L’expulsió de les persones grans i la precarització dels joves
Antonio García Fernández dibuixa un panorama laboral marcat per un desequilibri estructural que castiga simultàniament dues generacions. Des de la seva experiència sindical, sosté que el mercat de treball actual funciona amb una lògica implacable: “s’expulsa els treballadors grans perquè són cars i es contracta joves mal pagats”. No es tracta, segons ell, d’una casualitat ni d’un fenomen puntual, sinó d’una estratègia empresarial assumida com a normalitat.
García insisteix que l’edat s’ha convertit en un factor d’exclusió laboral, especialment en els trams previs a la jubilació. “Una persona gran que perd la feina abans de jubilar-se té moltíssimes dificultats per tornar a trobar feina”, explica, assenyalant una etapa vital en què el sistema deixa d’oferir segones oportunitats. Aquesta expulsió no només afecta a les persones, sinó també les mateixes empreses, ja que “l’experiència es menysprea, tot i que sigui clau per a la productivitat de l’empresa”.
El sindicalista subratlla que el problema no és la incorporació de joves, sinó l’absència d’equilibri generacional. “Té tant dret una persona gran a treballar fins a la seva edat de jubilació com un jove a entrar i aprendre. El que falta és equilibri”, afirma. Tanmateix, la pràctica habitual és una altra: “les empreses acomiaden una persona gran perquè cobra més i, amb aquests diners, contracten dos o tres joves, encara que això perjudiqui la qualitat de la feina”.
Aquesta lògica té conseqüències a llarg termini. La precarització juvenil impedeix cotitzar de manera estable i compromet el futur del sistema. Per això adverteix que “si no cotitzen quan són joves, després no tindran dret a una jubilació digna”. En la seva anàlisi, la frase que resumeix el problema és contundent: “el sistema perjudica les persones grans perquè són ‘cares’ i els joves perquè són barats”.