La pressió turística, l’accés a l’habitatge, la mobilitat i el paper dels territoris perifèrics marquen el debat actual sobre el model turístic. L’antropòleg Claudio Milano analitza com afecta aquest fenomen al Baix Llobregat i per què la solució no passa només per atraure més visitants, sinó per repensar el territori, l’economia i els drets socials.

En l’anàlisi de Milano, resident a Barcelona des de l’any 2008 i especialitzat en l’economia política del turisme, el desenvolupament i les polítiques turístiques a nivell urbà, es troba la defensa que el turisme no pot esdevenir un contenidor estanc en la gestió política. Perquè, tal i com afirma, la sobrepoblació – el que trobem a la punta de l’iceberg – no és el problema principal del turisme, sinó l’impacte d’aquesta activitat econòmica en àmbits com treball, l’habitatge i la mobilitat, aflorant la necessitat d’exercir una governança que permeti – en paraules de Milano – no només viure del turisme, sinó conviure-hi. Tot i que actualment s’ha desplegat certa tecnocràcia relacionada amb la gestió turística, l’antropòleg – que ha exercit com a consultor a nivell europeu i internacional per a la planificació turística – creu que per a governar aquest sector cal incloure i defensar conceptes com el de la mobilitat justa, la transició ecològica, el dret a quedar-nos a les nostres ciutats.

L’investigador Italia és copresident de la Comissió d’Antropologia del Turisme per a la Unió Internacional de Ciències Antropològiques i Etnològiques (IUAES) i ha estat partícip al Committee on Transport and Tourism- TRAN per a les polítiques turístiques europees del Parlament Europeu, així com a membre del Consell Assessor Internacional (IAE) del Rotterdam Patterns per a la redacció del Pla Estratègic de Turisme.

Amb la perspectiva de la seva pròpia experiència, Milano regurgita algunes qüestions aparentment concloses, com el fet de si utilitzar les variables d’espai i temps per a dispersar el flux turístic – estratègia de la Diputació de Barcelona sota la marca ‘Barcelona és molt més’, que advoca per una descentralització del turisme amb destinacions més rurals – són solucions efectives. O si la promoció d’un turisme de qualitat – defensat aquest 2025 per Turisme Barcelona a través de la firma ‘This is Barcelona’ – no fa més que elititzar una activitat d’abast comú, trencant amb el mite de que qualsevol ciutadà pot esdevenir turista.

Un model turístic centrat en Barcelona i les seves conseqüències

En una conferència al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona va afirmar que tenim un model turístic “barcelocentrista”. Podria explicar en què consisteix aquest plantejament i quins inconvenients presenta?
Quan parlem a Catalunya en termes de turisme d’un ‘barcelocentrisme’, parlem de que la majoria de política i estratègia territorials estan orientades a la ciutat de Barcelona i a utilitzar tot el que és la província de Barcelona com un recurs per al desenvolupament del turisme dins aquesta ciutat. Utilitzar territoris com podria ser el Baix Llobregat, el Maresme o el Garraf, no només com subalterns, però com simbòlicament i físicament d’utilitat per al continuat creixement turístic de la ciutat. És a dir, si no podem construir més infraestructura turística a Barcelona, per exemple, tindrem l’Hospitalet, o tindrem la zona del Besòs. Per això no és una coincidència que la Diputació de Barcelona posés en marxa l’estratègia i campanya de comunicació ‘Barcelona és molt més’, pensant en què podem oferir no només a Barcelona, sinó tot allò que està al voltant.
 

Llavors, creu que és adequat potenciar el turisme més enllà de la pròpia capital?
​​​​​​No tant. És complicat, perquè des que al debat públic es comença a parlar de saturació i de pressió turística, aproximadament des del 2016-2017 –  és en el debat públic recent que parlem en aquests termes, tot i que abans ja existia la pressió turística –, s’han posat sobre la taula mesures que no són estructurals. De fet, són mesures que només treballen a curt termini. Per exemple, utilitzar la variable de l’espai, amb estratègies com descentralitzar, descongestionar, deslocalitzar, dispersar o esponjar el turisme, com conceptes que realment sembla que resolen el problema de la saturació, però no ho fan. El que estan fent és utilitzar aquesta variable per dispersar d’alguna manera el problema, però no atacar-lo a nivell estructural.

