes estructurals —xarxes obsoletes, urbanitzacions disperses, orografia complexa i manca d’inversió sostinguda— que la sequera persistent no ha fet més que agreujar.

Cervelló, Corbera de Llobregat, la Palma de Cervelló i Molins de Rei comparteixen un patró comú: infraestructures envellides, pèrdues elevades d’aigua i una dependència creixent de solucions d’emergència. En el cas de Cervelló, el mateix Ajuntament ha admès que fins a un 60 % de l’aigua es perd pel mal estat de la xarxa, dissenyada en bona part durant el desenvolupament urbanístic del franquisme per a segones residències que avui s’han convertit en habitatges habituals. La dispersió del municipi i els forts desnivells obliguen a bombar l’aigua constantment i fan necessàries inversions que el consistori no pot assumir en solitari. No és casualitat que des de fa anys reclami una concessió metropolitana que permeti afrontar una renovació valorada en més de 12 milions d’euros.

A Corbera de Llobregat, la combinació d’una xarxa de més de 170 quilòmetres, molt degradada, i uns consums elevats ha situat el municipi entre els primers candidats a patir restriccions en episodis d’emergència per sequera. Les fuites estructurals expliquen bona part d’un consum que supera àmpliament els llindars fixats per la Generalitat i obliguen a reduir la pressió amb molta precaució per evitar noves avaries.

A Molins de Rei, el problema adopta una dimensió encara més visible. La gota que ha vessat el got al municipi són els barris de muntanya com Vallpineda o la Rierada fa dècades que no disposen de xarxa d’aigua corrent i depenen de camions cisterna. L’estiu de 2024 va posar en evidència la fragilitat del sistema: talls prolongats, veïns sense subministrament durant dies i una crisi que va acabar forçant la intervenció de l’AMB. La solució va arribar de manera provisional, amb la regularització del servei i la seva incorporació a un futur contracte metropolità, però sense resoldre el problema estructural: la manca d’infraestructures bàsiques en zones que ja no són segones residències, sinó barris plenament habitats.

Més al nord, Vallirana s’ha convertit en un dels símbols de la crisi hídrica al Baix Llobregat. Durant anys, la dependència de pous sobreexplotats i els episodis recurrents de terbolesa van obligar a declarar l’aigua no apta per al consum en diversos barris. Només la recent connexió amb la xarxa Ter-Llobregat i la construcció d’una planta filtradora han permès estabilitzar la situació, després d’una inversió milionària i d’una llarga pressió veïnal i política.

Tot aquest conjunt d’antecedents explica el rerefons de la nova concessió impulsada per l’AMB: municipis amb xarxes envellides, pèrdues d’aigua molt elevades, dificultats tècniques i una incapacitat estructural per assumir en solitari les inversions necessàries.

En què consisteix la nova concessió de l’aigua

La decisió aprovada per l’Àrea Metropolitana de Barcelona marca l’inici d’una nova concessió del servei d’abastament d’aigua a vuit municipis: Cervelló, Corbera de Llobregat, la Palma de Cervelló, Molins de Rei, Ripollet, Sant Andreu de la Barca, Sant Cugat del Vallès i Tiana. En la majoria de casos, es tracta de municipis que arrossegaven concessions caducades o models de gestió provisional que ja no s’adaptaven ni a les necessitats actuals ni al context de sequera estructural.

El nou model preveu una concessió única, gestionada de manera indirecta, que agruparà tots aquests municipis sota un mateix contracte. L’objectiu és doble: garantir progressivament un nivell homogeni de qualitat del servei i millorar l’eficiència mitjançant economies d’escala que permetin reduir costos i millorar la capacitat de resposta davant incidències o emergències. Aquesta gestió conjunta també ha de facilitar una planificació més ordenada de les inversions i una estructura operativa més robusta.

La concessió tindrà una durada de 25 anys i un valor global estimat de més de 937 milions d’euros. D’aquest import, prop de 169 milions es destinaran a inversions en la millora i modernització de les infraestructures. Segons estableix l’expedient, aquestes actuacions es finançaran íntegrament amb les tarifes dels usuaris, sense impacte directe sobre les arques metropolitanes, i el risc econòmic de l’operació recaureix en l’empresa concessionària.

L’agrupació dels serveis en una única concessió permet marcar un mateix nivell de qualitat a tots els municipis, que s’anirà assolint progressivament, així com reduir costos per economia d’escala i donar una resposta més àgil davant de possibles contingències o urgències

Malgrat la gestió unificada, cada municipi mantindrà la seva pròpia tarifa i el seu pla d’inversions, adaptat a les característiques de la seva xarxa. Durant el primer any de funcionament, les tarifes es mantindran congelades, per facilitar la transició i permetre al nou operador planificar les actuacions necessàries. A partir del segon any, les inversions de més envergadura es podran començar a reflectir progressivament en el rebut.

