L’Hospitalet i Viladecans estan molt atents a les eleccions presidencials del F.C. Barcelona. Joan Laporta parteix com a favorit per ser reelegit aquest diumenge president del Barça fins al 2031. Males notícies, sobretot, per al mateix FC Barcelona i els seus socis. També per a l’Hospitalet i per a Viladecans, els dos municipis on Laporta ha deixat una empremta inesborrable del seu estil de govern, trapella i pudent, com a resultat del projecte Barça Parc a Viladecans (2009), impulsat per ell personalment, i de jugar molt brut en la tramitació i posterior gestió patrimonial dels terrenys de Can Rigalt (L’Hospitalet) des de 2006. El perjudici per al club d’ambdues atrocitats financeres s’estima en desenes de milions, dels quals 20 milions ja han deteriorat els comptes del club i uns altres 40 milions, com a mínim, avancen lentament amenaçant la seva precària situació actual i engreixant un llegat encara pitjor de degradació i empobriment.

Desgavells laportistes

Cal deixar clar, desgraciadament, que el desgavell laportista de Viladecans i de Can Rigalt són només una mostra inequívoca de la seva incapacitat per defensar el patrimoni del Barça, un fenomen inversament proporcional al seu creixent i imparable enriquiment personal que, a més, coincideix en la mateixa dimensió espai-temps. Casualitats, segurament.

Les memòries econòmiques del FC Barcelona demostren que va agafar les regnes del club, després de la seva aclaparadora victòria electoral del 7 de març de 2021, amb 35 milions de fons propis positius i que avui presenta un saldo de 152 milions en vermell a conseqüència de successius tancaments comptables amb pèrdues acumulades de 230 milions. Un dèficit monstruós i irrecuperable tot i haver venut i anticipat actius —alguns fins més enllà de l’any 2050— a canvi d’ingressar 1.157 milions nets el destí dels quals no ha estat aclarit per Laporta ni molt menys pels tres auditors diferents que han signat comptes, alguna amb excepcions que, igualment, Laporta ha fet aprovar en assemblea tot sabent que no reflectien fidelment els estats financers de la institució. El deute ordinari l’ha triplicat en cinc anys, avui arriba als 2.000 milions, al marge de l’Espai Barça que ja no forma part dels comptes consolidats del club.

Pel poc que se sap, però, del préstec autoritzat pels socis de 1.500 milions per a tot el projecte, 200 milions s’han utilitzat per rebaixar deute ordinari (Goldman Sachs) i la resta se’l menjarà Limak, la constructora turca que va guanyar la licitació falsejant ser una UTE i sent la pitjor i menys acreditada segons l’informe dels tècnics del club. Amb sort, si arriba per a la reforma de l’estadi, per la resta de l’Espai Barça, o sigui els dos nous Palau Blaugrana, els equipaments (hotel i oficines) i la urbanització completa de l’entorn caldrà un altre crèdit de, com a mínim, 500 milions que s’haurà d’afegir als 3.000 que ja ha de tornar del primer, comptant interessos. Laporta, a més, ha negociat una indecent reestructuració d’aquest deute de manera que fins al 2032, quan ell ja no sigui president, no es comenci la devolució del principal del préstec. Fins llavors, a canvi d’un tipus d’interès superior al 5% (avui estan de mitjana a poc més del 3%) el Barça pagarà 100 milions d’interessos a raó de 100 milions anuals.

Resumidament, aquesta és la desoladora realitat del Barça de Laporta que, no obstant això, la majoria de mitjans oculta i que, al contrari, sostinguda per un aparell imbatible de mentides i de manipulació a les xarxes socials, es nega i segresta informativament als socis. La recent presentació d’un llibre signat per Laporta amb el títol ‘Així hem salvat el Barça’, per cert, amb un èxit incomparable d’assistència de VIPS, autoritats i ‘celebrities’ blaugrana, representa el paradigma modern del més ranci i bescantat manual del bon dictador, de l’exercici d’imposició del relat, repressió inclosa, emprant els més sofisticats mètodes dels règims totalitaris. En el seu cas, amb aquest toc franquista i personalitzat que, per contacte i mimetisme amb el seu exsogre Juan Echevarria i el seu cunyat, el fachenda Alejandro Echevarria, ha donat al dia a dia del club.

Compra compulsiva, accelerada i urgent a Viladecans

Tornant al fil de les trapelleries de Laporta a l’entorn Baix Llobregat i L’Hospitalet, la de Viladecans no és més que una altra malifeta del seu interminable repertori. L’operació va consistir en la compra, compulsiva, accelerada i urgent d’un terreny de 278.544 m² per 18,744 milions pocs dies abans del vot de censura de 2008. Clarament, amb el propòsit de deixar aquesta operació lligada i ben lligada sota el pretext de construir el Barça Parc, un espai d’oci, entreteniment, serveis i equipaments per als socis.

