Adrián Santos va néixer el 2002 a Sant Boi. Planter del Club de Natació Sant Boi des de molt petit i actualment pertanyent al Club de Natació Sant Andreu, Santos es va classificar per al Campionat Mundial absolut de natació a Singapur 2025 en aconseguir en els Campionats d'Espanya de Palma de Mallorca un temps de 24.83 segons en els 50 metres esquena, rebaixant la mínima exigida de 24.98 i batent a més el rècord de la competició.

L'any 2024 va ser campió d'Espanya absolut dels 50 m esquena i medallista de bronze als 100 m esquena, i també va participar al Campionat Mundial de Doha, on va aconseguir classificar-se per a les semifinals dels 50 m esquena i va acabar en 13a posició amb una posició.

Assolir aquests objectius és el que li ha mantingut ocupat la major part de la seva vida, amb una rutina que comença a hores molt primerenques del matí i que requereix “molta constància i força de voluntat” quan el que es pretén és assolir l'excel·lència. De fet, Sants manifesta, la salut mental és el factor que té més pes sobre l'esportista. "El cap és el que més influeix en l'esport. Cal seguir unes rutines, amb poques hores de son, dolor muscular... són coses que el cos aguanta, però el cap tendeix a dir "escolta, ja n'hi ha prou", assegura.

La passió per la natació va començar a florir al voltant dels 5 anys, i l'èxit és per a ell la superació d'un mateix. Encara que el seu exemple més gran a seguir és el nedador Hugo González, prefereix no parlar en termes de referents, ja que aquests impliquen una comparació. “No m'agrada tenir comparacions perquè jo no vull ser com ells, els vull superar”, afegeix. Pel que fa al futur, explica que "em considero una persona força ambiciosa, per això m'agradaria abandonar la natació amb una final d'un Mundial o amb una medalla de Mundial i havent participat a Olimpíades".

Incompatibilitats per als esportistes

Santos destaca que una de les dificultats principals que poden patir els joves esportistes és compaginar els estudis amb la pràctica professional. "Aquí, encara que sigui un esportista amb força renom, les universitats no t'ajuden amb la convalidació. Però als Estats Units i altres països és diferent. Hi ha més patriotisme i estar en una Selecció fa que et brindin oportunitats o privilegis que et poden ajudar en tots els àmbits", explica.

De fet, l'esportista samboià cursa un Cicle Superior de Disseny Industrial l'escola del Treball de Barcelona. Tot i que de moment, amb el punt de mira situat sobre les Olimpíades i amb la incompatibilitat per coordinar les dues activitats, l'estudi s'ha vist obligat a quedar aparcat a stand-by. Així, defensa que "els esportistes aquí el que ven més lògic és recórrer a beques als Estats Units, perquè és la manera més fàcil d'acabar els estudis i seguir amb l'esport".

Companyerisme saludable

El repte a curt termini a què s'enfronta la natació, tal com assenyala Santos, és la competitivitat. "Jo, que he vist les dues cares de la moneda, per mi un club en qüestió d'intensitat i entrenaments no és el mateix que se t'ofereix al CAR. En club t'ofereixen el millor que es pot oferir, però a part tens els companys. Entrenar amb un grup que sigui saludable t'omple completament, que no hagis d'estar pensant en marques, en competició". I afegeix que “als centres hi ha una competitivitat que, encara que no es promogui, aquest ambient es genera sol. I en ser un esport individual, sempre passa”.

Santos es defineix a si mateix com a "noble i educat", i opina que les principals característiques que hauria de tenir un líder en qualsevol àmbit és el carisma, el do de gents i "la humilitat, el no presumir de les coses, encara que les hagis fet". Amb perspectives cap a la situació actual de la seva generació – la generació Z – no dubta a assenyalar que hi ha una desorientació mental i emocional gran. “Ens preocupen coses que en general tenen molt poca importància al dia a dia”.

Les RRSS corrompen tot

A la pregunta de si considera que la societat està en un declivi moral i espiritual, el nedador apunta que “tot el tema de les xarxes socials ens ha corromput la moral en el sentit de dubtar sempre de la gent, en termes de parella i amistats”. A més, subratlla, en qüestió de relacions amoroses, que “a les xarxes tenim tantes opcions al nostre abast que quan se'ns presenta una mica millor deixem de banda el que tenim”. I conclou: “No valores el que tens fins que ho perds”.

Santos explica que té un patrocini amb una marca esportiva, motiu pel qual ha de mantenir una certa activitat en aquestes plataformes. Tot i això, indica que, durant el poc temps lliure de què disposa, “matar el temps a RRSS no és que ho faci gaire”. En canvi, sí que fa servir l'ordinador per veure sèries o jugar a videojocs. També té lectures entre mans; l'última, Ales de sang, una novel·la de fantasia de Rebecca Yarros. Així mateix, es considera fan del manga, i particularment, dels llibres de la sèrie Jujutsu Kaisen. A la pregunta de què s'enduria a una illa deserta, respon amb una idea molt pragmàtica que agafaria “un matxet, una botiga d'acampar i bengales”.

Incertesa professional

Amb perspectives de futur, Santos no deixa de reconèixer que també l'inquieta el que ha de venir, especialment pel que fa a la seva professió. "M'espanta el futur perquè hi ha molta incertesa. En termes esportius, sempre van canviant els mínims de natació, i les lesions mai saps quan vindran". Així mateix, considera que la situació del món professional en general pateix un canvi continu, amb dificultats tant per accedir a una ocupació com a determinats estudis. "En termes globals, crec que tot està malament. Hi ha poques ofertes laborals i tinc entès que la gent veu que ni amb una carrera universitària pots treballar a Espanya".