Quines altres variables s’utilitzen com a solucions a curt termini?
Hem utilitzat molt la variable del temps amb una altra estratègia, que és la desestacionalització.
Per exemple, l’organització de grans esdeveniments fora de la temporada alta o fora del centre urbà .En aquest cas, amb la doble variable d’espai-temps. Una altra variable clau és el producte, amb l’aparició de diversos nínxols turístics com el turisme gastronòmic, les fires i congressos, els festivals de música, el turisme esportiu o el turisme de benestar. És a dir, es tracta d’aprofitar diferents tipologies de productes turístics canviant-ne el relat associat.
 

. O el tema del turisme de luxe, que produeix una elitització del turisme. Llavors sembla que solucionarem el problema de la congestió amb menys turistes gastant més diners, però potser tindrem una menor redistribució dels beneficis al territori, perquè només es concentraran en serveis de luxe. L’últim han sigut les variables tecnicistes i el tema fiscal, com augmentar la taxa turística. Però realment, pujar la taxa turística el que farà és només legitimar que hi hagi més turisme.

Turisme, habitatge i treball: els límits del creixement

Al Baix Llobregat, precisament, es podria dir que es segueix la línia de la descentralització. Tenim el Pla Estratègic de Desenvolupament Turístic del Baix Llobregat, que contempla aprofitar el flux de turistes que venen a Barcelona per atraure’ls cap aquí. Podria ser econòmicament beneficiós per a la comarca, o una moneda de doble cara...
Sempre hem presenciat territoris que estan al voltant de grans centres turístics, com pot ser en aquest cas el Baix Llobregat a Barcelona, Amsterdam Noord a Amsterdam, la Napoli Est a Nàpols, o Marvila a Lisboa. Cada destinació turística a nivell urbà sempre té aquestes zones periurbanes que volen aprofitar el turisme en aquest territori d’una forma molt utilitarista. El que hem de fer és desmitificar la idea que el turisme porta diners i feina. Perquè sabem que molts treballs turístics són precaris i temporals. Hi ha un estudi, d’uns economistes d’Alacant, que mostra com als territoris més turístics de l’Estat espanyol, com Benidorm, Lloret de Mar o Salou, tenen una taxa d’atur altíssima i una renda baixa comparada amb altres territoris.

Al Baix Llobregat cal diversificar l’economia amb altres activitats que poden ser més inclusives que el turisme i, sobretot, cap a una transició ecològica justa, perquè sabem que el turisme genera i comporta una gran contaminació i un impacte al medi ambient. I pensem, per exemple, que tota l’àrea del Prat i sobretot les platges tenen un equilibri molt precari a nivell de medi ambient. Llavors és molt important pensar que no hem de continuar posant una pressió antropocèntrica en aquesta zona, i probablement, el turisme no sigui la millor solució pel territori.

També, que hi hagi un interès turístic a les platges del Baix Llobregat, com Castelldefels, el Prat, Viladecans, realment és el resultat d’allò que podríem anomenar la onada gentrificadora i turistificadora de la ciutat. Perquè si qui viu a la ciutat no pot anar més a la platja perquè està completament turistificada, o perquè té molta pressió, utilitzarà tot aquest territori al voltant de la ciutat.

L’activitat turística també es pot donar a nivell local, entre els diversos municipis del Baix Llobregat. En termes de mobilitat i contaminació atmosfèrica seria més factible que el turisme estranger. Podria ser positiu per al territori?
Podria ser-ho. Parlem molt, darrerament, del turisme de proximitat. Amb la Covid-19, a Catalunya i a altres territoris, això s’ha fomentat molt. I aquí sabem que comptem amb un turisme de proximitat vinculat a activitats com l’excursionisme, el senderisme, l’escalada o la gastronomia. Però és important, quan parlem d’utilitzar el turisme com una estratègia i un motor econòmic, parlar de diversificació i no d’especialització. Perquè el turisme és un fenomen molt sensible a les condicions externes. Davant situacions com la Covid-19, activitats com el circuit de la Carxofa del Prat al Baix Llobregat es poden veure interrompudes, i això fa que la gent deixi de visitar la zona. Això ens recorda fins a quin punt els territoris i els seus equilibris socioecològics poden ser fràgils. I com que son molt fràgils, és important pensar en com podem complementar les nostres activitats econòmiques amb el turisme, però no especialitzar-nos només en el turisme, que moltes vegades ens ha portat a molts territoris al monocultiu turístic, a tenir només turisme. Es pot viure amb el turisme, però no només del turisme.

