En una generació marcada per la postguerra, la migració interna i les desigualtats de gènere, Carme Cols i el Pitu Fernàndez, mestres i referents pedagògics, expliquen com van contribuir a transformar l’educació catalana durant més de quatre dècades. Tots dos reivindiquen un passat de lluita col·lectiva, innovació i compromís social que, segons expliquen, encara avui continua interpel·lant-nos.
La Carme ho resumeix amb una frase que és gairebé una declaració vital: “Tot el que hem viscut ho hem fet amb molta il·lusió; per això no tenim nostàlgia.” Ambdós treballaven amb la generació del "baby-boom", “movent-se barri a barri, pell a pell, per arribar a tothom”, diu la Carme. Era el canvi del franquisme a la democràcia i tot s’havia de construir des de zero. “Hi havia portes que es tancaven i portes que s’obrien”, recorda ella, “però érem tan atrevits i insistents que avui dia portem a la pell el record d’aquells anys de lluita”.
En Pitu ho contextualitza en la força del moviment pedagògic: els anys setanta van ser clau. Les escoles d’estiu de Rosa Sensat congregaven milers de mestres de tota Espanya. “Allà vam descobrir la història educativa de Catalunya, vam llegir, viatjar i començar a qüestionar-nos tot”. Aquella experiència els va permetre construir una metodologia pròpia i aplicar-la a les famílies i comunitats amb què treballaven.
“No hi havia prohibicions, hi havia participació i fèiem coses molt atrevides per connectar amb la gent” afirma Cols, que reconeix que aquest esperit col·lectiu s’ha afeblit: “Abans les persones s’implicaven molt; ara hi ha por”. Considera que la generació actual ha perdut la cohesió i la força mobilitzadora que havien caracteritzat les primeres lluites.
La influència italiana a les escoles catalanes
La parella recorda també la influència del pedagog Loris Malaguzzi, un psicòleg educatiu italià que va crear el model educatiu “Reggio Emilia”. L’any 1980, va fer una exposició a Barcelona, anomenada “L'occhio se salta il muro”, per explicar en què es basava aquest model, el qual buscava defensar una educació que fomenti la creativitat i curiositat innata dels nens per desenvolupar el seu potencial. Carme Cols va treballar de la mà del psicòleg, i arran d'això va començar a interessar-se per la importància dels elements naturals en l’educació. A finals dels vuitanta, la Carme, va rebre el Premi Ciutat de Barcelona.
Mobilització arreu d’Espanya
La parella ha sabut veure els espais exteriors de les escoles i com aquests poden ser habitables d’una altra manera: “Volem compartir la inquietud de repensar els espais exteriors amb el desig de crear entorns naturals de salut i benestar”, expliquen al seu blog. En jubilar-se, van decidir continuar treballant de manera voluntària, assessorant escoles i viatjant per Espanya per incorporar criteris d’habitabilitat, natura i comunitat en els entorns escolars. “Nosaltres hem volgut que l’educació no sigui un espai per enriquir-se, sinó per millorar la comunitat”, resumeixen.
Fortaleses enmig de la rigidesa
En Pitu diu que “l’escola és un sistema tan encarcarat, que costa molt fer passes endavant”. El que es fa sempre es posa en dubte. Tot i això, destaca dues coses importants que està fent l’escola a Catalunya: la primera és el treball de la llengua catalana, perquè totes les escoles ensenyen amb el mètode d'immersió lingüística i, per tant, tots els infants treballen el català a les aules. Considera que l’escola és un element fonamental per mantenir la salut de la llengua catalana. I el segon aspecte important, és l’acollida tan potent que estan fent les escoles amb tota la immigració que hi ha hagut aquests últims anys. Sense aquest col·lectiu de gent, ens hauríem quedat molt endarrerits en el sistema educatiu.
