Antonio García Fernández va néixer a Granada, però va arribar a Castelldefels amb tretze anys, una edat marcada per un cop dur que ell identifica com el punt d’inflexió de la seva vida. “La pèrdua més gran va ser la mort de la meva mare quan tenia 13 anys”, recorda, un fet que el va obligar a madurar ràpidament. Va començar a treballar amb només catorze anys i va passar per cinc empreses diferents fins que, l’any 1992, l’última va tancar i va quedar alliberat per dedicar-se plenament al sindicat i l’assessorament.

La seva vinculació amb Comissions Obreres s’inicia en plena clandestinitat. Explica que “vaig ser enllaç sindical durant el franquisme” i que el 1977 va entrar a CCOO quan encara no estaven legalitzades. Amb el temps, es va formar en dret laboral mitjançant cursos amb la Universitat de Barcelona, una formació pràctica que li va permetre assessorar en convenis, negociació col·lectiva i conflictes laborals.
 

Immigració, pensionistes i vocació de servei

Des de l’any 1993, Antonio García ha dedicat bona part de la seva vida a l’assessorament en immigració a diferents municipis del Baix Llobregat. Ho defineix com una tasca vocacional, explicant que “en molts llocs ho vam fer fins i tot sense cobrar”. Aquest compromís s’ha mantingut al llarg dels anys i continua col·laborant de manera voluntària en l’àmbit dels pensionistes, després d’haver estat secretari general del col·lectiu a la comarca.

Quan fa balanç de la seva trajectòria, no dubta a afirmar que ha tingut èxit, no en termes materials, sinó vitals. “He fet el que m’ha agradat i ningú m’ha portat de la mà”, assegura, reivindicant una autonomia construïda a base d’esforç i coherència personal.

Joventut, educació i desinformació

García Fernández observa amb esperit crític la formació de les noves generacions. Considera que “avui als joves se’ls ensenya tecnologia, però no cultura general ni pensament crític”, un dèficit que, segons ell, té conseqüències greus. Posa exemples concrets, com adolescents que no saben situar ciutats al mapa, per il·lustrar una pèrdua de coneixement bàsic.

Aquesta mancança es veu agreujada per l’impacte de les xarxes socials i la desinformació. “La gent es creu més la mentida que la veritat”, afirma, tot assenyalant que no hi ha hagut una educació política suficient per distingir-les. Segons ell, les xarxes i alguns mitjans contribueixen a una crispació constant que empobreix el debat públic.

Edatisme, treball i pensions

En relació amb l’edatisme, Antonio García denuncia que “molts ni tan sols saben què significa”, i reclama una major tasca pedagògica per part de les administracions. També posa el focus en la discriminació laboral, advertint que sovint “s’expulsa treballadors grans perquè són cars” mentre es contracta jovent en condicions precàries, menyspreant una experiència que considera clau per a la productivitat.

Pel que fa a les pensions, es mostra contundent afirmant que “les pensions són sostenibles” i defensa el paper de la immigració com a element necessari per al sistema, tot i que molts immigrants no arribin a cobrar una pensió. En aquest sentit, considera que cal una regulació clara i justa.

Tecnologia, regulació i consell

Antonio García també reflexiona sobre la intel·ligència artificial, que veu amb una barreja d’esperança i recel. Defensa que “la IA és positiva si serveix per millorar la feina i la vida familiar”, però insisteix que cal una regulació estricta. Si la tecnologia substitueix treballadors, afirma, les empreses haurien de contribuir més al sosteniment del sistema.

En el seu temps lliure, troba en la pesca un espai de calma i concentració. No té parella ni fills, però manté una vida plena a través de la seva activitat social i assessora, que defineix com una passió. Si hagués de donar un consell als joves, ho té clar: “ningú defensarà els teus drets per tu”, una idea que resumeix tota una vida de lluita i coherència.
 

L’expulsió de les persones grans i la precarització dels joves

Antonio García Fernández dibuixa un panorama laboral marcat per un desequilibri estructural que castiga simultàniament dues generacions. Des de la seva experiència sindical, sosté que el mercat de treball actual funciona amb una lògica implacable: “s’expulsa els treballadors grans perquè són cars i es contracta joves mal pagats”. No es tracta, segons ell, d’una casualitat ni d’un fenomen puntual, sinó d’una estratègia empresarial assumida com a normalitat.

García insisteix que l’edat s’ha convertit en un factor d’exclusió laboral, especialment en els trams previs a la jubilació. “Una persona gran que perd la feina abans de jubilar-se té moltíssimes dificultats per tornar a trobar feina”, explica, assenyalant una etapa vital en què el sistema deixa d’oferir segones oportunitats. Aquesta expulsió no només afecta a les persones, sinó també les mateixes empreses, ja que “l’experiència es menysprea, tot i que sigui clau per a la productivitat de l’empresa”.

El sindicalista subratlla que el problema no és la incorporació de joves, sinó l’absència d’equilibri generacional. “Té tant dret una persona gran a treballar fins a la seva edat de jubilació com un jove a entrar i aprendre. El que falta és equilibri”, afirma. Tanmateix, la pràctica habitual és una altra: “les empreses acomiaden una persona gran perquè cobra més i, amb aquests diners, contracten dos o tres joves, encara que això perjudiqui la qualitat de la feina”.

Aquesta lògica té conseqüències a llarg termini. La precarització juvenil impedeix cotitzar de manera estable i compromet el futur del sistema. Per això adverteix que “si no cotitzen quan són joves, després no tindran dret a una jubilació digna”. En la seva anàlisi, la frase que resumeix el problema és contundent: “el sistema perjudica les persones grans perquè són ‘cares’ i els joves perquè són barats”.

Desinformació, xarxes socials i absència de pensament crític

Antonio García Fernández analitza el paper de les xarxes socials amb una mirada crítica centrada en la manca de formació ciutadana per interpretar la informació. Segons ell, un dels grans problemes del moment actual és que “la gent es creu més la mentida que la veritat”, una afirmació que vincula directament a dèficits educatius i polítics. En aquest sentit, adverteix que “no estem preparats políticament ni educats per distingir què és veritat i què és mentida”.

García assenyala que les xarxes socials han esdevingut un espai on la desinformació circula sense filtres. “A les xarxes socials es diu qualsevol cosa i molta gent s’ho creu sense contrastar”, explica, tot afegint que sovint “es creu més a qui crida més fort, encara que estigui mentint”. Aquesta dinàmica, segons ell, es veu reforçada per determinats mitjans de comunicació que “només repeteixen mentides sobre mentides”.

El problema de fons, insisteix, és estructural. “No s’ensenya a contrastar la informació, i això fa que la gent es cregui qualsevol cosa que veu en una pantalla”. Aquesta absència d’esperit crític té conseqüències greus per a la qualitat democràtica, ja que “avui es dona per vàlida una informació només perquè surt a les xarxes o a la televisió, i això és molt perillós”.