L’Amparo Poveda va néixer a Alberic, un poble de València. Quan tenia vuit anys la seva família va emigrar a Catalunya buscant feina i estabilitat, un camí compartit per milers de famílies de l’època. Recorda perfectament l’arribada: una habitació petita a la Rambla, compartida per quatre persones, on “dormíem totes amuntegades al mateix llit i el meu pare dormia a terra”. Diu que aquella etapa “va ser molt humil”, però també la que li va forjar el caràcter.

El treball va arribar molt aviat. Als deu anys ja feia puzles de cartró en una casa, i als dotze va entrar a la primera fàbrica tèxtil. Per poder-hi accedir va mentir i va dir que tenia tretze anys. Quan ho van descobrir, ningú la va renyar; al contrari, explica que “sempre he estat molt treballadora i em tenien estima”. Fins i tot recorda que algunes companyes li guardaven esmorzar perquè sovint no en portava.

La seva vida laboral va ser llarga, dura i constant. Va passar per fàbriques, cadenes de muntatge i hotels. Explica que “hi havia dies que entrava a les sis del matí i sortia a les dotze de la nit”, i tot i el cansament, mai va considerar-ho un sacrifici, sinó una necessitat.

Es va casar de jove i es va traslladar a Sant Vicenç dels Horts, concretament al barri de Sant Roc. La casa on encara viu es va construir a mà, pas a pas: “La vam fer el meu marit, el meu cunyat i jo. No va entrar ningú més a construir-la.” D’això en parla amb orgull tranquil, aquell orgull que no necessita ostentar res.

Ara, amb 77 anys, és presidenta del Casal de Gent Gran del barri, un paper que no va buscar, però que la comunitat li va demanar. En aquell moment, ella mateixa va respondre que no sabia prou escriure ni gestionar documents, però li van insistir. Riu quan explica que “sempre dic que vull plegar, però no em deixen”.

Quan parla de la jubilació, no ho fa com un final, sinó com una continuïtat. Per ella, mantenir-se activa és essencial. “Si em quedo a casa m’avorreixo, sempre necessito estar fent alguna cosa”, comenta amb naturalitat.

La conversa pren una altra profunditat quan parlem del pas del temps i la vellesa. Per l’Amparo, envellir no és ser menys, sinó ser diferent. Explica que sovint es troba situacions on el personal mèdic o administratiu parla amb els seus fills en lloc de dirigir-se a ella. Ho resumeix així: “A vegades et parlen com si no entenguessis res, com si ja no fossis una persona adulta.” Tot i això, també destaca moments positius, sobretot al municipi, on diu que habitualment rep bon tracte i ajuda quan la necessita.

Sobre els joves, rebutja les generalitzacions. Per ella, l’educació i el context fan més que la data de naixement. “No tots són iguals”, diu mentre explica que els seus nets la tracten amb una gran dolcesa i respecte. També assegura que ha trobat molts professionals joves a hospitals i serveis públics que la sorprenen pel seu respecte i sensibilitat.

Quan mira enrere, no s’empenedeix de res, però sí que confessa allò que li hauria agradat aprendre: matemàtiques. Dissecciona la idea amb una frase senzilla: “Llegir i escriure ja me’n surto, però els números sempre m’han costat”. També diu que si pogués donar un consell a la seva jo jove seria que fos responsable i que tractés bé la gent, especialment les persones grans.

Un municipi amb un futur sènior

Sant Vicenç dels Horts és un poble d’uns 28.595 habitants, segons dades recents del padró municipal, repartits en una superfície de només uns 9 km². D’aquests veïns i veïnes, una fracció significativa ja és “gent gran”: al voltant d’un 17,2 % té 65 anys o més, i l’índex d’envelliment i dependència del municipi fa preveure un augment progressiu d’aquesta franja d’edat.

Sant Vicenç dels Horts, amb aquesta estructura poblacional diversa, però també una proporció important de majors exemplifica com un municipi petit pot ser “poble fet de persones”, on convivència intergeneracional i suport mutu encarnen un model de comunitat humil i solidària independentment de l'edat.