Intergeneracionalitat com a camí de futur
També la parella qüestiona la manera com la societat tracta la gent gran. “No estem d’acord amb les activitats pensades només per a la gent gran”, diu la Carme. Aposten per projectes intergeneracionals on petits, joves i grans comparteixin vida i aprenentatges. Per tant, rebutgen residències que infantilitzen o despersonalitzen. Quan més discriminats se senten, és quan els diferencien dels altres pel fet de ser grans. Afirmen que les persones grans són capaces d’adaptar-se a les tecnologies i que cal lluitar contra aquesta mirada que els fa petits. Continuant amb aquest projecte intergeneracional, destaquen la importància de “donar pas a les noves generacions”. És fonamental que l'experiència de la gent gran estigui present en els camins de la gent jove, per aconsellar-los i acompanyar-los, però se’ls ha de deixar que s’equivoquin perquè puguin aprendre, afegeixen. Destaquen el paper del savi i creuen que han de saber escoltar als joves, i d’aquesta manera, donar pas als que arriben.
La Carme Cols, nascuda al Bages l’any 1948 i el seu marit, en Pitu Fernàndez, de Cornellà i nascut l’any 1950, formen una de les parelles pedagògiques més influents del Baix Llobregat.
Ella, mestra, sempre ha tingut aquesta vocació per ensenyar als infants. De jove, abans d’exercir la seva tasca com a mestre a escoles, va començar a anar a l’esplai, on gràcies al tracte amb els nens i nenes d’allà, va adonar-se del que realment l’apassionava. A finals dels anys vuitanta, va rebre el Premi Ciutat de Barcelona.
La Carme va destacar per la introducció dels elements naturals als espais escolars. Va començar a fer cursos com a formadora per a mestres sobre la importància d’aquests elements a l’escola bressol.
En Pitu, mestre i especialista en tecnologia educativa, quan tenia entre setze i disset anys, va organitzar-se amb els seus companys d’adolescència en un centre social dirigit per uns capellans que eren molt revolucionaris. Ell va començar tocant la guitarra a les misses, i més tard, va crear el seu propi grup de folk. Tot aquest ambient va connectar amb la lluita del moviment obrer i social del seu barri d’Almeda a principis dels anys setanta, quan ja començaven a tremolar els fonaments del franquisme.
En tornar de la mili, la primera feina que va trobar va ser de mestre, mai ho havia provat, però el seu afecte pels nens va fer que s'enganxen a aquesta professió. Va formar-se a un centre de recursos pedagògics, on es va especialitzar en temes de tecnologia educativa. Gràcies a això, tots dos van poder donar pas a la seva pàgina web “El nou safareig”, per aconseguir mobilitzar el moviment de l’educació infantil. De principis del segle XXI i per “compartir la inquietud de repensar els seus espais exteriors amb el desig de crear entorns naturals de salut i benestar”, segons expliquen al propi blog.
Fotografia d’en Pitu i la Carme el 2025
Transformar espais per canviar infàncies
La trajectòria de Carme i Pitu demostra que l’educació no és només un contingut curricular, sinó un ecosistema de relacions, espais i comunitat. La seva aposta pels entorns naturals. Reivindiquen que els espais exteriors poden transformar la manera d’aprendre i conviure, i que la presència de la natura és clau en el benestar infantil, per exemple, fent horts als patis de les escoles. També defensen que la vellesa no ha de ser mai motiu de segregació: “no estem d'acord amb la metodologia de fer activitats només per la gent gran”, afirma Cols, perquè, argumenta que la coexistència entre infants i persones grans genera aprenentatges, autoestima i comunitat.
Per això, rebutgen models que infantilitzen la gent gran i aposten per espais on totes les edats comparteixin vida. Com a professionals de l’educació, també destaquen la importància de donar pas al món laboral a les noves generacions que arriben. “Un gran savi sempre sap escoltar als joves, i sap deixar que s’equivoquin”, asseguren. L'experiència de la gent gran pot fer un acompanyament, fins i tot arribant a aconsellar, però mai han de construir el seu propi camí.
Tornar al llistat 