Infraestructures, mobilitat i justícia ambiental

Ha expressat una posició crítica respecte a l’increment de la taxa turística. Tot i això, considera positiu que una part d’aquests ingressos es destinin a polítiques d’habitatge?
Sens dubte, sí. Si hem d’utilitzar l’entrada de la taxa turística en alguna cosa, ha d’estar dedicada a resoldre els problemes que estan relacionats també amb el turisme, i l’habitatge és un dels primers. D’una banda, pensar que atacar el problema de la pressió turística es resol només amb la taxa turística, és equivocat. Al contrari, sabem que el que estem fent és legitimar que hi hagi més turisme. Perquè amb aquesta taxa tenim una gran recaptació fiscal, de fe, és una de les principals fonts d’ingressos fiscals vinculades al turisme. però realment no estem solucionant el problema. D’altra banda, si bé utilitzem la taxa turística, ha de ser atacant problemes i crisis que tenim a la ciutat relacionats amb el turisme.

No obstant això, defensa que la saturació o sobrepoblació no és el problema real del turisme. Està d’acord amb seguir mantenint els alts fluxes de turistes, o creu que s’haurien de reduir?
No, sí que s’han de reduir. La meva opinió és que estem posant l’accent sobre els volums, i d’alguna manera criminalitzant a les masses. Perquè criminalitzar a qui
no té un poder adquisitiu més alt serveix per justificar que necessitem un turisme
de qualitat i l’elitització creixent de les pràctiques d’oci. Però això no significa que el decreixement turístic no passi també per disminuir els fluxos de visitants. Sens dubte hem de disminuir el volum d’arribada a la ciutat, però no hem de posar l’accent sobre les persones que fan turisme, sinó sobre les infraestructures i la mobilitat. El que hem de fer, per exemple, és tenir molt més capacitat de decisió i incidència als comitès i al consell executiu del Port de Barcelona i de l’Aeroport d’El Prat. Hem de decidir: realment necessitem l’ampliació de l’Aeroport? Començar a tancar el debat sobre el tema de l’ampliació ja seria molt important, perquè anem cap a la direcció contrària. I també en referència als creuers, per exemple, que és un sector molt estratiu. Només prohibint els creuers a la ciutat ja ajudaria moltíssim a la pressió turística.

I podria ser positiu per al flux turístic diversificar l’oferta i potenciar alguna tipologia d’allotjament en concret? Per exemple, el turisme rural?
Diversificar la tipologia d’allotjament turístic pot ser, sens dubte, interessant, i a vegades necessari. El problema és que fa falta tenir molt clara la planificació del nostre territori, governar el sector a partir del pla d’usos i entendre realment on sí podem diversificar la tipologia d’allotjament turístic. Tenim molt clar que, per exemple, la Llei 18/2007 i el Decret 158/2012 han provocat un augment de les llicències turístiques a la ciutat de Barcelona, han provocat que la província de Barcelona i sobretot als barris al voltant del centre, rebessin una gran pressió turística. Llavors, moltes vegades pensem en diversificar sempre amb aquesta lògica d’esponjar, i pot ser que el que estem fent és posar una pressió enorme sobre el parc d’habitatge residencial, per exemple. Llavors hem de tenir en compte això.

D’altra banda s’ha plantejat la necessitat de canviar el relat turístic que tradicionalment s’ha venut, el de família prototípica de dos pares i dos fills, i adaptar-lo a les noves realitats familiars com poden ser les famílies monoparentals. Això també està relacionat amb l’elitització del turisme i amb la necessitat de promoure activitats que siguin accessibles per a famílies amb menys recursos econòmics...

Bé, aquest relat i estratègia de comunicació va una mica en la línia d’això del turisme de qualitat. Volem persones que gastin més, volem persones que no embrutin el territori. I és un discurs molt classista, molt elitista, i que va cap a un model de territori súper excloent. Què passa amb els joves? Què passa amb altres tipus de família? Llavors, hem de revisar molt aquesta idea de cap a on anem: malauradament, d’una economia amb una gran concentració de capital i una economia que no pensa realment en els drets dels treballadors i en el fet de tenir oferta i opció d’oci popular i de vacances. Aquesta idea de família o de persones que tenen un alt poder adquisitiu és altament elitista. I s’ha de revisar completament, perquè el dret al descans i les vacances l’ha de tenir tothom.