La propietària del terreny en qüestió, Inversiones Divabe, l’havia adquirit per 1,4 milions amb la intenció de promoure un camp de golf finalment descartat per l’afectació mediambiental de la parcel·la per a la protecció de la reserva natural dels aiguamolls del delta del Llobregat. Divabe, que havia intentat revendre’l per tres milions sense aconseguir-ho, es va trobar de sobte amb una oferta del Barça de 18,4 milions que, lògicament, no va poder rebutjar i que va liquidar en els seus comptes anuals de 2008 amb el pagament d’una comissió de 3 milions (¡¡¡) i una plusvàlua de 12,8 milions un cop descomptada la inversió (1,4 milions), altres ajustos financers i despeses com honoraris d’advocats (120.000 euros) i impostos. L’accionariat d’Inversiones Divabe estava integrat per personatges, empresaris i financers amb vinculacions a l’aparell de Convergència de l’època, entorn del qual provenia el Laporta de l’Elefant Blau, específicament del sector pujolista dominat pels fills de Jordi Pujol i la mateixa Marta Ferrusola, que va dedicar bona part de la seva vida i recursos del partit a fer fora Núñez de la presidència.

Projecte de Barça Parc al calaix

El govern municipal de Viladecans li havia deixat molt clar a Laporta que comprava un terreny estèril i intocable a tots els efectes urbanístics. Per això Laporta es va inventar el Barça Parc, quatre dibuixos i quatre plànols en colors sobre els quals va ordir un conveni de compromís de compra d’altres terrenys agrícoles permutables amb aquesta parcel·la, això sí, subjecta a la seva cessió a l’Ajuntament de Viladecans, i a canvi de presentar un projecte que igualment no contingués cap pretensió residencial. Un dictamen enganyós i impossible de complir és el que el president va posar sobre la taula de la seva junta directiva i de l’auditor de torn segons el qual si el Barça adquiria una quantitat ingent de terrenys i obtenia els permisos corresponents abans d’un any per iniciar la promoció del Barça Parc el terreny podria assolir una taxació que justificaria haver pagat 18,7 milions per una mena de pantà de gran valor ecologista i nul valor urbanístic.

El mateix Laporta va deixar ràpidament en un calaix el projecte, abandonat i ruïnós, finalment passat pel sedàs del mateix auditor a l’exercici 2009-10 amb el resultat d’una nota demolidora: “Finalment, el club ha hagut de dotar una pèrdua en la seva inversió de terrenys al terme municipal de Viladecans. Malauradament, resolucions urbanístiques de la Generalitat confirmen el poc ús que tenen els terrenys per als fins socials del FC Barcelona. Una taxació homologada pel Banc d’Espanya avala que el valor actual és inferior al pagat en el seu moment, i per tant el club, seguint les instruccions del seu auditor, ha ajustat el seu valor als llibres comptables”. Mesura que es va traduir en una pèrdua real de 15 milions. Laporta va impugnar aquest deteriorament, com l’aprovació dels comptes de l’exercici 2009-10, amb 79 milions de pèrdues que incloïen els terrenys de Viladecans i la seva depreciació, però l’Audiència Provincial va determinar en sentència ferma la correcta conclusió comptable d’un dèficit monstruós de l’exercici i unes pèrdues de 47,6 milions com a balanç del seu primer mandat fins al 2010.

Proposta seductora de l’alcalde Corbacho

Aleshores encara no havia impactat als comptes l’operació de Can Rigalt, una altra perla de la pirateria financera laportista que va començar el 2005 amb la necessitat d’avalar el 15% del pressupost per continuar sent president, ja que després de les dimissions de Sandro Rosell, Josep Maria Bartomeu i Javier Faus, la deriva econòmica ja era evident.

Laporta, com era d'esperar, es va deixar seduir per la proposta de l’alcalde Celestino Corbacho d’incloure en la MPGM de Can Rigalt els terrenys propietat del FC Barcelona que Josep Lluís Núñez havia adquirit per a camps d’entrenament anys enrere. Fins i tot abans de la tramitació de la seva requalificació en zona residencial, Laporta va registrar abans del 30 de juny de 2005 la venda d’un terç dels futurs terrenys a La Llave de Oro per 35,4 milions d’euros. La totalitat dels 155.000 m² adquirits per Núñez havien costat 1,5 milions, cosa que projectava la magnitud del possible ‘pelotazo’ en 100 milions.

La urgència de Laporta per declarar uns beneficis de 31 milions, prou per eludir l’aval personal, va ser tal que la junta va haver de reunir-se dues vegades per aprovar-la, ja que la primera vegada, abans del 30 de juny de 2005 (la segona després), el quòrum de la junta, per dimissions, era insuficient.