El concurs, impulsat per l’AMB en virtut de la Llei 31/2010, és el resultat de mesos de treball conjunt amb els ajuntaments implicats. El calendari preveu un termini de dos mesos per a la presentació d’ofertes i l’adjudicació definitiva durant el segon semestre de 2026.

Una oportunitat que no és paper mullat

El Baix no s’ofega en un got d’aigua, no s’exageren la magnitud dels problemes acumulats, són reals i encara es presenten el dia d'avui; tanmateix, la nova concessió obre una finestra d’oportunitat. Si les inversions es materialitzen i la gestió es fa amb criteris de transparència i planificació a llarg termini, el Baix Llobregat pot començar a deixar enrere dècades de precarietat hídrica. La modernització de les xarxes, la reducció de fuites i una gestió més eficient poden convertir un escenari de crisi en el punt de partida d’un model més resilient, just i preparat per afrontar els reptes climàtics del futur.

Sanejament d’aigües al Baix Llobregat: depuradores, regeneració i dessalinització

Si l’abastament d’aigua és un dels reptes més visibles al Baix Llobregat, el sanejament d’aigües residuals és una cara igualment crucial del cicle de l’aigua que sovint passa més desapercebuda, però que determina directament la salut pública i ambiental del territori.

Al cor del sistema hi ha la Estació Depuradora d’Aigües Residuals (EDAR) del Prat de Llobregat, una de les plantes de sanejament més grans i avançades d’Europa. Aquesta instal·lació és capaç de tractar fins a 420 milions de litres d’aigua residual al dia, equivalent al consum d’aigua de dos milions de persones i les activitats econòmiques que les envolten. La EDAR combina processos primaris, secundaris i terciaris que no només netegen l’aigua abans de retornar-la al medi, sinó que també poden fer-la apta per a usos alternatius i reutilització més enllà de la depuració convencional.

En aquest sentit, la planta incorpora sistemes de regeneració d’aigua, que van un pas més enllà del tractament depurador habitual per produir aigua amb prou qualitat per a usos prepotables, agrícoles o industrials. Aquest procés, molt més exigent que la depuració estàndard, aporta un recurs valuós en contextos de sequera: l’aigua regenerada pot ajudar a mantenir el cabal del riu Llobregat en èpoques d'escassetat i recarregar aqüífers que suporten la demanda urbana.

Per la seva banda, la dessalinitzadora del Llobregat, situada també a l’entorn del Prat, és una infraestructura estratègica per a la suficiència hídrica de tota la regió. Amb una capacitat de producció de 60 hectòmetres cúbics d’aigua dessalinitzada a l’any, i un procés basat en òsmosis inversa que elimina gairebé el 99,7 % de les sals, aquesta planta complementa la captació tradicional d’aigua dolça i aporta un recurs estable independent de la pluja o del cabal dels rius.

Mentre la dessalinitzadora assegura una font alternativa de subministrament potable, la reutilització d’aigua regenerada i el sanejament avançat contribueixen a tancar el cicle de l’aigua: no només es tracta de netejar-la abans de tornar-la al medi, sinó d’aprofitar-la per a usos que no requereixen potabilització completa, com el reg de cultius, l’ús industrial o el manteniment ecològic de cursos d’aigua. Aquest enfocament no només redueix la pressió sobre recursos naturals cada vegada més escassos, sinó que prepara el territori per afrontar de manera més resilient els impactes de la sequera i del canvi climàtic.

En conjunt, aquestes infraestructures —depuradores, sistemes de regeneració i dessalinitzadores— formen un teixit complex, però essencial que va molt més enllà del simple “netejar aigües”: són pilars d’una gestió hídrica moderna i sostenible, que busca transformar el cicle de l’aigua en una successió d’oportunitats per recuperar recursos i garantir la salut del medi i de les comunitats que depenen d’aquest recurs.

La situació ha canviat radicalment en l’última dècada. Entre 2012 i 2017, i especialment a partir del 2021, els cabals van caure per sota de la mitjana. El 2023 va marcar el mínim històric del període, amb només 4 m³/s de mitjana anual, és a dir, un terç del valor habitual. Després del temporal Gloria, el riu ha encadenat una davallada sostinguda que ha tingut un impacte directe en tots els usos de l’aigua.

Aquest descens no només afecta la quantitat, sinó també la qualitat. El cabal i la salinitat mantenen una relació inversa: quan el riu baixa amb poca aigua, la concentració de sals augmenta, fet que complica el tractament posterior. Per aquest motiu, l’aigua del Llobregat no és potable directament i ha de ser tractada de manera intensiva a les estacions potabilitzadores d’Abrera i Sant Joan Despí, on s’elimina la mineralització excessiva i els microcontaminants.

Tot i aquestes dificultats, el Llobregat continua sent una font essencial d’abastament per a Barcelona i la seva àrea metropolitana. La seva evolució recent, però, posa en evidència la fragilitat del sistema i la necessitat de reforçar les polítiques de gestió, regeneració i diversificació de recursos hídrics per garantir el subministrament en un escenari de canvi climàtic cada cop més exigent.