El 10 de juny es compleixen cent anys (i tres dies) del tràgic i insòlit atropellament que va acabar amb la vida d’Antoni Gaudí. L’arquitecte que va desafiar la gravetat i va transformar la pedra en poesia orgànica universal manté una subtil i desconeguda connexió amb la capital d’Espanya i amb la capital del món, Nova York. En aquest article d’Enrique Sancho, es desgrana el seu mite a través dels seus projectes frustrats, el seu fort temperament i el colpidor misteri de les seves darreres hores. A la imatge que encapçala aquestes línies, l’icònic edifici destinat a hotel que Gaudí va projectar per a la ciutat dels gratacels i que no es va arribar a construir.

El 10 de juny de 1926, el pols de Barcelona es va aturar pel remordiment. Tres dies abans, un ancià d’aspecte esquelètic, barba canosa i roba esfilagarsada havia estat atropellat pel tramvia de la línia 30 a la cruïlla de la Gran Via amb el carrer Bailèn. Ningú no va acudir immediatament a ajudar-lo; diversos taxistes es van negar a traslladar un home que, als ulls dels vianants, no era més que un captaire moribund. Duia les butxaques buides, excepte per uns evangelis, un mocador i un grapat de fruits secs. Els pantalons els portava subjectats amb imperdibles.

Va acabar a l’Hospital de la Santa Creu, l’hospici dels desemparats. No va ser fins l’endemà quan el capellà de la Sagrada Família va reconèixer aquells ulls blaus. No era un indigent: era Antoni Gaudí i Cornet, el geni més gran de l’arquitectura moderna. Aquest dimecres, 10 de juny, es compleix un segle d’aquell succés que va commocionar el país i que va obligar a canviar les lleis d’auxili ciutadà. Cent anys després, el mite de Gaudí continua més viu que mai, expandint el seu ressò fins i tot a llocs on, oficialment, mai no va arribar a construir. Com Madrid i Nova York.

El “Gaudí que no va ser” al carrer Major

Hi ha una confusió habitual entre els qui passegen pel centre de Madrid. En trobar-se amb les formes sinuoses, gairebé vegetals, del Palau de Longoria (actual seu de la SGAE, al carrer Fernando VI), el visitant inexpert acostuma a exclamar: “Això ha de ser de Gaudí”. No ho és. És obra del genial José Grases Riera, un homenatge a l’esplendor del modernisme català que florí a principis del segle XX.

Tanmateix, la capital d’Espanya va estar a punt, molt a prop, d’acollir una obra autèntica del mestre de Reus. El vincle històric es remunta a l’any 1892. Els empresaris catòlics Fernández i Andrés van encarregar a un jove, però ja prestigiós Gaudí, el disseny d’un monumental edifici d’habitatges, oficines i comerços al mateix carrer Major de Madrid.

Gaudí va acceptar el repte i va arribar a dibuixar els esbossos del projecte. Fidel al seu estil incipient, va idear una façana revolucionària per al Madrid castís i vuitcentista, dominada pels seus característics arcs parabòlics i una estructura que hauria trencat tots els motlles urbanístics de la Vila i Cort. Per què no es va construir? El xoc cultural i burocràtic va ser insalvable.

L’Ajuntament de Madrid de l’època, encotillat en normatives estètiques molt rígides, no va entendre l’audàcia del català, i les desavinences tècniques van acabar enterrant els plànols en un calaix. Madrid va perdre l’oportunitat històrica de tenir el seu propi tros de la Catalunya màgica. Tampoc no se sap gaire d’alguns dels seus projectes, ja que molts dels plànols originals de Gaudí es van perdre en l’incendi del seu taller durant la Guerra Civil espanyola, fet que va convertir la continuació de la Sagrada Família en un fascinant trencaclosques d’interpretació geomètrica.

Encara que Madrid es va quedar sense la seva obra, qui vulgui veure el treball de Gaudí fora de Catalunya pot visitar el Palau Episcopal d’Astorga, la Casa Botines de Lleó o El Capricho de Comillas (Cantàbria).

El gratacel que Nova York va perdre

Si el Madrid castís es va quedar a les portes d’acollir el geni de Gaudí, l’skyline de Manhattan va estar a punt de canviar per sempre unes dècades després. L’any 1908, dos empresaris nord-americans van encarregar a l’arquitecte el disseny d’un gran hotel a Nova York. Fidel a la seva escala monumental, Gaudí va projectar l’“Atracció”, un gratacel parabòlic de 360 metres d’alçada que, si s’hagués construït, hauria estat l’edifici més alt del món del seu temps, superant fins i tot la Torre Eiffel. Aquella mola futurista havia d’acollir sales d’exposicions, teatres i galeries d’art, coronada per una estrella monumental. No obstant això, la delicada salut de l’arquitecte i la seva obsessió absorbent per la Sagrada Família van fer que el projecte novaiorquès fos cancel·lat, deixant per a la història de l’art uns esbossos que semblen sortits d’una pel·lícula de ciència-ficció.

Gaudí, geni ja de jove

Parlar d’Antoni Gaudí és endinsar-se en la ment d’un geni que no veia edificis, sinó organismes vius. El seu estil és una barreja única d’observació de la natura, misticisme religiós i una enginyeria revolucionària que es va avançar dècades al seu temps. La seva vida va ser una combinació fascinant de misticisme, perfeccionisme obsessiu i una capacitat d’observació de la natura que fregava allò sobrenatural.

