La directora de projectes de la Fundació Àurea fa vuit anys que treballa per millorar la vida de persones en situació de vulnerabilitat. Des de la seva experiència en el món corporatiu fins al seu compromís amb l'àmbit social, defensa una manera d'ajudar basada en l'empatia, l'autonomia i les segones oportunitats. A la imatge que encapçala aquest perfil, Carolina Bonafonte, directora de Projectes de la Fundació Àurea, finalista dels Premis FemImpacte d'AEBALL, la patronal de L'Hospitalet i el Baix Llobregat.

«La majoria de les persones no es vol acomodar: vol volar, tenir autonomia i prendre les seves pròpies decisions», assegura Bonafonte, que té clara la seva manera d'entendre l'ajuda social. Per a ella, acompanyar una persona en situació de vulnerabilitat no consisteix únicament a cobrir les seves necessitats més immediates, sinó a oferir-li les eines necessàries perquè pugui recuperar l'autonomia i construir el seu propi futur.

Vuit anys vinculada a l'ajuda als altres

Dinàmica, empàtica i amb ganes d'aprendre. Així es defineix Bonafonte, que fa vuit anys que està vinculada a la Fundació Àurea. La seva trajectòria professional, però, va començar lluny de l'àmbit social. Es va iniciar en el món del màrqueting, especialment en un vessant relacionat amb la psicologia, la comunicació i la comprensió de les persones. Després va treballar en multinacionals de gran consum, moltes del sector de l'alimentació, i també en l'àmbit energètic.

Durant aquella etapa, el seu interès per les qüestions socials ja era present. En una de les empreses on va treballar, recorda que es plantejava la possibilitat d'aprofitar productes que s'havien de destruir i que podien servir per ajudar persones que els necessitaven. Més endavant, també va participar en grups de treball relacionats amb la pobresa energètica. El seu recorregut professional la va anar acostant progressivament a projectes amb impacte social, fins que va rebre una proposta per incorporar-se a la Fundació Àurea.

Va començar compaginant aquesta activitat amb altres projectes de la seva consultora, però l'arribada de la Covid-19 va suposar un punt d'inflexió. Va decidir deixar la resta de feines i dedicar-se a temps complet a la fundació. «Estic feliç d'haver-ho fet», explica.

Donar peixos mentre ensenyen a pescar

La tasca principal de la Fundació Àurea és millorar la vida de les persones en situació de vulnerabilitat. Per fer-ho, combina la cobertura de necessitats bàsiques amb l'acompanyament cap a l'autonomia. Bonafonte resumeix aquesta filosofia amb una expressió que utilitzen a l'entitat: «Donem peixos mentre ensenyem a pescar». L'objectiu és evitar que les situacions de necessitat es cronifiquin i facilitar que les persones puguin tirar endavant pels seus propis mitjans.

La fundació treballa amb perfils molt diversos, entre els quals hi ha famílies monoparentals, persones grans, persones en situació de sensellarisme i persones migrants. Les seves dificultats també són diferents, tot i que algunes es repeteixen: la manca d'habitatge, els problemes per trobar feina, la pobresa i les barreres administratives.

Bonafonte considera que l'habitatge és un dels principals obstacles per recuperar l'estabilitat. Sense un lloc on viure en condicions dignes, trobar feina i mantenir una rutina es converteix en una tasca molt més complicada. De vegades, les persones han de triar entre pagar una habitació o comprar aliments. També esmenta la pobresa farmacèutica, que pot obligar a decidir entre adquirir medicaments, pagar altres necessitats o mantenir la calefacció.

Talent desaprofitat

A aquestes dificultats s'hi afegeix la situació de persones que arriben a Espanya amb formació i experiència professional, però que troben obstacles per accedir a feines adequades als seus coneixements. Bonafonte posa com a exemple el cas d'un cardiòleg cubà que treballa cuidant persones grans i el d'arquitectes que treballen en una carnisseria. Són situacions que, al seu parer, reflecteixen el talent que pot quedar desaprofitat per les dificultats d'homologació, els processos administratius i la manca d'oportunitats.

Dins de la fundació destaquen dos programes. El primer és AMA, Àurea Medi Ambient, que permet cobrir necessitats bàsiques mitjançant la recuperació de productes: aliments, roba, material informàtic i mobiliari són alguns dels recursos que es posen a disposició de les persones que els necessiten. D'aquesta manera, es contribueix tant a millorar la seva situació com a reduir l'impacte mediambiental.

El segon és APAS, un programa d'acompanyament que ofereix itineraris d'integració social i laboral. La seva finalitat és ajudar les persones a formar-se, trobar feina i avançar cap a una situació en què ja no necessitin recórrer a la cobertura de necessitats bàsiques.

Per a Bonafonte, tots dos projectes són complementaris. No es tracta únicament d'oferir una ajuda immediata, sinó d'acompanyar les persones durant el procés que els permeti recuperar el control de les seves vides.

Acompanyar les persones

Entre les experiències que més l'han marcada, Bonafonte recorda la d'una dona que va arribar a Espanya fugint d'una situació de violència per part de la seva parella, que també la va perseguir fins al país. Aquella experiència havia afectat profundament la seva autoestima i les seves possibilitats de construir una vida independent.