Amb referència al binomi que hi ha al món professional – la conciliació de la gent gran amb saviesa versus els joves qualificats – el nedador samboià observa que en alguns àmbits laborals hi pot haver “gent que, per a l'edat que tenen, no fan res, mentre que hi ha gent que està més qualificada i podria fer-ho millor”. Tot i això, subratlla que una elevada edat no és un impediment per a la professionalitat, i creu que els grans no tenen cap obligació de retirar-se per deixar pas als joves, i encara menys al món de l'esport. "L'edat no hauria de ser un condicionant per a la feina. Ningú no traurà el ballat a algú gran. Si vols arribar alt, esforça't més", defensa. I afegeix: “El que sí que em sembla una exageració és que s'endarrerís tant la jubilació”.

Un suport incondicional

Per a Santos, el pes que tenen les generacions anteriors sobre la situació actual es reflecteix de forma molt clara: "La influència que tenim d'aquestes generacions és l'educació que ens han donat els nostres pares, al capdavall. Encara que moltes vegades ens rebel·lem contra allò que ens diuen, allò que acabem retenint és la informació i els valors que els van ensenyar a ells".

El nedador explica que “els meus pares em van educar tan bé com fos possible”, i s'enorgulleix en recordar el suport que li van brindar durant els seus inicis a la natació. "Jo tinc TDAH. I els meus pares, com veien que era un cul inquiet, van buscar extraescolars per deixar-me K.O a la nit. I van veure que el que funcionava millor era la natació". Així, Santos explica que amb cinc anys es va iniciar en aquest esport amb el Club de Natació Sant Boi, al qual va pertànyer com a “del planter” durant molt de temps. Posteriorment, va estar al Club de Natació Terrassa i, finalment, al CN Sant Andreu.

“Quan em van agafar el CAR de Sant Cugat els meus pares es van comprar un cotxe només per poder-me emportar, i la meva mare s'aixecava de matinada molts dies per anar-hi”, relata. "A més, de petit no sabia orientar els sons i els meus pares van pagar psicòlegs i em van portar a un centre per millorar tot el tema auditiu", exposa.

Invertir en experiències

Pel que fa als projectes personals i plans de vida, el samboià respon que està totalment enfocat al seu objectiu olímpic. Actualment, es pot concentrar als entrenaments mentre percep una nòmina del contracte amb el CN ​​Sant Andreu, que també li ha proporcionat la possibilitat d'emancipar-se i viure en un pis compartit a Sant Boi. Pel que fa a la possibilitat d'adquirir una hipoteca o comprar un habitatge, declara que no és un objectiu que tingui present a curt termini, i que, de moment, se sent “còmode” amb les facilitats de què disposa. No obstant, no descarta que, en un futur, i amb un matalàs econòmic més gran, aquesta possibilitat es pugui donar.

Així mateix, explica que li agrada estalviar tot el que pot, però per poder invertir-ho en plans o viatges que valguin la pena. Per exemple, avança que aquest estiu planeja anar-se'n de vacances amb la seva parella, que ara mateix viu als Estats Units. "La meva parella vindrà a l'estiu a veure'm, així que ara per exemple estic estalviant per passar l'estiu junts. Volíem anar a Palamós oa algun lloc de platja", explica.

De Sant Boi, el seu municipi, declara que el que més li agrada és la muntanya de Sant Ramon, on de vegades puja amb els pares i la germana, que també competeix en natació amb el CN ​​de Sant Feliu.

El problema de la Selecció Espanyola de Natació

"En el meu esport hi ha 2 tipus de persones. El primer és el que pega el petard, el que de cop enlluerna. I després hi ha els que a poc a poc van ascendint. Jo sóc dels que van a poc a poc", exposa. “He estat una persona que ha anat progressant constantment”.

Per a Santos, un dels principals reptes a superar com a jove nedador és la marca personal. En natació, explica, la marca –és a dir, el temps del nedador a la cursa–, es valora dins del que es coneixen com les mínimes, que són els barems que determinen la possibilitat de l'esportista de classificar-se per a una competició de rang superior. “Si fas una marca, no te la treu ningú”, assenyala. Obtenir la mínima, per tant, exigeix ​​una gran preparació.

Santos domina l'estil 50 metres esquena. Tot i això, denuncia que a les Olimpíades, classificació a la qual aspira arribar ara, no existeix mínima en 50 metres esquena, sinó que només es disputen els 50 metres crol. Així, manifesta que “el que em frustra és que hi hauria d'haver més oportunitats per fer mínimes”.

I afegeix que "el problema de la Selecció Espanyola de Natació és que dóna molta més visibilitat a aquells esportistes que han aconseguit més coses. Ells tenen més oportunitats. I per als Jocs Olímpics, la Selecció aposta per la gent que ja té els objectius complerts". Així mateix, Santos considera que el talent jove en la natació “se subestima força”. Als clubs de natació, assenyala, hi ha companys molt ben preparats. Però, en qüestió de seleccions, la delimitació de les mínimes és clau. “Quan era al CAR, em van dir literalment que si no feia la mínima era fora”, explica.

Cal anar pas a pas, sense perdre l'ambició

"Fa quatre anys era a la Selecció Espanyola i intern al CAR Sant Cugat. Quan vaig arribar al CN Sant Andreu, vaig parlar amb el meu entrenador i vam tenir una conversa d'objectius de temporada. El meu objectiu era fer la mínima al Mundial de Natació", recorda Santos, fent referència a la seva ambició esportiva. "¡No havia quedat campió d'Espanya i ja estava pensant al Mundial! I el meu entrenador em va dir que no ho veia impossible, però que cal anar pas a pas".