Assumpta Lecha va néixer el 1951 i es va criar a l’Eixample barceloní, en una família de classe mitjana que vivia intensament el carrer i el veïnatge. Encara avui recorda aquella etapa com un petit paradís urbà on tothom es coneixia i es feia comunitat. Ho resumeix amb un somriure i una frase que repeteix sovint: “Es feia molta comunitat, va ser una etapa molt bonica, Ildefons Cerdà ja va pensar a fer l’Eixample per crear un ambient de cohesió social, comunitat i veïnatge”. Aquell espai físic va ser per a ella molt més que un barri: va ser una primera escola de convivència.

Als catorze anys, però, la mort del seu avi va precipitar el trasllat familiar a Gràcia. El canvi, imposat per la tradició de tenir cura de l’àvia, va ser emocionalment abrupt. “Vaig créixer a l’Eixample i em va costar assimilar el canvi en una etapa de tants canvis”, confessa. Gràcia li va semblar “un altre món”, menys càlid, menys conegut, un trencament en la seva adolescència.

Durant aquells anys va estudiar magisteri, decisió que, com tantes noies de la seva generació, no va prendre ella. “Abans no es triava i menys les nenes. Ho van decidir la meva mare i la meva tieta”, explica amb naturalitat. Fins i tot recorda l’argument que va rebre: “Per tenir cultura general i així també podràs casar-te amb un metge o un arquitecte”. 

Però el que podia haver estat un camí d’inèrcia es va convertir en un punt d’inflexió. En aquells estudis va topar amb professors d’història i filosofia que obrien finestres al pensament crític: “Van ser bons referents… jo venia d’una escola de monges on semblaven paramilitars”. Aquell contrast pedagògic la va definir: “Vaig decidir que jo seria una mestra que escolta als seus alumnes i que ensenya a fomentar el pensament crític. Aquella etapa em va marcar molt”.

Experiència reveladora

Amb només dinou anys va arribar a Cornellà per treballar a una escola del barri d’Almeda. Els seus pares, amb la mirada centralista de la Barcelona d’aquell temps, s’hi van oposar força: “Pensaven que el Baix Llobregat era com el Bronx”. Però l’experiència va resultar reveladora. Allà va trobar un ambient ric, divers i compromès amb els barris. Va viure la riuada del 1971, una ferida col·lectiva que encara rememora: “Encara recordo l’olor del fang… els nivells de solidaritat van ser enormes”.

La seva trajectòria professional va continuar entre escoles i municipis: l’Escola Europa, les escoles actives del CEPEC, i més endavant els ajuntaments de Cornellà, Sant Feliu i El Prat. Va ser regidora d’educació, tècnica municipal i finalment cap d’educació fins a la jubilació. Una vida professional intensa, de gestió constant, que la va portar a valorar especialment el moment de retirar-se: “La jubilació va ser un alleujament, ja em començava a atabalar perquè anava esgotada”. Però fer poc no és una opció per a ella: “Soc un cul inquiet, sempre faig alguna cosa… per estar distreta i ajudant els altres”.
 

La quarta edat i els reptes del present

Assumpta parla de l’envelliment amb una maduresa optimista: “Ara estem parlant de la quarta edat… la vida s’ha allargat i gairebé la jubilació i la vellesa s’ha convertit en unes de les millors etapes de la vida”. Té clar que la manera d’envellir és un reflex de la vida viscuda: “De la meva generació hi ha gent molt feliç, un envelleix com ha viscut”. Sap que no tothom té la mateixa sort, però també reivindica el paper de la solidaritat entre persones grans.

Tot i això, apunta preocupacions estructurals. La primera, la sostenibilitat del model laboral: “Hi ha joves que no treballen seriosament fins als 30, però després la jubilació està als 65… això pot arribar a ser insostenible”. I alerta sobre la necessitat de revisar el sistema educatiu i professional perquè els joves puguin accedir amb més facilitat a feines estables i dignes. El desprestigi històric de la formació professional l’indigna: “Realment són un pilar fonamental… i encara hi ha perjudicis que poden fer que se seleccioni algú només per on ha estudiat”.

També rebutja obertament el discurs adultista que sovint criminalitza la joventut: “Em posa molt nerviosa quan una persona gran es posa a criticar els joves… també són les nostres conseqüències d’alguna manera”. Considera que s’ha sobreprotegit massa i que això ha generat fragilitats, però defensa que la majoria de joves són sensibles, preparats i compromesos. “La gent jove m’encanta… crec que era més fàcil ser jove quan jo era jove que ara”, afirma amb convicció.

