Cayetano Belmonte va arribar a Catalunya amb divuit anys, des de la seva Melilla natal, per començar a treballar a Pegaso, una empresa emblemàtica del motor que va marcar en certa mesura el pols industrial del país. "Vaig venir aquí a treballar i ja m’hi vaig quedar", recorda. El que aleshores era Enasa acabaria sent Iveco, i el que semblava una simple feina es va convertir en una trinxera sindical. En temps de dictadura, Belmonte va començar a moure’s "des de la clandestinitat", convençut que "calia lluitar pels drets dels treballadors". Va pagar el preu del seu compromís: "Em van arrestar alguna vegada", admet, però la seva convicció no es va aturar. Va ser president de la mutualitat de Pegaso i secretari del Comitè Intercentros. La seva vida laboral i sindical van ser, durant dècades, una mateixa causa: la dignitat del treball.

Ja jubilat, continua militant, encara que en un altre front. Des de la presidència de l’Associació de la Gent Gran de Viladecans, lidera una nova batalla: la visibilitat i els drets de les persones grans. "Aquí els casals abans es dedicaven als dominós i poca cosa més. Jo els vaig unir i els vaig dir que calia reivindicar", explica. I ho van fer. Primer per les pensions, quan "aquell 0,25% de Rajoy va ser una provocació", i després per la bretxa digital, les barreres arquitectòniques o la soledat no desitjada. "No pot ser que els bancs no atenguin la gent gran; vam aconseguir que almenys hi hagués horaris per a ells", explica amb orgull. La seva capacitat de mobilització ha fet que, a Viladecans, el moviment sènior tingui veu pròpia, coordinada entre els casals i amb interlocució directa amb l’Ajuntament i el Consell Comarcal. "Volem visibilitat a les institucions, no ser invisibles", afirma. És el seu lema de jubilat combatiu, d’un home que no es resigna a envellir entre el silenci i la burocràcia. Per a Belmonte, la vellesa és política en la seva forma més humana: defensar el dret a continuar comptant.
 

Una generació lluitadora

El seu és un relat de generacions que van haver de lluitar, literalment, per poder reunir-se. "Amb Franco no hi havia llibertats, cap. No et podies ni reunir", recorda. Ho diu amb la serenitat d’algú que ho va viure. Explica com, als blocs de Bellvitge, organitzaven assemblees veïnals clandestines i com la policia els apallissava quan s’oposaven a l’especulació urbanística. "El que avui hi ha als barris s’ha aconseguit amb suor i sang", sentencia. Per això li dol la desmemoria i el desinterès polític dels joves: "A les escoles no s’ha explicat què va ser una dictadura ni el que va costar aconseguir una democràcia".

Belmonte creu que la manca de consciència històrica és a l’arrel de molts mals contemporanis. "La joventut d’avui no té la preparació ni la implicació política d’abans", lamenta. Però no culpa els joves. "El problema és que els pares els hem acomodat. Els hem donat tot allò que nosaltres no vam tenir". Segons ell, aquesta sobreprotecció benintencionada ha creat generacions que "no lluiten contra les injustícies perquè no les han viscut".

Al seu parer, el discurs que enfronta joves i grans és "una trampa". Rebutja la idea que les pensions siguin un privilegi injust davant dels salaris precaris dels qui s’incorporen al mercat laboral. "Les pensions no ens les han regalat. Hem cotitzat tota una vida", recorda. I conclou amb la claredat de qui no tem dir l’obvi: "No es tracta de treure-li al gran per donar-li al jove. Es tracta que els joves reivindiquin el que és seu, com vam fer nosaltres".

Belmonte identifica l’edatisme com una de les noves formes de menyspreu social. "Alguns diuen que els vells cobren massa. Això és parlar des de la ignorància". Però no ho diu amb amargor: creu que la gent gran ha de continuar sent útil. Participa a la Federació de Jubilats de Catalunya (FATEC) i assessora la Unió Comarcal de la UGT de l’Hospitalet. "Volem participar, no ser decorat", repeteix, convençut que l’experiència també és una forma de capital social.

