Nascuda a l’Hospitalet, Maria del Carme Rimbau Cabrera va créixer entre caixes de fruita, rialles de mercat i una vida de barri que avui, diu, “gairebé ha desaparegut”. L’espai que la va veure créixer és també el que l’ha empès tota la vida a comprometre’s amb la seva gent i amb la memòria col·lectiva. La seva infantesa va transcórrer entre la parada de verdures que els seus pares tenien al mercat. Aquell territori d’olors i veus li va ensenyar què vol dir comunitat: cuidar, escoltar, formar part d’un teixit que sosté molt més que el comerç del dia a dia. Encara avui, quan torna al mercat, diu que és com obrir un calaix ple de records que no s’esborren.
 

Els primers passos laborals

Rimbau va començar a treballar amb només dotze anys en un forn del barri. No ho feia per obligació, sinó per voluntat: volia ajudar, ser útil, demostrar-se que podia assumir responsabilitats. Aquell primer contacte amb el món adult li va donar disciplina i independència, dues qualitats que l’han acompanyat tota la vida.

Amb els anys va entrar en el món de les oficines i va treballar en empreses com Tractaments Tèrmics Fènix o Indo, on va descobrir un ritme de feina més industrial i una manera diferent d’entendre les relacions laborals. La seva etapa en una administració de loteria va ser, potser, la més singular. Recorda el somriure de la gent que comprava números amb l’esperança de canviar el destí, però també la tristesa d’aquells que mai no van veure arribar la fortuna. Paradoxalment, un dia va tocar un primer premi al seu grup de treball.

El salt institucional al Parlament 

El gran salt professional va arribar quan va entrar a treballar al Parlament de Catalunya, de secretària durant cinc anys, entre 1995 i 1999. Una etapa exigent, intensa i que la va fer créixer. Allà va aprendre que en política “no et pots confondre ni d’una coma”, perquè una coma pot canviar el sentit d’una llei. Aquell període la va marcar profundament i li va confirmar que el servei públic és una responsabilitat que s’exerceix amb rigor, discreció i respecte.

La política, però, havia arribat molt abans. Al costat del seu marit, va decidir quin projecte defensava millor els seus valors. Va militar al PSUC, i, posteriorment, a Iniciativa per Catalunya, on va treballar durant quinze anys. Segueix adherida al PSUC. Va portar temes d’organització, finances i causa animalista. La seva política, diu, sempre ha estat la política dels passadissos, del carrer, de parlar amb tothom i escoltar més que imposar. Per això li dol l’ambient actual, massa marcat per la crispació i l’espectacle.

L'ànima del Centre d’Estudis de l’Hospitalet

El seu vincle més profund amb la ciutat, però, és el cultural. El Centre d’Estudis de l’Hospitalet és gairebé la seva segona casa. Primer com a sòcia del Cineclub i, amb el temps, com a presidenta del Centre d’Estudis. Ho explica amb una barreja de respecte i orgull: “És una institució molt seriosa, molt rigorosa; hi ha gent que en sap molt, gent compromesa”, afirma. I afegeix: “Forma part de la nostra memòria com a ciutat.” Rimbau defensa que preservar la història local és preservar la identitat dels veïns, i per això participa també en entitats com Òmnium Cultural, FIC, la Plataforma per la Llengua i el projecte per restaurar el Castell de Bellvís.

Dol, resistència i llengua

Però l’Hospitalet que ella tant estima ha canviat. I ho diu amb una tristesa continguda: “La ciutat que jo vaig conèixer ja no existeix.” La massificació, els pisos turístics i la pressió immobiliària han fet desaparèixer comerços històrics i la vida de barri que donava cohesió. No parla des de la nostàlgia buida, sinó des de la consciència que la quotidianitat també és patrimoni.

La llengua catalana és un altre dels seus compromisos. Parlar en català als nouvinguts és, per a ella, una forma de respecte i integració, no una barrera. Li dol veure com molts catalanoparlants canvien automàticament al castellà, i alerta que això debilita la transmissió natural de la llengua.

Rimbau parla sovint de la vida amb una maduresa tranquil·la. Mirant enrere, es diria que no cal patir ni córrer tant, que cada etapa té el seu ritme. Alhora, continua activa: vol aprendre anglès, seguir formant-se a la Universitat de l’Experiència i ordenar una col·lecció de cartes de guerra que els seus pares es van escriure, i que considera “un tresor sentimental i històric”.

Quan pensa en com li agradaria ser recordada, no diu cap càrrec ni cap mèrit concret. Només això: “Com una bona persona; com ho eren els meus pares.” I potser aquí hi ha l’essència de Carme Rimbau: una dona que ha treballat sempre amb honestedat, que ha estimat i estima la seva ciutat sense fer soroll o fen-l’hi i que ha dedicat dècades a preservar el que alguns ja no miren. Una dona que aporta llum, encara que sigui petiteta, allà on ha passat i passa.
 

Arrels de mercat a la infantesa

Carme Rimbau (L’Hospitalet de Llobregat, anys 50) va créixer al mercat municipal on els seus pares tenien una parada de fruites i verdures. Va començar a treballar als 12 anys en un forn del barri i, posteriorment, va passar per diferents oficines i empreses. Va ser militant del PSUC i d’Iniciativa per Catalunya, on va desenvolupar tasques internes durant més de quinze anys. Entre 1995 i 1999 va treballar al Parlament de Catalunya. Actualment, és presidenta del Centre d’Estudis de l’Hospitalet i participa en diverses entitats culturals i lingüístiques

Lluita i consciència feminista

Rimbau ha viscut discriminacions laborals pel fet de ser dona casada, una realitat habitual en la seva generació. Aquesta experiència l’ha empès a defensar amb força la independència econòmica i professional de les dones. Sempre transmet a les més joves un missatge clar: no acceptar límits que no els corresponen i obrir-se camí amb determinació i autonomia.