Joves ferits per l'esforç
Actualment, a l'època de la meritocràcia, l'autor sosté que els triomfadors estan convençuts que hi són gràcies als seus esforços personals i que es mereixen tot el que tenen. Això provoca una supèrbia molt superior a la que tenien les classes altes tradicionals i, al mateix temps, produeix una angoixa enorme en la joventut, que tracta de totes totes de complir amb “l'imperatiu meritocràtic”, que no és altre que la incessant pressió per rendir al màxim, assolir objectius molt exigents i tenir èxit. Surten triomfadors, però també en surten ferits.
Vist des de baix, la supèrbia de l'elit és mortificant, segons Sandel, i la idea que el nostre destí està sol a les nostres mans és una espasa de doble tall: és inspiradora per una de les vores, però odiosa per l'altra. El fracàs ara és culpa de cadascú i no del destí. Aquesta és la dura sentència. Mesqui amb els perdedors i opressiu amb els guanyadors, “el mèrit acaba convertint-se en un tirà”. Aquest diagnòstic de la societat actual és el que explica, segons Sandel, la irrupció de l'actual populisme, cosa que també és una aportació original.
La tòxica barreja de supèrbia i ressentiment és el que, segons el nostre autor, que també és un reconegut politòleg, va fer pujar Trump al poder. La tradicional vinculació entre classes altes amb el partit republicà i les classes baixes amb el demòcrata es va trencar: els homes de classe treballadora sense carrera universitària van votar de manera aclaparadorament majoritària Trump, que representava el missatge polític de greuge i ressentiment. Trump sap explotar aquest malestar. Mentre fa quatre anys Hillary Clinton feia constants referències a les “oportunitats”, Trump parlava sense embuts de guanyadors i perdedors, inflamant aquests últims en contra dels primers.
A Europa i a Espanya, en canvi, aquest missatge va cristal·litzar en partits populistes d'esquerra i no en les rèpliques americanes de dretes. El llibre finalitza intentant equilibrar la idea de recompensa associada a l'esforç personal amb la idea de dignificació que tota feina hauria de comportar, inclosos, per descomptat, els que no exigeixen estudis superiors. Queda una mica desdibuixat el final del llibre, que advoca per una societat més orientada a buscar el bé comú. Aquest concepte sempre és indefinit i vaporós, però, com passa sovint amb un bon llibre, porta el lector a reflexionar sobre la validesa de les idees que tenia per inqüestionables i de les experiències que pensava que les avalaven.