Turisme de proximitat i alternatives per al Baix Llobregat

També parla vostè de la justícia ambiental i social de la mobilitat. En què consisteix i quines mesures creu que s’haurien d’implementar per aconseguir-la?
Per exemple, atacant dos dels problemes més grans que tenim a la ciutat de Barcelona i al territori del seu voltant, com estem parlant del Baix Llobregat, que és tot allò que podríem denominar els territoris turistificats a Catalunya i que tenen a veure amb crisi d’habitatge i crisi del treball. Tenim un gran problema amb el poder adquisitiu dels treballadors i treballadores que viuen als territoris altament turistificats. I llavors, quan parlem de mobilitat justa, parlem de que s’ha de desmitificar que tothom és turista. No, tothom no és turista. Hi ha gent que viu en diversos barris de Barcelona i a la província de Barcelona que no pot anar de vacances i no arriba a tenir i a estalviar diners per anar de vacances. I si bé hi ha un dret al descans i un dret a la circulació, no hi ha un dret universal al turisme. I, a més a més, hauríem de parlar d’un dret a quedar-nos a la nostra ciutat. Si parlem de mobilitat justa, és important atacar els problemes que tenim als territoris altament turistificats, com és l’habitatge i el treball digne. I després, sens dubte, parlar també d’un problema que tenim amb la qualitat d’aire. En els territoris turistificats, com poden ser els que reben creuers, tenim un gran problema amb la contaminació ambiental.

De fet, si parlem de mobilitat justa, també podríem pensar en la infraestructura que tenim al Baix Llobregat, i que en termes de transport públic i interconnexió municipal és bastant deficient. És a dir, no només pensar en la mobilitat dels turistes, sinó dels ciutadans...
Realment, no podem parlar de mobilitat justa per qui ve de fora i després no tenir serveis bàsics, com pot ser la infraestructura vial per qui viu en aquests territoris o no tenir en compte els problemes que tenim amb el transport ferroviari a la província de Barcelona. Hi ha una cosa que ens ajuda a pensar això, no només en tema d’infraestructura, però també en tema de transició ecològica justa. L’any passat vam tenir un problema enorme amb la sequera, però les piscines dels hotels de 5 estrelles estaven plenes. Se’ns deia als ciutadans i ciutadanes de la ciutat, en campanyes de comunicació, que havíem de ser molt conscients de com utilitzàvem la dutxa i l’aigua a casa. Llavors va una mica en la mateixa línia, el dret a quedar-nos, el dret a tenir possibilitat d’accedir a necessitats bàsiques, com pot ser infraestructura, mobilitat, o recursos mediambientals bàsics, en comparació amb qui ve i s’hosteja en el nostre territori.

I hauríem de poder arribar a un punt mitjà entre satisfer aquesta demanda d’una millor infraestructura per la ciutadania i aconseguir una transició ecològica justa?
I per això falta pensar profundament cap on anem en termes, sobretot, de model econòmic. Un model econòmic que fins ara ha sigut molt extractiu amb els recursos naturals. Llavors, si pensem en noves infraestructures, sens dubte hem de treballar per tenir i per promoure un transport de qualitat, però un transport de qualitat dins un marc de transició ecològica. I probablement, que no sigui depenent del sector del combustible fòssil.

Diria que aquest és un dels reptes més importants que tenim al territori?
Sí. Per això el turisme està completament relacionat amb altres sectors i indústries i no podem pensar en el turisme com un contenidor estanc. No, l’hem de pensar relacionat amb altres economies, amb altres activitats, com pot ser, per exemple, el tema dels transports.

Què entén per una bona gestió i governança del turisme, i quins elements considera clau per avançar en aquesta direcció?

Estem presenciant una primera generació de polítics que ha de governar el turisme. A nivell de l’Estat espanyol, la generació del 2010, entre cometes la generació de “Zapatero”, tenien altres problemes, com el de comunicar el turisme, desenvolupar-lo, o generar més entrada econòmica a partir del turisme. I ara, per primera vegada, tenim les primeres generacions de polítics, tècnics i de gestors que han de governar el turisme. I aquesta generació el que està fent i el que ha fet ha sigut només treballar en solucions tecnicistes a curt termini, perquè és molt difícil decréixer econòmicament en un territori com Barcelona i la zona metropolitana, que són altament dependents de l’economia turística. Llavors, hem de tenir en compte que ja estem davant d’una primera onada de polítiques turístiques, i pensar que cap al futur necessitarem més solucions estructurals i menys solucions que vagin només legitimant el continu creixement del turisme en altres espais o llocs i en altres moments i amb altres productes.