Ja de jove, alguns van descobrir el geni que sempre seria. El director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona l’any 1878, Elies Rogent, ja ho va intuir quan es va graduar i va declarar una frase que esdevindria profètica: “He donat el títol a un boig o a un geni; el temps ho dirà”. Gaudí no era un estudiant de notes perfectes; era rebel i preferia aprendre als tallers d’artesans de forja, fusteria o ceràmica abans que als llibres de text.

Tampoc no va ser un arquitecte de materials nobles: marbres lluents, fustes selectes, escultures polides... Ell sempre va preferir allò que s’ha anomenat trencadís, paraula que prové del verb català trencar. Es pot considerar un pioner de la sostenibilitat, tan de moda avui dia. Es diu que enviava els seus ajudants a recollir plats i tasses trencades de fàbriques locals o fins i tot d’obres d’altres arquitectes per crear els mosaics del Park Güell. Per dissenyar el famós banc ondulat de la plaça central (decorat amb trencadís), Gaudí va fer asseure un operari sobre guix fresc per obtenir la forma exacta de la columna vertebral humana. És, possiblement, el primer seient ergonòmic de la història. Gaudí va ser un gran arquitecte, però també un gran artesà, dominador de la forja, la fusteria, els vitralls i la ceràmica.

Tanmateix, res de la seva obra és purament decoratiu. Tot té un significat, generalment vinculat a la religió catòlica o a la identitat catalana. Utilitzava la llum com a material de construcció: estudiava la incidència del sol a cada hora del dia. A les seves esglésies, la llum no només il·lumina, sinó que “construeix” l’espai, creant gradacions de color que guien l’espectador cap al sagrat.

A la garjola per la llengua

Darrere del místic lliurat a la fe i a les matemàtiques de la natura, bategava un home de temperament volcànic i conviccions inqüestionables. El record de la seva vida no estaria complet sense la seva anècdota més humana i política, ocorreguda només dos anys abans de la seva mort. L’11 de setembre de 1924, un Gaudí de 72 anys caminava cap a l’església dels Sants Just i Pastor de Barcelona per assistir a un funeral en memòria de les víctimes de 1714. La policia de la dictadura de Primo de Rivera havia acordonat la zona. Quan un agent li va ordenar que fes mitja volta, l’arquitecte s’hi va negar. El policia li va exigir que s’identifiqués en castellà, i Gaudí, ferm i obstinat, va respondre que només parlaria en català.

L’incident va anar pujant de to i el creador de la Sagrada Família va acabar detingut per “desobediència i falta de respecte a l’autoritat”. Va passar unes hores als calabossos de la comissaria, una experiència que, lluny d’intimidar-lo, va engrandir la seva llegenda d’home indòmit. Va sortir en llibertat després del pagament d’una fiança de 50 pessetes de l’època, abonada amb urgència pels seus col·laboradors.

Un llegat etern

audí concebia l’arquitectura com una prolongació de la creació divina. “Les meves idees tenen una lògica indiscutible; l’únic que em fa dubtar és que no s’hagin aplicat abans”, solia dir. Un segle després del seu darrer i tràgic passeig, els seus edificis, set dels quals declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, entre ells la Cripta que porta el seu nom a Santa Coloma de Cervelló, continuen semblant naus espacials o boscos de pedra congelats en el temps.

Era tan meticulós que els dibuixos, formes i colors que va crear, especialment al Park Güell i a la Sagrada Família, els aconseguia ell mateix unint peça a peça els nombrosos “enderrocs” que li portaven. Per això les seves obres s’eternitzaven, especialment la Sagrada Família. Com ell mateix deia: “El meu client no té pressa”. Ara sembla que s’albira el final, o gairebé, amb la culminació de la Torre de Jesucrist, la més alta de les 18 torres (172,5 metres), que coincideix també aquest dimecres, 10 de juny, amb el centenari de la seva mort i la visita del papa Lleó XIV. Les 18 torres tenen una jerarquia: 12 per als apòstols, 4 per als evangelistes, una per a la Verge Maria i la més alta per a Jesucrist.

La torre de Jesús mesura exactament 172,5 metres. Per què aquesta xifra exacta? Perquè Gaudí no volia que la seva obra superés la muntanya de Montjuïc (creació de Déu). Ell deia: “L’obra de l’home no ha de superar mai l’obra de Déu”. Avui, l’estructura principal està acabada i la Sagrada Família es convertirà oficialment en l’església més alta del món. Tot i això, encara quedarà pendent la Façana de la Glòria i la seva gran escalinata d’accés, per a la qual serà necessari expropiar i enderrocar altres edificis.

Per a més informació

https://www.nextllobregat.cat/ca/noticia/el-papa-lleo-xiv-prepara-un-triplet-amb-accent-baixllobregati-en-la-seva-visita-a-barcelona/religios

https://www.nextllobregat.cat/ca/noticia/el-baix-llobregat-i-lhospitalet-es-reivindiquen-com-a-capital-metropolitana-de-larquitectura/habitatge

https://www.nextllobregat.cat/ca/noticia/lany-gaudi-arrenca-a-la-cripta-de-la-colonia-guell-patrimoni-emocional-i-simbol-del-baix-llobregat/familiars

https://www.nextllobregat.cat/ca/noticia/maria-guell-reivindica-el-tandem-entre-gaudi-i-el-seu-besavi-eusebi-guell-va-financar-la-genialitat/comunica

https://www.nextllobregat.cat/ca/noticia/la-cripta-de-gaudi-vestigi-arquitectonic-del-baix-llobregat-cent-anys-despres-de-la-seva-mort2/familiars