Tampoc defuig parlar de política. "Els extrems, tant de dreta com d’esquerra, sempre són dolents", sosté. I adverteix que les xarxes socials han enverinat el debat públic: "Només hi ha insults per insults, sense cap lògica". Els radicalismes, afegeix, "s’aprofiten dels problemes reals de la gent, com l’habitatge o els salaris baixos". Ho diu amb to d’advertiment: "La democràcia té les seves mancances, però no hem d’oblidar què significa perdre-la".

La mort fa respecte

Amb més de setanta anys, Belmonte no parla de la vellesa com d’un final, sinó com d’una transició. "No sé si és por, però sí que penso que ja estic en via de sortida", admet. Parla de la mort amb una serenitat inquietant, amb el mateix sentit de responsabilitat amb què ha viscut. "Vull fer el meu testament vital i m’inquieta pensar en el deteriorament físic".

Tot i això, no tot és resignació. "Hi ha moments en què fas projectes, excursions, activitats, i no penses en la mort, vols continuar fent coses". Aquest desig de mantenir-se actiu és la seva manera d’envellir. Ho resumeix amb naturalitat: "No es tracta de nostàlgia: m’he adaptat sempre als temps".

També és conscient de les limitacions familiars i socials que corresponen a la responsabilitat de cuidar a les persones grans més vulnerables. "Els fills no poden atendre’ns al cent per cent. No és que no vulguin, és que no poden", reconeix. Per això defensa un nou model d’atenció: "Cal crear residències de veritat, no magatzems de persones".

El sentit de continuar

Quan se li pregunta què faria si fos president, respon sense vacil·lar: "Miraria d’afavorir la gent més vulnerable i més desvalguda". Ho diu sense eslògans. El seu discurs està fet de sentit comú i de memòria. Critica que als grans se’ls expulsi del mercat laboral amb cinquanta anys i als joves se’ls exigeixi experiència. "No té cap sentit que a uns no els contractin per vells i a altres per inexperts". Proposa un espai intergeneracional a les empreses, on l’experiència i l’energia es complementin.

Sobre el futur, manté un realisme gairebé socràtic: "La vida, quan et toqui, et toqui". Rebutja la idea de la immortalitat: "Això de canviar òrgans com si fóssim ninots no és vida", i defensa un envelliment actiu i natural. En la seva filosofia, viure no és allargar l’existència, sinó donar-li sentit.

Una ferida que no s’esborra

Abans de convertir-se en sindicalista i activista social, Cayetano Belmonte va conèixer el dolor de prop. Quan feia el servei militar, va patir un greu accident de trànsit en què va morir la noia amb qui sortia. Ell va estar mesos hospitalitzat i en coma, i aquell episodi va canviar la seva manera d’entendre la vida. «Va ser una dificultat molt grossa; vaig estar ingressat i em va costar molt superar-ho», recorda. Poc temps després va perdre també la seva mare, malalta de càncer, fet que va accentuar el sentiment de “culpa”. Amb els anys, reconeix que aquell doble cop el va fer més empàtic i combatiu. «Ho vaig superar amb el temps, però em va marcar», explica. Potser per això, diu, mai ha deixat de lluitar per la vida dels altres, com si cada causa fos també una manera de redimir la seva pròpia.

Els bancs i la bretxa digital

Un dels fronts més recents que Cayetano Belmonte ha liderat és el de la bretxa digital i el tracte dels bancs envers la gent gran. “No pot ser que els bancs no expliquin res a la gent ni tinguin un horari per atendre’ns”, denuncia. Davant d’aquesta situació, va aconseguir reunir representants de diverses entitats amb l’ajuda de l’Ajuntament. “Vam aconseguir que almenys dos bancs, la Caixa i Cajamar, establissin un horari de tarda per a les persones grans, de tres i mitja a sis”, explica. No tots els bancs s’hi van sumar, però considera que va ser “un pas important”. Belmonte defensa que “no és el mateix que cada casal reclami pel seu compte, que anar tots units amb una sola veu”. La seva lluita no és només per poder fer gestions, sinó per reclamar respecte i dignitat: “A la gent gran ens han de mirar a la cara, no a la pantalla”.