“Em posa molt nerviosa quan una persona gran a qualsevol reunió o assemblea es posa a criticar els joves”

Tecnologia, educació i vincles humans

Si hi ha un tema que emociona i preocupa Assumpta a parts iguals és la tecnologia aplicada a l’educació i la vida quotidiana. No és tecnòfoba, però sí crítica: “No soc negativisme, tot el que sigui per millorar la qualitat de vida, endavant. Però és un sistema molt pervers, perquè les persones s'acostumen i no desenvolupen el pensament”. L’angoixa que transmet quan parla de l’addicció digital és palpable: “Pot crear addicció o fins i tot soledat no desitjada”.

El punt que més la inquieta és la desconnexió emocional que observa en els infants: “Ara veus pares que estan amb els seus nens pels carrers i estan amb el mòbil… és molt trist”. Insisteix que el problema no és la tecnologia en si, sinó l’ús acrític i descontrolat. Per això reclama sentit comú i educació digital basada en l’equilibri: “No cal ser radical negacionista… s’ha de buscar un equilibri”.

A escala educativa, reivindica la presència humana com a eix fonamental: “A les persones se les ensenyen les persones… una màquina no pot substituir el mestre”. Considera que les escoles han de millorar els codis ètics i normatius per gestionar la intel·ligència artificial i els dispositius, però sempre preservant la funció relacional del docent.

“S’ha d’apostar per un ús responsable de les tecnologies, tampoc cal ser radical negacionista i no deixar als fills utilitzar el mòbil o els ordinadors”

Assetjaments escolars han existit sempre

Assumpta també subratlla el paper imprescindible de les famílies: “La família pel jovent és molt important, i les escoles no les poden suplir”. Parla de valors, d’higiene, de respecte, d’educació emocional… aspectes que considera bàsics i que s’han de teixir a casa.
Quan reflexiona sobre el record del passat, admet que alguns problemes, com l’assetjament escolar, sempre han existit, però remarca que ara almenys es visibilitzen. “Abans ningú esmentava res i la família encara et recriminava haver patit abús”.

El seu balanç vital és clar: optimista, realista i profundament humanista. A la seva jo de jove li diria: “Ser responsable o no tan impulsiva, i més centrada cap als estudis… potser li diria que obrís un restaurant”. Ho diu rient, però amb aquella serenor de qui ha viscut molt, amb coherència i amb el desig constant de construir comunitat, just com en aquell Eixample on va créixer.

Tecnologies a l’aula: entre l’eina i el perill

Per a Assumpta Lecha, la tecnologia és una aliada amb riscos evidents. No la rebutja, però alerta sobre un ús que substitueixi el pensament i els vincles. Reconeix que les eines digitals poden millorar la qualitat de vida, però adverteix: “És un sistema molt pervers, perquè les persones s’acostumen i no desenvolupen el pensament”.

Quan parla de l’escola, és contundent: la presència d’un docent no es pot reemplaçar. “A les persones se les ensenyen les persones… una màquina no pot substituir el mestre”. Per això defensa que els centres educatius han de reforçar els codis ètics sobre l’ús de dispositius i de la intel·ligència artificial, no només per evitar distraccions, sinó per garantir una educació crítica i humana.

Assumpta també veu la tecnologia com un risc de soledat i de desconnexió. Ho resumeix amb una escena quotidiana que la commou: “Veus pares amb els nens i estan amb el mòbil… és molt trist”. Reivindica la necessitat d’un equilibri, evitant tant el negacionisme com el consum il·limitat. Per a ella, la clau és clara: tecnologia sí, però amb criteri, amb formació i sense perdre el component relacional que estructura qualsevol aprenentatge.
 

Generacions i responsabilitat compartida

Assumpta Lecha observa les relacions entre generacions amb una mirada conciliadora però exigent. Rebutja frontalment els discursos que criminalitzen la joventut: “Em posa molt nerviosa quan una persona gran critica els joves… també són les nostres conseqüències”. Considera que els adults han sobreprotegit massa i que això ha generat inseguretats, però això no justifica estigmatitzar els qui arriben.

Pel que fa al futur laboral, expressa preocupació per un model que pot acabar sent insostenible: “Hi ha joves que no treballen seriosament fins als 30, però després la jubilació està als 65”. Reclama una revisió profunda del sistema formatiu i laboral perquè els joves puguin desenvolupar-se a temps i amb condicions dignes.
També defensa amb fermesa la importància de la família com a primer espai educatiu: valors, respecte i convivència són, per a ella, responsabilitats domèstiques que no es poden delegar només a l’escola.

Malgrat els reptes, manté un optimisme actiu: “La gent jove m’encanta… crec que era més fàcil ser jove quan jo era jove que ara”. La seva visió recupera un fil essencial: la convivència entre generacions només funciona quan hi ha diàleg, humilitat i consciència mútua.