Can Rigalt va començar amb mal peu i va continuar pitjor, puix Laporta no va incloure en els comptes el compromís futur del FC Barcelona d’assumir una part important del cost de la futura nova subestació elèctrica de Can Rigalt, que avui es pot estimar en uns 35 milions. Tampoc va consignar la provisió pel total del compromís del Barça de costejar la urbanització viària i molt menys el valor dels terrenys (70.000 hectàrees) propietat del Barça a Gavà (La Sentiu) que finalment va haver de regalar a la Generalitat i a benefici de la resta de propietaris (Ajuntament de L’Hospitalet, FECSA (Avui Endesa) i Sacresa) per compensar la pèrdua dels presumptes equipaments projectats per Núñez en el seu dia. Ah! I Laporta també va assumir el cost íntegre de la restauració de la Masia de Can Rigalt.

Desastre colossal que ara rematarà amb el retorn

El truc, en el qual també es va embrutar les mans un altre crack de la comptabilitat creativa, el vicepresident econòmic Ferran Soriano, va consistir a no fixar una data de lliurament de la parcel·la urbanitzada a La Llave de Oro. Sense aquesta obligació temporal, el Barça es va alleujar aquesta càrrega i La Llave de Oro va romandre pacientment fins que, cansada d’esperar, va invocar el seu legítim dret a construir i va motivar un laude el resultat del qual va obligar el Barça (2016 en temps de Bartomeu) a la reversió de l’operació, és a dir a la recompra obligatòria pels 35,4 milions de la inversió més 11,6 milions en interessos, és a dir per 47 milions en total, una despesa anual més que important i imprevista, a més d’una depreciació del terreny a 29 milions a causa de l’estancament en el desenvolupament de l’àrea de Can Rigalt.

Un desastre colossal que ara Laporta ha rematat en el seu retorn a la presidència amb una plusvàlua comptable sobre els terrenys de Can Rigalt que més aviat que tard s’haurà de regularitzar novament a la baixa.

En campanya, Laporta s’ha afanyat a prometre grans desafiaments i guanys a costa del futur de Can Rigalt. Més fum, ja que en el moment que s’inclogui el Barça en qualsevol nou pla per a aquesta zona caldrà aprovisionar costos superiors a 40 milions fins que un dia molt llunyà la requalificació pugui provocar beneficis. Aleshores, caldrà agrair-li a Núñez la seva decisió visionària de comprar per poc més de quatre milions els terrenys de Can Rigalt (1,5 milions) i Gavà (3,1 milions).

L’empremta de Núñez es veu, en canvi, en la prosperitat que la Ciutat Esportiva Joan Gamper ha aportat, sobretot, a Sant Joan Despí com a resultat d’una planificació raonable i experta de desenvolupament de les necessitats del Barça en matèria d’infraestructures.

Protestes veïnals promogudes per Convergència

Cal dir que l’entorn de Laporta, la totpoderosa Convergència, va promoure protestes veïnals a Pubilla Cases i Collblanc contra la ubicació dels camps d’entrenament als terrenys originals de Can Rigalt tot i que el conveni contemplava la donació íntegra de l’equipament a L’Hospitalet quan estigués acabada l’obra de Sant Joan Despí. Obra que Núñez va haver de paralitzar perquè, quan va anunciar un acord amb una cadena de supermercats que la finançava a canvi de construir un centre comercial i de venda, la Generalitat va aprovar un decret impedint aquest tipus de projectes a tot Catalunya.

Laporta és l’hereu d’aquesta cultura de destrucció i persecució obsessiva contra aquells que han arribat a la presidència del Barça sense la benedicció de la Plaça de Sant Jaume. Per això, d’una manera o altra, els presidents que han gestionat amb honestedat i beneficis la grandesa del Barça han acabat presos i condemnats com Núñez i Rosell, mentre Bartomeu segueix encara acorralat per causes penals de més que sospitosa i dubtosa base.

Laporta va començar com el Kennedy català i ha acabat com un Trump qualsevol, incapaç de sobreviure si no és a base d’un protagonisme mediàtic carregat de mentides, trampes i falses promeses. Populisme en estat pur que ha portat Goldman Sachs a intervenir la tresoreria del Barça i congelar els ingressos d’explotació del Spotify com a garantia de pagament dels primers 100 milions dels interessos de demora per la reforma de l’estadi. Per fitxar i per fer assemblees democràtiques i presencials, no hi ha diners. És el Barça ‘homeless’ de Laporta. Compte amb el vot.

Francesc Perearnau

Periodista que va ser sotsdirector de Mundo Deportivo