Conxita Sánchez va néixer a Sevilla (1954) i arriba a Sant Joan Despí el 4 de desembre de 1971, amb 17 anys. Construïda en plena dictadura, la seva consciència social ja es va canalitzar al moviment veïnal, sindical i feminista. per la seva participació i iniciativa a varies protestes de la època, lluitant per el dret dels treballadors i la dona. Just per aquest activisme, va ser detinguda al abril de 1974, un episodi dur que ella mateixa reconeix que no ha pogut explicar fins fa pocs anys, però que la impulsa a implicar-se encara més amb el activisme. Ha estat regidora de l’Ajuntament de Sant Joan Despí i consellera comarcal del Baix Llobregat.

Actualment, està vinculada al Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat (CECBLL), entitat de la que va ser presidenta, i a projectes de memòria democràtica, consolidant-se com una sènior que manté una presència activis en la vida política. 

Ara, continua la seva implicació

La Conxita continua avui implicada en la vida cívica del Baix Llobregat, des del CECBLL, on participa en projectes de memòria democràtica i iniciatives culturals del territori. Defensa que les persones grans encara tenen feina per fer, i reivindica que els sèniors aporten experiència, perspectiva i una calma que considera imprescindible en un moment marcat per la crispació i la individualitat. Recorda que “continuem sent molt actius i continuem reivindicant els nostres drets”. Observa amb preocupació com la falta de memòria s’estén entre generacions més joves i insisteix que recordar es una responsabilitat compartida. Per això continua activa: perquè creu que la memòria és l’únic que ens protegeix de repetir errors.

Infància i migració

La seva mirada crítica neix molt avants d’arribar al Baix Llobregat. Sánchez Medina creix a Sevilla, en una família treballadora marcada per les restriccions del franquisme i per una infància que, segons explica, no es qüestionava res, perquè no es podia. El 4 de desembre de 1971, un dia gris i plujós, arriba a Sant Joan Despí seguint un trasllat laboral del seu pare. L'entrada al barri de Les Planes, encara per urbanitzar i ple de noves famílies emigrants, l’exposa de cop a un paisatge de precarietat i solidaritat. Aquell primer contacte amb la perifèria barcelonina la fa més conscient de les desigualtats i de la necessitat d’implicar-se en allò que passava al seu voltant. L’inici en el món laboral, primer en el comerç i després a la fàbrica, li mostra també la duresa de les condicions de les dones treballadores. 

Comparació amb la joventut actual

L’arribada a Sant Joan Despí coincideix amb un moment en què el moviment veïnal i les organitzacions clandestines comencen a crear resistències quotidianes contra la manca de drets. Sánchez Medina troba en aquell entorn un espai de compromís que transforma la seva vida. Recorda com descobreix els joves de Bandera Roja, estudiants i treballadors que es jugaven la llibertat per reclamar igualtat i democràcia. Aquella determinació la portà a implicar-se activament en assemblees, reunions i accions que, segons explica, eren tan modestes com decisives. 

Avui observa la joventut i la descriu amb una frase: “Els joves no són gent desinteressada”. Reconeix que les formes de protesta han canviat, que les xarxes socials amplifiquen causes i discursos que abans requerien mesos d'organització, però considera que també hi ha un risc de que siguin efímeres. Assenyala que “la immediatesa no sempre ajuda a construir moviments duradors” i defensa que la seva generació va aprendre a resistir amb menys eines i més por. Malgrat això, diu que els joves actuals tenen una sensibilitat social que admira, especialment en temes com el feminisme o el canvi climàtic, i celebra que estiguin disposats a denunciar injustícies que abans quedaven invisibilitats. 

Per a ella, el que ni ha canviat és la necessitar de compromís. Insisteix que les conquestes socials no son garantides i que la memòria de les lluites passades pot ajudar les noves generacions a entendre el valor dels drets que avui es donen per suposats. “No es tracta de comparar qui va lluitar més, sinó de no oblidar que res és definitiu”, afirma. 
 

Feminisme ahir i avui 

El feminisme s’incorpora a la vida de Sánchez Medina a partir de les experiències quotidianes que viu com a treballadora jove. Explica que, “em vaig fer feminista a la fàbrica” i als espais de militància les dones assumeixen responsabilitats sense reconeixement, i recorda que la desigualtat era tan habitual que sovint ni tan sols es verbalitzava. A través de les primeres vocalies de dones i de les trobades que s'organitzaven (discretament), descobreix un espai per compartir inquietuds que fins aleshores eren individuals. Aquelles reunions discretes acaben convertint-se en un punt de partida per entendre la importància d’una lluita que aviat s'estén en el temps. 

