Després d’exercir de pediatra al CAP d’Abrera, localitat on resideix, la doctora Dorys Amanda Henao Serna, que ara atén a Cornellà, acaba de publicar el llibre “La salut a les teves mans. La medicina en els metges”, on reivindica el coneixement ancestral i l’actitud positiva.

La trajectòria d’aquesta doctora colombiana graduada a la Universitat de Caldas, a Manizales (capital d’aquesta regió de Colòmbia), ha transcorregut en entorns i situacions ben diferents. Allà va obtenir el títol de Metgessa Cirurgiana i formació com a colposcopista. Després de tres anys i mig, acaba de concloure la seva etapa com a pediatra del Centre d’Atenció Primària d’Abrera, localitat on continua residint mentre ara atén a Cornellà de Llobregat. Aquest moment coincideix amb la publicació del seu llibre La salut a les teves mans!!! La medicina en els metges..., una lectura divulgativa i inesperadament divertida i optimista, en la qual reivindica els coneixements heretats de les àvies i anima els seus lectors a aprendre a cuidar-se a si mateixos com a estratègia per “passar-s’ho bé”, en la seva expressió 100% colombiana.

Després d’una trajectòria de gairebé quaranta anys en què s’ha enfrontat a situacions de tota mena, què l’impulsa a publicar ara aquest llibre dirigit a les famílies?

-Sempre m’ha encantat escriure, i els mitjans de comunicació són una eina per arribar a les persones, de vegades individualment, en altres de manera col·lectiva. M’ha encantat escriure literatura d’opinió i també tinc una obra publicada en poesia. Però aquest és el meu primer compendi en medicina, l’objectiu principal del qual és portar a cada persona un missatge que sigui saludable, un recurs que l’ajudi a aconseguir o preservar la seva salut o a multiplicar el concepte saludable en la seva família, entre els seus amics i en la mateixa comunitat. Sempre des d’un angle optimista, perquè a l’ambient hi ha tantes invitacions al pessimisme que provoquen que la nostra quotidianitat estigui malalta, que pràcticament només pensi en la idea de sentir-se malalt, d’estar malalt

-Aquesta conclusió neix tant dels contactes a la seva consulta com de les converses entre la gent del seu entorn?

-Exactament. És gairebé com si a l’ambient general hi hagués una sensació col·lectiva de sentir-se danyat, incòmode. Hi ha alguna cosa que m’ha cridat molt l’atenció des que vaig arribar a Espanya i és un terme contra el qual lluito: fatal. “Em trobo fatal”, “estic fatal”… Davant d’aquesta situació, convido a treure de la nostra comunicació diària cert tipus de termes, perquè només això ja provocarà una cosa que s’anomena “contaminació emocional”.

-És a dir, probablement, en realitat estem millor del que pensem, però no ho gaudim?

-Exactament. Aquí hi ha la clau. D’aquí la meva motivació perquè ens sentim bé i ens ho passem bé, és clar. Perquè no som aquí per sentir-nos incòmodes ni per passar-ho malament. No. Nosaltres venim a estar bé. Som un instant tan meravellós! En nosaltres es conjuga tot: som un meravellós accident. I és el que m’agrada multiplicar en el meu llibre. Mostrar com hem d’apreciar la importància que té allò elemental. Quan obro els ulls a la matinada i puc dir “és meravellós, estic respirant, m’he despertat viva”, surto de la meva activitat onírica, surto del meu somni i continuo viva.

-Potser sí que existeix aquesta sensació social compartida de malestar, però probablement hi ha motius per a això. En aquest cas, en la seva opinió, si haguéssim conservat els coneixements de salut de les nostres mares i àvies —a les quals es va delegar aquesta funció—, tindríem més eines per afrontar aquest malestar?

-Totalment. I aquesta és una pregunta molt important, tot i que té moltes arestes perquè es pot analitzar de moltes maneres. En primer lloc, hem perdut l’ancestralitat. Hem perdut els nivells jeràrquics en tot, no només a nivell d’atenció en salut, sinó en la mateixa estructura familiar. Abans teníem un respecte i acudíem a aquella persona que tenia els coneixements i que ens podia orientar i encaminar. Aquesta persona tenia, dins del seu coneixement, un arsenal d’estratègies que, per la seva experiència, les feien efectives. I això es va anar multiplicant i multiplicant… Fins que va arribar la massificació dels serveis de salut. Llavors el coneixement ancestral que tenien aquestes dones va començar a perdre importància. Era un coneixement popular que acumulava comprovacions de causa-efecte que es van anar transmetent. És una medicina experiencial, basada en l’evidència, que avui, de nou, comença a viure un repunt, precisament perquè ens qüestionem què ha passat amb l’horitzó de salut que teníem. Ens preguntem si existien unes estratègies a l’ambient que contribuïen a mantenir la salut i prevenir les malalties… I sí. D’aquí vam passar a un ambient només curatiu dels problemes de salut.

-O sigui, hem oblidat, per exemple, com hauríem de menjar i com ens hauríem de moure, perquè confiem que quan aparegui el problema els medicaments ens curaran.