A través del voluntariat i de l'acompanyament rebut per la Fundació Àurea, la dona va anar guanyant confiança i recuperant la percepció de les seves pròpies capacitats. Amb el temps, va aconseguir regularitzar la seva situació administrativa, accedir al món laboral i continuar formant-se. També va aconseguir deixar enrere la relació de violència i millorar les seves condicions de vida.

La seva evolució ha estat especialment significativa per a Bonafonte, que destaca el canvi en la seva expressió i la recuperació de les ganes de viure. La mateixa dona va voler agrair el suport rebut amb un missatge adreçat a l'entitat: «Fundació Àurea, sou el meu far, la meva guia; m'heu ajudat moltíssim».

Conèixer les persones per començar a empatitzar

L'experiència de Bonafonte li ha permès conèixer de prop realitats molt diferents. Per això, considera que una de les principals barreres socials és la manca de coneixement sobre les circumstàncies que travessen les persones en situació de vulnerabilitat.

«Quan coneixem les persones, és més fàcil empatitzar», afirma. Per explicar-ho, recorda les activitats de voluntariat corporatiu que organitzen amb empreses. De vegades, treballadors de companyies acostumades a entorns molt diferents s'acosten a la fundació i coneixen directament les històries de les persones que atenen. Segons explica, aquest contacte canvia la imatge prèvia que alguns tenien sobre la vulnerabilitat i sobre les persones que la pateixen.

També destaca la importància de no establir una separació entre «nosaltres i ells». Segons la seva opinió, totes les persones formen part d'una mateixa societat i poden necessitar ajuda en algun moment de les seves vides. «Tots som un», resumeix.

Acostar realitats

Aquesta voluntat d'acostar realitats també és present en la relació de la fundació amb les empreses. Bonafonte defensa que la col·laboració ha de beneficiar totes les parts. Les entitats reben productes que poden aprofitar, mentre que les empreses redueixen costos de destrucció, poden obtenir desgravacions fiscals i reforcen les seves polítiques de sostenibilitat.

En aquest sentit, té clara la diferència entre recuperar productes aprofitables i gestionar residus. La fundació no accepta articles que no estiguin en condicions dignes, perquè considera que la qualitat dels recursos també forma part del respecte cap a les persones que els reben. «Nosaltres no som un gestor de residus, sinó un catalitzador de productes que mereixen una segona oportunitat», explica.

Finalista dels Premis FemImpacte

La Fundació Àurea ha estat finalista dels Premis FemImpacte en la categoria d'impacte social. Tot i que el premi finalment va recaure en la Fundació CordiBaix, Bonafonte valora molt positivament la participació. Per a ella, el reconeixement va permetre que altres empreses i entitats coneguessin la feina que fan i es poguessin plantejar col·laborar-hi.

També destaca la importància de la cooperació entre organitzacions del tercer sector. Considera que els èxits d'una entitat poden beneficiar el conjunt i posa com a exemple la relació amb altres organitzacions especialitzades en àmbits en què la Fundació Àurea no treballa directament, com ara la discapacitat.

La fundació, que va néixer el 2009, va començar a desenvolupar projectes propis a partir del 2020, coincidint amb la pandèmia. Des d'aleshores, ha passat de tenir dos treballadors a comptar amb una plantilla d'unes quinze persones, a més de voluntaris. Actualment recupera al voltant de 100.000 quilos d'aliments al mes.

Aquest creixement també planteja nous reptes. Bonafonte assenyala la importància d'organitzar els processos, avançar en la digitalització i créixer de manera sostenible. Entre els seus objectius de futur hi ha la possibilitat de traslladar el model de la fundació a altres territoris o àmbits.

Una feina amb sentit social

Però, més enllà dels projectes i les xifres, el que manté la seva implicació és el sentit que troba en la seva feina. Quan parla de les persones que acompanya, insisteix que també aprèn d'elles. Recorda especialment un jove de 22 anys que vivia al carrer i que, quan parlava de la seva edat, ho feia com si en tingués 45. Havia passat bona part de la seva infància sense el suport de la família i vivia al carrer des dels deu anys. Per a Bonafonte, experiències com aquesta mostren que les vivències poden ensenyar molt més del que reflecteixen els títols acadèmics.

Quan se li pregunta què és el que més l'ha marcada de la seva feina, respon que «no té preu» llevar-se cada dia per ajudar a millorar la vida d'altres persones. Davant dels qui asseguren que deixarien de treballar si els toqués la loteria, ella ho té clar: «Jo no em jubilaria».

Parla de la seva feina com una activitat que l'omple i en què sent que pot aportar alguna cosa a la societat. Ho relaciona amb el concepte japonès d'ikigai, que descriu com trobar un lloc on fer alguna cosa que un coneix, que aporta valor i per la qual rep una remuneració.

Potser per això, quan explica què li agradaria que la societat comprengués sobre les persones que ajuda, torna a la mateixa idea que travessa tota l'entrevista: la necessitat d'empatia i d'entendre que ningú no està completament separat dels altres. Per a Carolina Bonafonte, les segones oportunitats no són únicament una qüestió de recuperar aliments o productes, sinó també d'ajudar les persones a recuperar els seus projectes, les seves decisions i les seves ganes de viure.