Sánchez Medina reconeix que els avenços han estat enormes, especialment sobre els drets civils i visibilitat pública, però remarca que encara hi ha desigualtats estructurals que pesen sobre les dones, sobretot en l'àmbit laboral. Avisa que els progressos no són irreversibles i que l’augment de discursos anti i la violència digital contra les dones joves són senyals que cal prendre seriosament. 

Tot i això, valora la determinació de les noves generacions i la capacitat que tenen de denunciar injustícies amb rapidesa i contundència i que “els joves tenen una sensibilitat social important”. Considera que cada generació ha trobat les seves eines, i el feminisme és una lluita compartida. Per això defensa el paper de les dones grans com a referents i com transmissores d’experiències. “Les victòries actuals venen de batalles que molta gent va començar en silenci”, assenyala.

Paper dels sèniors

Sánchez Medina defensa que la vellesa no és un espai de retirada, sinó una etapa des d’on continuar aportant experiència i criteri. Reivindica que les persones grans han tingut un paper decisiu en la transformació social del Baix Llobregat i que encara avui poden exercir una funció essencial en la vida col·lectiva. Recorda que, tot i la jubilació, “continuem sent molt actius i continuem reivindicant els nostres drets”, una idea que repeteix quan parla de la importància de mantenir viva la participació cívica. 

Considera que el coneixement de la seva generació és una eina que no s’ha d’infravalorar. “Tenim un potencial… cada vegada serem més”, diu, i amb això es refereix al valor acumulat de les seves experiències (migració, moviment veïnal, sindicalisme i lluites socials) que, segons ella, donen als sèniors una perspectiva útil per ajudar els joves a interpretar el present amb més profunditat.

Afirma que «estem lluitant contra l’edatisme» i rebutja la idea que les persones grans hagin de quedar-se a un costat per deixar pas als altres. Al contrari: «hem de treballar conjuntament, vosaltres (joves) i nosaltres (sèniors), perquè no ens poden trencar». Defensa que la convivència entre generacions és fonamental per construir espais més dialogants. També confessa que li preocupa la pèrdua de memòria històrica i la desinformació que circula entre els més joves, especialment quan detecta confusions sobre el passat recent. Manté que “falta molta pedagogia perquè no hi hagi repetició” i alerta que la desconnexió amb el passat pot alimentar discursos simplistes o regressius. Aquesta manca de referents l’empeny a continuar activa, tant en projectes de memòria democràtica com en iniciatives comunitàries.

Malgrat les dificultats, es mostra optimista. Afegeix que “encara tenim força i encara tenim ganes de seguir el camí de la vida”, una afirmació que reflecteix la seva convicció que la implicació social no té caducitat. Diu que la seva generació ha comès errors, però també ha obert camins: “jo crec que molt malament no l’hem fet”. Manté que el seu paper avui és continuar aportant criteri, memòria i capacitat de diàleg en un entorn sovint marcat per la immediatesa i el soroll.

Per a ella, la contribució dels sèniors passa pel compromís quotidià: preservar la memòria democràtica, acompanyar les lluites actuals i exercir la ciutadania amb plenitud. I sobretot, demostrar que l’edat no és una frontera, sinó una etapa. Una etapa des d’on es pot continuar incidint en la comunitat i reivindicant que la vellesa també és un lloc de veu, d’acció i d’experiència.

El despertar polític d’uns joves que “s’ho jugaven tot”

El primer contacte de Conxita Sánchez Medina amb la política clandestina arriba quan descobreix els joves de Bandera Roja, estudiants i treballadors que s’organitzaven sota el franquisme tardà. Amb ella l’impressiona la seva determinació i la capacitat d’arriscar-se en un moment en què la repressió era constant. Recorda que aquelles trobades, discretes i sovint improvisades, li van revelar una generació que, segons explica, “es jugava molt per aconseguir drets i democràcia”. Aquell ambient de solidaritat i risc compartit va marcar el seu compromís polític i va convertir-se en l’inici d’una militància que ja no abandonaria mai.

El preu de protestar en una dictadura

El 24 d’abril de 1974, Conxita Sánchez Medina és detinguda per la policia franquista després d’una reunió clandestina. Tenia només 19 anys. Explica que aquells dies “van ser molt durs” i que el que més mal li va fer va ser veure els seus pares a la comissaria: “Els meus pares no sabien si estàvem vius”. A la Prefectura passa hores d’interrogatoris i intimidacions que encara avui recorda amb precisió. Aquell episodi, lluny d’aturar-la, la reafirma en la lluita per la democràcia i es converteix en una de les experiències fundacionals del seu compromís social.