-El coneixement ancestral incidia, bàsicament, en la prevenció. Sabíem que havíem d’anar d’hora al llit per despertar-nos molt descansats; calia tenir ànim i havíem de menjar adequadament per afrontar la feina. Ara, el ritme circadià ha desaparegut totalment i sembla com si l’ésser humà, enmig de tota la seva supèrbia, es pogués saltar els seus condicionants fisiològics. En passar per sobre dels esdeveniments fisiològics normals del cos i de la natura, perdem l’equilibri. Entrem en el facilisme dels poders màgics dels medicaments. A la pràctica, traslladem el nostre poder d’estar bé a una bossa de medicaments. És molt greu que avui els pacients gairebé només esperin que se’ls receptin medicaments i que els col·legues metges, companys i companyes infermeres i altres difusors de salut, gairebé hagin de limitar-se a indicar-los quin medicament han de prendre i a renovar-los la recepta quan se’ls acaba. És a dir, s’ha perdut l’objectiu real, que era tenir un individu satisfet i partícip de la seva salut. Ara s’atribueix la salut al medicament, i això no és així.

-Llavors, quan es plantegen reformes del sistema sanitari per evitar el seu col·lapse, caldria incidir més en l’aspecte d’educació en la salut dels ciutadans?

-Això és imprescindible. Si jo li pregunto a algú què he de fer per estar bé, em dirà que m’he d’hidratar bé, que he de menjar bé, que he de fer exercici i que he de dormir d’hora. Sí, però aprofundim-hi. Què és hidratar-se bé? Què és menjar bé? El metge pot respondre: “Modifiqui la seva manera de menjar”, però el que ha de fer és ensenyar al pacient com ha de menjar. I si ha de caminar més o ha de fer més exercici, el metge li ha d’explicar en què consisteix l’exercici. Perquè si és un pacient amb una artrosi severa de genolls no se li pot dir “vostè ha de fer més exercici” sense més, perquè amb aquesta artrosi no podrà deambular. El metge ha de saber com és aquella persona, individualitzar-la.

-Aquesta estratègia s’explica a les facultats de medicina?

-A Colòmbia érem grans estudiosos de l’anatomia, de la fisiologia, de la bioquímica, de l’impacte que té l’ésser humà. Els que vam estudiar allà desenvolupem l’estratègia franco-italiana, una medicina més romàntica, molt amant de la semiologia. Deia algun professor: “Quan el pacient està entrant a la consulta, ja està mostrant el que li passa. Miri aquell senyor: com arrossega els peus?, com són les seves sabates?, què menja?, què implica arrossegar els peus?, què implica encorbar l’esquena?”. I a la meva consulta de pediatria em pregunto coses com: “Per què estic veient aquest nen com desquadra’t en la seva estructura? Què serà el que li passa?”. Sé que estem en una època cibernàutica i que als nens se’ls posa el telèfon mòbil molt aviat. Per què un nen de cinc anys o menys va amb el mòbil a la mà? Això és una cosa que a mi em preocupa moltíssim. Per què, en lloc de venir caminant, el porten en un cotxet i amb el mòbil a les mans? Com menjarà? Com conviurà a casa amb els altres membres? Compartint taula, per exemple, despleguem el llenguatge dels mediadors químics cerebrals. És una cosa molt senzilla i ho estem vulnerant cada dia. El meu llibre també és una invitació a la convivència sana.

-És per això que el seu llibre recorre sovint a les seves anècdotes i records familiars?

-Recordo les fragàncies de la cuina de la meva mare. Aquell coriandre i com el barrejava dins de les coses que preparava. Ella no ho sabia; però produint aquells menjars, alliberava dopamina i alhora li divertia veure’ns menjant-los, perquè ella complia el seu objectiu. I nosaltres? En moments com aquells alliberem serotonina: aquest és el llenguatge hormonal que culmina en un èxtasi que ens porta a alliberar oxitocina.

-D’acord. Disposar d’espais de comunicació és molt important per a una bona salut. Però justament sembla que a la consulta els metges han d’anar a contrarellotge… I els medicaments semblen suplir aquesta manca de temps en les visites mèdiques?

-El metge ha de ser un educador que comparteixi les eines per aconseguir comunitats saludables. Però tots els metges estem capacitats per fer-ho? I què fa el sistema perquè aquest metge pugui emprar bé el seu coneixement? Un dels paràmetres principals és el temps, i això és el que no se li està proporcionant. Llavors, en no proporcionar-li el temps per poder executar la seva consulta, al pacient se li està privant de poder executar adequadament les estratègies per aconseguir la salut o per conservar-la, perquè tot s’ha resumit simplement en un medicament. Efectivament, hi ha situacions en què necessitem medicaments. Però fins i tot necessitant-los, el metge també necessita temps per conèixer bé el pacient.

-I la lectura del seu llibre pot contribuir que visitem menys els metges i, per tant, a descongestionar el sistema de salut?

-Crec que el meu llibre pot ajudar que el pacient eviti consultes que pot resoldre ell mateix, i això l’ajudarà a no desgastar-se —ni ell, ni el metge, ni el sistema—. I quan visiti el metge, emprarà millor aquest temps. Cal qüestionar-se per què es fan tantes consultes i si no hi ha estratègies grupals que, amb una sola intervenció, impactin molt en el sistema de salut. Perquè ara, en realitat, estem centrats en les estratègies de curació. I la funció de l’atenció primària és la prevenció i la promoció de la salut.