Fent una comparació demogràfica entre el present i el futur del nostre país, les persones de 65 anys o més representaven no arriben al 20 per cent de la població. Tanmateix, les previsions de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) indiquen que l’any 2050 aquest grup arribarà al 30 % de la població, és a dir, uns 16 milions de persones grans o ancianes a tot l’estat. En aquest context, l’edatisme es presenta com qualsevol altra mena de -isme o discriminació, i es manifesta amb un argot propi o idees estereotipades sobre l’envelliment i la vellesa. Parlar amb propietat sobre les persones grans és un dret que tenen, i hauria d’estar present ara més que mai, ja que en un futur poden ser pedres al sostre de la gent jove.
 
Per tal d’aclarir dubtes i evitar l’edatisme dins de la paraula escrita i parlada, cal identificar quins són els casos on s’evidencia més aquest fenomen. Termes que sovint trobem a l'esfera mediàtica com ara ‘pensionistes, jubilats’ o ‘avis i àvies’, per dirigir-se de manera generalitzada a les persones grans, poden ser imprecisions discriminatòries. De la mateixa manera: ‘Vell xaruc, decrèpit, rondinaire, caduc, mòmia, dinosaure, trasto carregat d'anys o boomer’, són atacs directes o perjudicis que cosifiquen les persones sèniors, i que perpetuen l’edatisme.

Canvi de to i diminutius

Per l’altra banda, també hi podem trobar un mal hàbit molt present dins la societat, l’elderspeak, és a dir, parlar d’una manera concreta quan ens dirigim a les persones grans. Això, especialment s’evidencia amb el canvi de to a l’hora de conversar, l’ús de diminutius i possessius com ara ‘vellet o velleta’, o la intenció de referir-se a totes les persones sèniors com, ‘els nostres avis’.

Segons la Guia per a una Comunicació Lliure d’Edatisme, de la Fundació HelpAge International España, “tothom és susceptible de sofrir en algun moment de la nostra vida la discriminació per edat. En aquest sentit, hem de ser conscients que l'edatisme afecta a tothom de manera directa. Cert és que moltes vegades, ho fem de manera inconscient, sense mala intenció o, fins i tot, al contrari, amb la millor de les intencions. Però els comentaris edatistes poden tenir conseqüències irreparables, per la qual cosa cal aprendre a utilitzar llenguatges i comportaments adequats”.
 

Imaginaris col·lectius i marc mental

S’ha de destacar que, els mitjans de comunicació i les xarxes socials actuen com a constructors d’imaginaris col·lectius, i són primordials en la manera de representar a les persones d’edat avançada. Les paraules i accions no només descriuen el món, sinó que també el modelen, construeixen un marc mental. Ara bé, si el relat que predomina sobre l’envelliment és el del declivi, la dependència o la pèrdua, estem escrivint una història injusta i parcial sobre una etapa que també pot estar plena de valor, experiència i vigència.

És necessari ser conscients que cada adjectiu, cada imatge o cada titular pot reforçar o desmuntar un estereotip. Quan es parla de llenguatge inclusiu, sobretot referint-se a l’edat, no significa edulcorar la realitat, sinó descriure-la amb rigor i respecte, remarcant la diversitat de la vellesa. No es tracta de negar la fragilitat, sinó d’afegir-hi la fortalesa; no d’amagar la pèrdua, sinó d’explicar també l’experiència i maduresa que aporta el pas del temps.

Nova narrativa sobre longevitat

Evitar el llenguatge edatista és, alhora, promoure una nova narrativa sobre la longevitat, on la persona sigui subjecte i no objecte del discurs. Donar-los veu, preguntar-los, citar-los, deixar que expliquin la seva pròpia història. Aquesta és la millor solució contra l’edatisme mediàtic. Perquè només quan la veu de les persones sèniors sigui escoltada com la dels altres col·lectius, podrem parlar d’una comunicació realment justa.

Així doncs, el repte és doble: fer visible el valor de la vellesa i revisar les nostres pròpies paraules. Com deia Manel Domínguez, autor de Sénior, la vida que no cesa, “la longevitat no és un límit, sinó una conquesta”. En aquesta conquesta, el llenguatge hi juga un paper decisiu: és la clau que pot obrir o tancar portes a la dignitat de tota una generació.

Persones grans, tercera i quarta edat i supercentenaris

S’han de tenir clares les diferències entre els conceptes: persona gran, tercera edat, quarta edat i supercentenaris. Una persona gran és aquella de 60 anys o més, tret que la llei determini una edat base menor o major, sempre que aquesta no sigui superior als 65 anys, doncs a partir d’aquesta edat ja es considera una persona gran. La tercera edat es troba entre els 60 i 79  anys, mentre que la quarta edat és quan la persona té 80 anys o més. En el cas dels supercentenaris, molta gent pensa que és quan s’arriba als 100 anys, però no. Cal que la persona tingui almenys 110 anys. 

Vellesa, un envelliment actiu i saludable

La vellesa és generalment l’últim període de la vida d'una persona, que segueix a la maduresa, i en el qual es té edat avançada. Arribar a aquesta etapa implica un procés gradual que es desenvolupa durant el curs de vida i que comporta canvis biològics, fisiològics, psicosocials i funcionals de variades conseqüències, les quals s'associen amb interaccions dinàmiques i permanents entre el subjecte i el seu mitjà. És important optimitzar les oportunitats de salut, participació i seguretat a fi de millorar la qualitat i la capacitat funcional que permet el benestar en la vellesa.